Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.