Creativitat encotillada

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.