Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.
Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada