Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.
I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.
A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.
Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.
I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.
A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.
Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.
Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada