"Abrazos rotos"

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.