"Emergenza"

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.