Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Just abans de Cannes...

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting marriedDesprés de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rockedHistòria d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Creativitat encotillada

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.

Un passeig per Londres

Aprofito el cap de setmana llarg del primer de maig per a fer un salt a Londres. Viatjo per primer cop amb l’Eurostar, el tren que uneix Londres amb París i amb Brussel·les a través del Channel Tunnel, meravella d’enginyeria de 50,2 Kilòmetres de llarg i 75 metres al seu punt de màxima profunditat, que el tren cobreix en uns dotze minuts. De la Gare du Nord a l’estació de St. Pancras en poc menys de tres hores, un passeig agradabilíssim per paisatges de verda primavera, per descomptat molt més còmode que l’avió.

A Londres hi retrobo amistats. L’Oriol, que m’acull al pis que comparteix a Islington. En Todor, amb qui passo una bona estona que pertany al seu darrer dia a Londres després de sis anys de viure-hi. La Nora, que no veia des que va marxar de París aquell estiu del 2007 quan jo me n’anava a Montevideo. L’Ana María i la Diana, que també van deixar París buscant altres latituds... En definitiva, si aquest cop he triat Londres era molt més per la gent que hi tinc que no pas per altres motius. Sí, vaig viure a Anglaterra pel 1996-97, i sí, fou aleshores que vaig descobrir la majestuosa Londres per primer cop, però aquells foren episodis de la meva vida que queden lluny i que deixen relativament poc marge per a la nostàlgia. Em costaria molt tornar a viure al Regne Unit. Però Londres fa bo de passejar un cap de setmana, sobretot des de París, que queda a prop.

A Londres també hi trobo històries de la crisi. Una de les capitals de les finances mundials, i conjuntament amb Nova York, centre privilegiat de l’enginyeria financera que va generar la bombolla que ho ha acabat arrossegant tot en el seu esclat. L’Oriol i els seus amics em parlen de gent que perd la feina i les referències en una ciutat on tot gira al voltant de ser “successful”(reeixit), i on els paràmetres d’aquest èxit estan basats en la sublimació de l’opulència, amb indicadors com ara permetre’s unes vacances on es pugui fer el viatge més exòtic i costós possible. Encara veig una concentració important de vehicles esportius de luxe –igual que a París-, perquè la crisi no afecta pas tothom. Tanmateix em sembla que veig una reducció significativa en el nombre de gent que circula. Menys turistes, menys cues a tot arreu, els pubs no tan plens. I una lliura esterlina que arriba gairebé a la paritat amb l’Euro quan fa poc temps valia un 50% més. I uns preus de l’Eurostar molt abaratits.

Constato que un passeig al sol pel South Bank és un gran plaer, que la city s’ha renovat amb arquitectura remarcable i que la ciutat continua essent espectacular, sorprenent. També constato, però, que no crec que pogués viure realment a gust en aquesta ciutat. La deixaré, per tant, com fins ara: com un indret que he de visitar de tant en tant per reveure persones estimades, mentre prenc la temperatura al ventre de la bèstia.

PS: A Londres hi veig en directe com el 2 de maig es converteix en un històric 2 a 6. Però això és una altra història...

Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

Al mig de la glacera

Els companys d’expedició m’han deixat sol. En Sohrab, esquiador molt experimentat, fa fora pistes. Després d’un parell de baixades l’Ayeh i l’An-Heleen tenien, visiblement, més ganes de passar una estona a la cafeteria que no pas a les pistes. És el cap de setmana de pasqua, i sóc de nou a les Deux Alpes.

Amb el remuntador dels glaciers m’arribo al peu del restaurant, a la cota 3200. Una baixada d’uns vint metres em permet agafar el funicular del Dôme. Fa la sensació d’estar al metro, donat que és un funicular subterrani excavat a la roca, sota l’espessa capa de glaç. Em deixa al Dôme de Puy Salié, un puig glaçat que separa la glacera de Mantel de la glacera de la Girose. Una lleugera baixada em separa d’un altre remuntador, que em deixa a 3560 metres, la cota més alta de l’estació. Devem estar a uns cinc graus sota zero, i sota un núvol que em tapa el sol però em permet tanmateix de gaudir de l’espectacle circumdant.

A desgrat de la presència escadussera d’algunes ànimes esquiadores, feia temps que no havia tingut una sensació de pau tan intensa. Evoluciono per un mar blanc emmarcat pels pics de la Rateau (3809 m.) i la Meije (3982), que coronen l’enorme glacera, un pla inclinat que s’alça majestuós voltat de cims. Al nord, lluny però present, el Montblanc. Entre la pinta que faig i l'entorn, em torno a sentir astronauta.

Hi tornaré l’endemà, quan faré les fotos, aquest cop amb els companys d’expedició i en un dia radiant. Però ningú em podrà prendre la meva estimada sensació d’immensitat sense límits semblant a la que dóna el desert, una sensació que revisc gairebé un any més tard, aquest cop a la neu i en aquest entorn fantasmagòric que dóna la capa d’aigua evaporada que ens cobreix.

És difícil d’explicar perquè l’home blanc fa coses tan absurdes com dedicar-se per esport a poblar les muntanyes d’enginys mecànics per a transportar éssers humans als cims més alts per a que baixin amb unes llargues, estilitzades i cares planxes als peus i a gran o no tan gran velocitat per camins inclinats de neu domesticada. Una activitat que implica patir de fred, fer una gran despesa física i exposar-se a un nivell de risc considerable. Només es pot explicar quan s’ha experimentat la sensació de velocitat i les pujades d’adrenalina que comporta, el vent glaçat a la cara amb paisatges que tallen la respiració, en un contacte directe amb la muntanya i amb la natura –la més domesticada i per tant “urbana”, però tot i això amb un element feréstec i per tant imprevisible-. Un esport físicament exigent, tècnicament complex i només assequible per a butxaques ben poblades i mentalitats amb un punt masoquista. Però què voleu que us digui. M’agrada.


PS: és dilluns de pasqua, encara no són les quatre de la tarda. Tornem cap a casa. No ens resignem a fer la darrera baixada amb el funicular des de la cota 2600, volem arribar una mica més avall, fins i tot si la qualitat de la neu per sota dels 2400 –on es troba més o menys la isoterma dels zero graus-, serà probablement pèssima. I ho és. Depassada aquesta cota la neu s’està convertint en una mitja pasta trepitjada i amb grans ondulacions que es torna difícil d’esquiar, perquè cal mantenir un mínim de velocitat però sense que aquesta sigui massa gran. Igual que a la carretera que em duia a Walvis Bay, ara fa un any, al mig del desert, amb aquelles estries. Per sota de 40 Km/h era un infern on tot tremolava. I per sobre de 60 Km/h patinava tant que es tornava molt perillosa per a la conducció. És exactament això.
Ja veig el remuntador, està ple de gent. Deuen quedar uns dos-cents metres. No vull perdre velocitat perquè aquí hi ha una pendent però després gairebé no n’hi ha i em pot tocar caminar un bon tros a sobre d’aquesta cosa pastosa que ja fa hores que no és neu. Coses de permetre’s el luxe d’esquiar al mes d’abril. Doble luxe, en el fons... Continuo baixant, però amb tant de sots faig salts. He de frenar. Hi ha tants de sots que el paral·lel és perillós, la cama esquerra em falla. Vaig massa de pressa, intento forçar un moviment de falca. Un bot que no he vist venir i em salta l’esquí dret. I ben aviat me’n vaig a terra.
L’impacte és molt violent, anava força de pressa i el perdre un esquí em fa agafar un moviment circular que para en sec amb el primer cop de pit a terra i amb els braços contra el pit. M’he donat un cop molt fort amb el pal a la part dreta. No em puc moure. En Sohrab i l'Ayeh són aquí. Ai, que no puc respirar.
Uns cinc minuts després em refaig i continuo fent. Tornem amb tren. Demà, a treballar.
No és fins dimarts a la tarda que m’adono que em costa de respirar.
Radiografia. No és el que ens temíem, no hi ha costella trencada. Però probablement una fisura. En tinc per un mes de dolor i de prescindir de la piscina. Merda. Fins i tot havent-me tornat molt més prudent que fa uns anys...
Però ni això em prendrà les ganes de tornar a esquiar.

Welcome

Welcome és el que he vist a la meva darrera anada al cinema. L’acció se situa a Calais, ciutat portuària que viu del trànsit entre França i la Gran Bretanya a través del Canal de la Mànega. Un professor de natació, antiga glòria esportiva, intenta impressionar la seva ex-dona tot ajudant a aprendre a nedar a un kurd emigrat de l’Irak que pretén arribar a Anglaterra... nedant a través del canal . Un drama que ens acosta a la tragèdia d’uns emigrants als que cada cop se’ls tanquen més les portes per a aconseguir l’estatut de refugiat, i que, a partir del moment en que entren en situació irregular, es troben sovint en zones grises on els drets més bàsics desapareixen. Tot això per a gent que, generalment, no busca més que un futur millor per a ells mateixos i per a les famílies, i que sovint fugen de situacions molt complicades a les que la nostra prosperitat no és completament aliena.

Una obra corprenedora i imprescindible que ha creat debat a França, puix que la darrera llei d’imigració va consagrar el que alguns anomenen “delicte de solidaritat”. Aquest tipus penal pretén perseguir els traficants de persones, però la redacció de la norma és prou ambigua com per a possibilitar altres interpretacions. Veiem-ho, incloent-hi textos legals traduïts per mi mateix amb bona voluntat:

Segons llegeixo al Novel Observateur, L’article L622 del codi d’entrada i d’estada dels estrangers i del dret d’asil estipula que “tota persona que haurà, per ajuda directa o indirecta, facilitat o intentat de facilitar l’entrada, la circulació o l’estada irregulars d’un estranger a França serà castigada amb un empresonament de cinc anys i una multa de 30.000 €.” Mentrestant el ministre de l’Immigració, Sr. Eric Besson, es defensa dels atacs d’una colla d’associacions que fa uns dies feren una manifestació contra aquest delicte tot dient que ningú ha estat condemnat per haver donat sopluig, menjar o transport a una persona en situació irregular. Segons ell el delicte només el cometen els traficants de persones.

Pel que llegeixo l’article L622-4 del mateix text estipula que el L622-1 no s’aplica quan es tracta de “persones en dificultat”. “L’ajuda a l’estada irregular d’un estranger no pot donar lloc a procediment penal quan es el fet (...) de tota persona física o moral, quan l’acte en qüestió era necessari en vista d’un perill actual o imminent, necessari a la salvaguarda de la vida o de la integritat física de l’estranger, llevat que hi hagi desproporció entre els mitjans empleats i la gravetat de l’amenaça, o si ha donat lloc a una contrapartida directa o indirecta”.

Evidentment tota llei necessita un reglament per a ser aplicada, però no cal tenir grans coneixements jurídics per a adonar-se que en aquest cas la definició de perill actual o imminent, la necessitat de salvaguarda de la integritat física o la qüestió de la proporció dels mitjans empleats són totes amplament valorables i opinables, potser massa. No em sembla que amb un text com aquest les associacions de voluntaris que presten assistència als migrants es puguin considerar segures al 100%. I no em sembla que aquest fet sigui quelcom per a quedar-se tan tranquil.

Moments de sibaritisme, núm. 7: my choice of restaurants in Paris (10 more)

As my first entry in English and my restaurant travel-guide-like critiques were gently and warmly welcomed by the friend who had become in this case an amusing muse, and as they were welcomed not only by her but by others as well, I promised to come back with more. Paris does offer a large number of places to eat well. Here are a further few, again with the same premises as last time: less than 20-25€ of expense; informal and relaxed atmosphere; and last but not least, discovered in good company.

Le Chartier
7 Rue du Faubourg Montmartre 75009
Created in 1896, the whole place is like a living museum. The building was classified as historic in 1989, and hosts a big hall with classic decoration and sober but yet elegant ambiance. Simple cuisine, based on fresh meat, fish and vegetables. All the classics of a Paris Brasserie –Entrecôte, faux filet, etc.-, some all-time French classics –boeuf bourguignon, choucrute-, and the dishes of the day, all inexpensive. Feels a bit like a canteen, as you will see when the energetic but always respectful waiters note your order. Yet the most remarkable one for a simple but tasty meal in a singular place.

T’Chok Dy
35 rue du Banquier, 75013
A few steps from the Factorie des Gobelins, within easy walking distance from Place d’Italie, you can find this surprising small Thai restaurant which proposes traditional cuisine from Siam. Be prepared for the most tasteful experience. The fish is just excellent, from the amazing scallops (Noix de Saint Jacques), the Hor Mok (steamed fish in banana leaves); other specialites are equally enjoyable, such as the chicken in coconut sauce. There are also other delicacies. Never too spicy, always delicious.

Swann et Vincent
32 Bv Garibaldi, 75015
Is it possible that a restaurant where you only go for lunch because it happens to be within walking distance from your workplace becomes one of your favourite ones? Yes it is, provided that it is like the Swann. Cosy, welcoming, warm ambiance. Salads and antipasti that are simple but with first quality ingredients. Tasteful pasta dishes. Carefully cooked meats. Home made bread. A symphony of simplicity. Definitely rare.

Le café du Marché
38 rue Clerc, 75007
Right in the middle of the 7th arrondissement, not far from the Eiffel Tower, in one of the most scenic streets in the area –pedestrian road, rue Clerc- sits this café with an optimal quality-price ratio. Again, brasserie food as simple as delicious. Salads that are a full meal, well cooked meats, well served fish, amazing deserts, good wine and more than acceptable coffee. All these with the possibility of lunching or dining on a terrasse even in wintertime.

Le Cambodge
10 avenue Richerand, 75010
You better go queue before 20h to reserve a table, or be ready to do so afterwards and have a walk or an apéro on Canal St. Martin while you wait (more details on the website, as there are no reservations on the phone). Whichever way the wait will be worth it. You’ll be asked to be creative when writing your order, and indeed you can make it to the house’s museum or the website. A trip to south east Asia in a place with a very strong personality that welcomes you in its own particular manner. My favourite is the Ban Hoy –Angkorian picnic with assorted salad-, but a Bobun or any rice dish will certainly be enjoyable. The house has its particular rules, but you'll feel at home.

Le verre volé
67 rue Lancry, 75010
Again close to my place sits this cave/bistrot with relaxed and informal atmosphere, served by youthful and multilingual staff that will guide you into discovering wines while having some bistrot-like food. Be ready for a very idiosyncratic French cuisine experience, largely based on pork. Definitely abstain if you’re a vegetarian or you don’t eat pork because of religious observance or simply reasons of taste. If, on the contrary, you like it, just go for it. The patés are just amazing, the caillette de l’Ardèche is an experience not to be missed.

Chez Marianne
2, Rue des Hospitalières-Saint-Gervais, 75004
A charming place in a charming spot, on a corner of rue des Rosiers, in the middle of the Marais, chez Marianne proposes traditional kosher specialities from central Europe, combined with Middle-Eastern recipes such as Falafel or Hummus. Central Europe meets the Mediterranean through the lenses of this millenarian culture. Said to have the best falafel in town.

Lézard Café
32, rue Etienne Marcel, 75002
Another inexpensive an unsophisticated place that will win your heart and stomach through a nice atmosphere and service, and with simple but delicious salads and bistrot cuisine. Nice wines, the Argentinian Malbec is a classic, and a full meal in the terrace to the side of rue Tiquetonne (which is a pedestrian road) will reconcile you with this world. Just off rue Montorgueil, a nice walk from Les Halles.

El Sur
35, boulevard Saint-Germain 75006
Sober modern design that reminded me of my beloved Montevideo, albeit more Gotan than Tango. Just a walk from Ile de Saint Louis or from Place Monge. A good “parrilla” to savour some delicious red meat to the purest River Plate style, with real Chimichurri. I need to refrain from going there often not to get too nostalgic. Empanadas and other criollo specialties, remarkable desserts… Someday I’ll be back to Palermo and walk again those roads that brought me back to my Poblenou.

La Crêperie du comptoir
3, Carrefour de l’Odéon 75006
How dare I refer here a take away place? I do have my reasons. Firstly I love crêpes. Both sucré or salé, as a main course or as a dessert. Secondly, Paris has a culture of take-away crêpes, as a snack that you can eat anytime. I don’t like take away pizzas and find that the general level of kebab in Paris is rather low (sorry but my standard here is the delicious kebabs I used to eat in Rusholme, Manchester), I generally do not like take away sandwiches too much. But I happen to love crêpes.Both ends meet at the Crêperie du comptoir. The only one where you will have a take away with blé noir, as a real galette. Tuna, cheese and marinated tomatoes is my favourite. Great.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.

Marcinema

El marcinema és un bonic neologisme o paraula de nova creació per a ser inclosa al diccionari de definicions improbables que ben aviat començaré a escriure, i que designa les pel·lícules vistes durant el mes de març, o bé l'acció i efecte d’anar al cinema durant aquest mes. Ja que ens hi posem, millor que explorem la polisèmia, no troben? Si, ja ho sé, potser seria més interessant i enriquidor explorar la Polinèsia, però de moment no tinc pressupost. El que sí que he explorat en el marcinema és Àsia. Dit això, aquí ho tenen, en el format habitual de crítiques curtes en extensió però tan profundes com sigui possible en significat:

Harvey Milk
Una extraordinària interpretació de Sean Penn per a una interessant biografia de Harvey Milk, la primera persona que accedí a un càrrec electe als EUA fent bandera de la seva homosexualitat, tot esdevenint regidor de la ciutat de San Francisco l’any 1977. Tot un símbol de la lluita del col·lectiu gai pels seus drets. La recreació de l’època és remarcable, les interpretacions notabilíssimes. Un llarg camí recorregut i encara molt de recórrer pel dret de cadascú a estimar com vulgui.
Implicada, colorista, ben interpretada

Die Welle (l’onada)
Basada en una història real que va tenir lloc a Palo Alto, als EUA, represa per una novel·la escrita a Alemanya, Die Welle explica la història d’un professor d’institut que respon a una pregunta sobre el totalitarisme amb un experiment: reproduir a la classe les condicions que creen una dictadura. Un enormement suggeridor exercici d’exploració sobre els mecanismes de la dinàmica de grups, profundament explorats per la psicologia social. Uns mecanismes que permeten crear adhesions explotant les pors i els desitjos més íntims: la voluntat de reconeixement, la necessitat de pertinença, la voluntat de transcendir les fronteres socials. Tots els ressorts, tan explotats i coneguts, però tan potents, tan actuals i tan presents.
Trepidant, inquietant, poderosa

24 City
Un documental amb parts dramatitzades, 24 City explora la transició econòmica xinesa, del col·lectivisme al “socialisme de mercat”, que no és res més que capitalisme amb un fort control estatal. El director construeix un mosaic a partir de les experiències dels treballadors d’una fàbrica desafectada per a construir un hotel de luxe. Diverses generacions parlen, des dels qui van edificar la fàbrica passant pels qui veieren la revolució cultural treballant-hi, fins a les generacions més recents marcades per un esperit completament diferent, el dels emprenedors. Tots testimonis d’una societat que s’ha transformat de cap a peus a una velocitat que encara té el mon mig esverat.
Històrica, coral, contemplativa

Tokyo Sonata
A un home el fan fora de la feina. Aquest fet desencadena la descomposició d’una família, en una atmosfera marcada pel pudor, la culpabilització i una estructura social fortament patriarcal. Una poderosa exploració dels efectes de la crisi actual, en aquest cas en una societat com la japonesa. La comunicació i la part que hi tenen els silencis, la destrucció de totes les seguretats, la recerca per part de cadascú del seu somni. I la comprovació que, mal que bé, tothom se’n pot sortir. Tot en una narració rítmica i estèticament interessant, amb alguns personatges de rica evolució.
Veraç, íntima, propera

The chaser
Un thriller a la coreana, que comença molt bé i es desenvolupa de manera interessant, però acaba essent massa llarg i a voltes incoherent. Dues hores de les que potser en sobra. Un personatge central que creix, algunes situacions tumultuosament ridícules, i, ho he de confessar, una manera de parlar que em feia molta gràcia perquè em recordava la meva cap a Harare, coreana, en els gestos i en les expressions. Moments d’una bellesa estranya, bona fotografia, tota una sèrie d’elements interessants. Però una història tan revirada que encara no sé si em va convèncer o no.
Enrevessada, moguda, exòtica

Avui fa un any!

Doncs sí. Avui el “Trenkapins, pels puestus” fa un any. Fou una tarda a Windhoek, capital de Namíbia, on tot just acabava d’arribar, quan em vaig decidir finalment a posar en marxa aquest quadern de bitàcola del meu viatge per la vida.

Des d’aleshores, comptant tots els viatges fets per via aèria i el viatge terrestre per Namíbia, un que realment ho mereix per tot el que va significar, i sense comptar altres viatges de més mal de quantificar –Bruges, Brussel·les, Amsterdam, els Alps francesos-, els números m’esparveren. Des que vaig començar el blog fins avui he viatjat 91.935 kilòmetres, el que equival a 2,30 vegades la circumferència del planeta. Aquest càlcul comprèn estades en tretze països i quatre continents diferents.

Tinc amics i amigues que hauran fet encara més kilòmetres en aquest any, però no són ni molt menys la majoria de la gent que conec. Sigui com sigui, es tracta d’una bella quantitat de “puestus” que justifica perfectament el nom del blog. Tot un cúmul d’experiències i emocions que he anat explicant-me i explicant-vos en petites dosis. Algunes de prou fortes, però no prou per a prendre’m les ganes de continuar els moviments, tant els esperats com els inesperats.

Per molts anys, tants com em vingui de gust i tants com hi hagi persones amigues a qui els vingui bé de fer-hi un cop d’ull.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Les deux Alpes

A sobre Venosc i Mont de Lans, al departament de l’Isère, als Alps, s’hi esquia des de fa força dècades, després que els jocs olímpics d’hivern del 1924 a Chamonix comencessin a estendre el gust per l’esquí als Alps francesos. Als anys 30 es fan als primers refugis als Alps –un “alpage” és una pastura de muntanya, típicament en un pla en alçada. En aquest cas n’hi ha dos, el de Venosc –al sud- i de Mont de Lans –al nord-. Més tard arriba el primer hotel, i pel Nadal del 1946 el primer remuntador mecànic. Ben aviat s’inaugura l’escola d’esquí, es van instal·lant més remuntadors i arriben més hotels mentre es va consolidant el concepte d’estació d’esquí. El 1951 l’estació adopta el que serà el seu nom fins avui: les deux Alpes, donat que està situada en un pla que comprèn l’alpage de Venosc i el de Mont de Lans. Des d’aleshores, el creixement ha estat constant, en diferents èpoques anant de la massificació de l’esquí a la del surf sobre neu, passant per l’auge dels esports de muntanya a tots els nivells, per arribar a les xifres d’avui: 29.000 places hoteleres, 320 Kms de pistes esquiables, una glacera entre la cota 3100 i la 3600 on fins i tot s’esquia l’estiu (a la foto). Un domini esquiable que un hom (o un don) no se l’acaba en una setmana. Un paisatge privilegiat al mig dels Alps on es pot dinar en un restaurant de vistes incomparables a 3100 metres on us sentireu al mig del cel.

Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.

El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.

Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.

Torino

La capital del Piemont, ciutat romana que fou la primera capital de la Itàlia unificada. La ciutat de la FIAT, la ciutat far del Risorgimento, la seu de la casa dels Savoia, que foren reis d’Itàlia. Avui capital italiana del cinema. I tantes altres coses, entre d’altres la de ser la “capital de la formació de les Nacions Unides”, per trobar-s’hi el centre internacional de formació de la Organització Internacional del Treball i el UN Staff College. Per una formació en aquesta darrera institució passo una setmana de febrer en aquesta ciutat que serà tot un descobriment.

I és que Torino no té ni la fama ni la reputació d’altres ciutats italianes, de l’encant romàntic de Venècia al caos mediterrani de Nàpols passant per la capitalíssima majestuositat de Roma o l’harmonia renaixentista de Florència. I és potser per haver estat eclipsada per les altres que Torino sorprèn. El centre històric és de bella factura i de bon passejar i conté una varietat important d’edificis remarcables, la perifèria amaga algun tresor postindustrial i l’entorn és d'un paisatge imponent, entre els Alps al nord i a l’oest i la serra del Monferrato per l’altra banda.

Hi passo una setmana de febrer entre curs de formació, retrobar velles amistats, delícies gastronòmiques –la Bagna Caoda, una deliciosa salsa a base d’all i anxoves que es menja com una fondue on es suquen vegetals; i sobretot, els gianduiotti, deliciosos bombons de xocolata feta amb sucre, cacau i anous-. Recuperar el bon hàbit del deliciós ristretto, un cafè curt, curtíssim i tot i això amb crema, a la piazza San Carlo. I passejar, passejar i passejar pels seus porxos i per les avingudes porxades del centre.

Tornar a entrar en contacte amb un país on tinc pendent de viure-hi una llarga temporada, en algun moment de la meva vida que espero que arribi algun dia.

Llargmetratges de febrer

Si el mes de febrer no haurà estat tan cinematogràfic com el gener no és a causa del clima, que s'ha mantingut com el d'un hivern molt rigorós, sinó més aviat per haver tingut altres ocupacions, amb viatges inclosos. Un d'aquests viatges m'haurà permès, no obstant, una experiència que es mereix una entrada a part: la del museu de cinema de Torino. Però això ja arribarà. Per ara, heus aquí quatre comentaris sobre el que he vist més recentment.

Into the wild
Aquesta se m’havia escapat tot i haver passat un temps important a la cartellera, suposo que devia coincidir amb alguna de les meves prolongadíssimes absències de París. La vaig veure doncs en pantalla petita. Una llàstima, perquè el millor que té és la fotografia dels espectaculars i bellíssims espais naturals. La resta suposo que haurà entusiasmat molta gent, però a mi em va decebre si no és que em va indignar. Basada en la història real d’un postadolescent nordamericà que decideix allunyar-se del món de totes les abundàncies i de la buidor més absoluta. Rebel sense causa que en busca alguna, sembla que plantegi un dilema moral. Però no és més que un frau. Només ho pot abandonar tot qui ho té tot. I la majoria del món no té temps per a abandonar res perquè estan massa ocupats a procurar-se els mitjans per a arribar a l’endemà.
Convencional, adolescent, fraudulenta

Walkyrie
Entenc que un film de Hollywood sobre l’Alemanya nazi es parli en anglès i no en alemany, encara que ens trobem amb el ridícul que un Tom Cruise encarni amb el seu accent ianqui un noble alemany que parla amb generals de la Wehrmacht de curiosos accents britànics a les ordres d’un Adolf Hitler parlant un (ridícul) anglès amb rastres d’accent alemany. Si fem abstracció d’aquest fet, i d’alguna possible incongruència històrica, i deixem de banda els comentaris sobre el fet que el mateix Cruise sigui una de les figures més prominents d’una secta de sonats, Walkyrie val la pena de veure, perquè és una pel·lícula molt ben feta, amb molt de ritme i escenes interessants. Que ens recorda que ni un règim tan sinistre com l’alemanya nazi era monolític, i que honorar el compromís individual amb l’ètica més elemental sempre és possible, encara que pugui ser molt costós.
Curiosa, espectacular, elèctrica

LOL (Laughing out loud)
Marcada pel retorn d’una Sophie Marceau ja madura però tanmateix bellíssima i que en aquest cas fa de mare. Història de com els adolescents (d’entre els rics d’un país ric) s’enfronten a la vida, i de tots els misteris de la comunicació entre pares i fills a l’era del Messenger. Prou divertida i amb algun moment interessant, per molt que sigui, com en dirien aquí, “franco-francesa” –és a dir amb abundància d’elements difícils de captar fora de l’hexàgon, que és com els francesos anomenen França de manera familiar-, i res més que una història de nens i nenes més aviat consentits –el XVIè arrondissement de París-. Potser seria interessant veure-la en paral·lel a històries com La haine o d'altres sobre adolescents francesos contemporanis, encara que aquesta tingui una pretensió única: l'entreteniment.
He de reconèixer que vaig passar una bona estona i vaig riure força. Serà que ja m’he afrancesat del tot?
Contemporània, divertida, poca-solta

Gran Torino
Definitivament en Clint Eastwood és com un bon whisky. Com més envellit, millor; sec, profund, dur, i riquíssim en aromes i matisos. Gran Torino ens explica tantes coses que resumir-la en unes poques frases resulta impossible. Un home enfila el final de la seva vida amb una agror vital i un aire d’haver-ho vist tot que no li impedirà d’aprendre coses noves d’aquest món que canvia tan ràpidament, ni de dir-hi la seva a la seva peculiar manera. Gran interpretació, el ritme just, temàtiques tan humanes com actuals. Una joia.
Dura, humana, fascinant

I en vindran més, que el març ve carregat de coses interessants.

Adéu, Pepe, i moltes gràcies

Rebo amb consternació la notícia de la mort d'en Pepe Rubianes, consumit per un dels càncers més letals, el de pulmó.

Després d'una llarga carrera com a membre de Dagoll Dagom, companyia de la que era membre fundador, i després de passar pels Joglars, evolucionà en solitari amb diversos espectacles, d'entre els que es destaca "Rubianes solamente", que va estar en cartell durant anys.

Poderosa ironia, sarcasme corrosiu sobre la vida. Sempre recordaré el seu gag sobre el bar de tapes, on totes prenien vida en una mena de simfonia gastronòmica extraordinàriament creativa i divertida.

I per sempre quedarà el seu exercici de delimitació dels límits de la llibertat d'expressió pel qual fou atacat ferotgement per la caverna espanyola, que s'aferrà a una de les inmundícies que encara inclou el codi penal espanyol, el delicte d'"injúries a Espanya".

Gràcies per fer-nos pensar, gràcies per fer-nos riure. Descansa en pau en el teu serengueti estimat, i ens veiem a l'univers quan toqui.