Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!