Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Setmana santa a la Provença: les altres estacions

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.

Setmana santa a la Provença: Marsella

Ara fa quatre anys i deu mesos que vaig marxar de Barcelona. Un temps que no m’he passat només a París. Ans al contrari; per algun motiu aquest bloc té el nom que té. D’aquí a poc seran cinc anys, però d’aquest cinc n’hi ha gairebé un d’acumulat a base d’anades i vingudes disperses entre 2006 i 2008. Totes fora de França, i de fet fora d’Europa. Aquesta dinàmica va provocar que dediqués relativament poc temps i esforços a conèixer una mica millor el país on visc. Abans de viure-hi havia conegut Perpinyà i els seus voltants, la Cerdanya francesa, Foix i Toulouse; Avinyó, Niça i Monaco; així com Estrasbourg. Però des que hi visc no havia ampliat massa les coneixences, més enllà de París i els seus voltants, o dels Alps a prop de Grenoble. Aquest any amplio els meus horitzons gals a base de passar la setmana santa a la Provença.

Un TGV matinal ens porta de la Gare de Lyon a Marsella en poc més de dues hores i dos quarts. Ja des de mig camí hem abandonat la grisaille per a retrobar el sol –sí, aquest país té dues meitats ben diferenciades-. L’estació de Saint Charles ens rep amb tota la calidesa d’una lleugera brisa mediterrània. I és que això és Marsella, una de les grans capitals del mediterrani, una ciutat que va créixer a partir d’un port situat en un indret singular. Heus aquí algunes pinzellades.

És hora de dinar i ens n’anem al Port Vell, centre històric a partir del qual la ciutat ha anat evolucionant des de fa segles. Avui és una zona de restaurants i d’oci. Igual que el port vell de la meva ciutat natal, igual que tots els centres d’aquestes ciutats gentrificades de la part rica del món. Marsella, però, és com Barcelona en el fet que conserva una dimensió humana. Les limitacions del medi físic –la mar i les calanques-, l’han forçada a conservar unes dimensions amables. Em quedaran a la memòria uns deliciosos calamars farcits, menjats al sol –un luxe en aquesta època de l’any a París-, i regats amb una copa de vi rosat de Cassis –dels escassíssims rosats, juntament amb el Bandol, que considero realment remarcables, d’un paladar subtilment sec i molt refrescant-. La picada de la salsa té un gust particular, que la fa realment diferent de tot allò de costum. Quan ho pregunto em revelen el secret: hi han afegit flor d’anís.

Havent dinat passem per l’oficina de turisme. D’entre tot allò que hi ha per veure a Marsella i els seus voltants, ens interessa La Cité Radieuse i les Calanques. A la Cité Radieuse hi podem arribar en bicicleta, donat que Marsella té un sistema de bicicletes de lliure disposició semblant als de París o Barcelona. Penso que ho podem fer perfectament, a desgrat de l’advertència de la senyora que ens atén a l’oficina de turisme, segons la qual, és molt lluny. El pitjor que ens pot passar és que depassem el límit de mitja hora d’us gratuït de la bicicleta, la qual cosa serà un pretext ideal per a fer una pausa. I les calanques, doncs a mi el que em fa una mica de respecte és la previsió del temps, perquè en teoria demà a la tarda pot caure un ruixat considerable. No obstant, de nou la senyora de l’oficina de turisme torna a la càrrega. “Une randonnée, ça se prepare!”, ens diu, tot parlant de desnivells perillosos, roques i zones on fa vent. Caram, ni que anéssim a l’Himalaia o fossim turistes nordamericans!

El recorregut fins a la Cité Radieuse pel front marítim resulta ser una passejada d’allò més agradable per la tortuosa façana marítima de Marsella, sota un sol càlid i no prou intens com per a resultar incòmode. I la Cité Radieuse em recorda els millors episodis de la meva educació secundària, quan a les classes de geografia en Josep Santmartí es va servir de Le Corbusier per a introduir-nos en el pensament arquitectònic i urbanístic. La Cité Radieuse és un dels edificis on Le Corbusier va posar en pràctica el seu pensament. En aquest cas la idea era construir una “Unité d’Habitation”, un edifici integral de dimensions humanes on a la comoditat d’apartaments en dúplex s’hi afegissin un pis am zona comercial i espais comuns agradables i orientats a la convivència. El projecte tingué un èxit limitat, no obstant esdevingué un referent per a l’arquitectura moderna amb una enorme influència sobre tot el que vingué després. Avui és un edifici valorat i lloc de peregrinació d’estudiants d’arquitectura i turistes d’un cert perfil. La planta comercial té un petit hotel i un restaurant, on fins i tot tenen un vi propi, “Cuvée Le Corbusier”. El blanc, degustat mirant al mar amb el sol del capvespre, no està malament.

Després d’una agradable tornada al centre en autobus, descobrim una altra delícia gastronòmica: le Toinou. Al cours Saint Louis, just al cantó de la Cannebière, l’avinguda que va a parar al port vell. Just al davant del restaurant, una parada amb una espectacular exposició d’ostres de totes les mides i varietats, altres bivalves i crustacis diversos, com si fos una parada del mercat, on també es pot fer una compra per endur-se’n a casa. Un paradís per a un amant de les ostres, perquè no només n’hi ha de totes les mides i varietats, sinó a més hi ha diversitat de procedències. En aquest cas em regalo unes ostres del mediterrani, on retrobo el gust dels musclos de roca fets a la Costa Brava. Ha de ser l’aigua de mar que contenen. Un cop més em sento com a casa, aquest cop a través del paladar.

Definitivament, Marsella m’agrada. Hi ha de tot i molt per a veure, el clima és bo i la gent és agradable.

Encara tremolo

-->

I no és cap broma poc apropiada. Encara tremolo des de dissabte passat, quan tot mirant les notícies de la televisió vaig veure per primer cop imatges del terratrèmol a Xile –he trigat tant perquè fa gairebé deu anys que no tinc televisor. Bé, a casa n’hi ha un però no fa més que nosa-. Les escenes eren corprenedores per elles mateixes: carrers que ja no eren plans, només una successió de valls i d’esvorancs, on l’asfalt s’havia trencat a trossos; edificis esquerdats per tot arreu i deformats com si fossin de plastilina i una mà gegant hagués passat l’estona jugant-hi; runes per tot arreu. Quan em vaig posar a tremolar, però, fou quan vaig veure imatges de la mateixa terminal de l’aeroport de Santiago per on havia passat tres dies abans. L’estructura de l’edifici va aguantar, però el terra era ple de trossos del fals sostre, vidres i objectes diversos per tot arreu. Si el terratrèmol m’hi hagués enxampat m’hauria costat gairebé una setmana poder sortir del país, si no és que hagués acabat a l’hospital. Per tant toco fusta i agraeixo a la força superior que toqui el fet d’haver-me’n sortit, mentre expresso el meu condol més sentit per totes les víctimes, tant a Chile com a Haïtí.

Chile es troba en una zona sísmica i té normes de construcció adaptades gràcies a les quals un terratrèmol quatre-cents cops més potent que el que va causar l’enorme tragèdia d’Haití ha fet moltes menys víctimes. No obstant, es calcula que el país trigarà entre tres i quatre anys a refer-se’n. I és que no n’hi ha per a menys. Infrastructures destrossades i parts del país completament aïllades. I el dany psicològic que suposen les rèpliques, algunes de les quals de gran intensitat i amb capacitat de causar encara més estralls.

Per fortuna els amics estan bé, encara que el tema no s’hagi acabat. Una abraçada forta!!!

PS: la imatge, de domini públic, és un mapa amb els epicentres dels moviments sísmics registrats entre 1963 i 1998. Les zones sísmiques queden ben retratades, encara que la imatge no discrimina en termes d'intensitat dels terratrèmols.

Chartres

Després de molt de temps de parlar-ne sense fer-hi res, finalment avui he fet una visita a Chartres, atret pel renom internacional de la seva catedral, una de les fites de l’art gòtic, inscrita des del 1979 a la llista del patrimoni mundial gestionada per la UNESCO. No m’havia decidit a venir-hi fins avui, i això que els noranta quilòmetres des de París es fan còmodament en un tren que agafem a l’estació de Montparnasse. La jornada és freda i humida, aquest hivern és veritablement inclement.

Havent vist ja algunes catedrals gòtiques importants, constato que la de Chartres ocupa un lloc destacat, i que valia la pena venir. Les seves mesures són importants i les proporcions la fan extremadament elegant, encara que no sigui tan àmplia com altres que he vist –la de León mateix-. I els vitralls són únics, pel que sembla és el conjunt de vitralls més antics que es conserven, la majoria del segle XIII amb alguna peça del XII, amb el característic blau de Chartres.

Desrprés d'una bona passejada, amb l'atenció fixada primer en els vitralls i després a l’espectacular grup escultòric que separa el cor del deambulatori, ple d’escenes bíbliques amb un estil molt més clàssic que gòtic –ho consulto i veig que és del segle XVI-, i quan ja m’he cansat de mirar i admirar tot embadalit el sostre i els vitralls, espero la meva companya de viatge tot entretenint-me amb el telèfon a la mà. Curiós, perquè fa temps ni m'hauria atrevit a treure'l de la butxaca en un lloc públic, i ara per ara ni hi penso. De manera gairebé maquinal descarrego els darrers missatges de correu electrònic. Una amiga m’escriu tota preocupada explicant-me que hi ha hagut un terratrèmol a Santiago de Xile, pel que sembla bastant fort. Immediatament em serveixo de la petita joia tecnològica que tinc a la mà per a connectar amb els diaris, que ja donen la notícia en última hora.

M’encomano i dono gràcies a alguna força superior per haver-me estalviat el desastre per tot just tres dies, mentre penso que no som res. Resulta curiós també haver rebut la notícia mentre visitava aquest magne temple. Tanmateix, tot i la coincidència, no crec que la circumstància m’allunyi del meu escepticisme fonamental. De moment, ni Chartres ha aconseguit que em senti tocat per la fe.

París – Santiago, 32:54 (II)

Amb la feina feta, em queden una mica més de vint-i-quatre hores per a conèixer la ciutat. I és que aquesta és una experiència insòlita, el 32:54. Trenta-dues hores de viatge –comptant els dos vols de catorze hores cadascun i els respectius trasllats als sengles aeroports-, per aproximadament cinquanta-quatre hores d’estada a la ciutat. És d’agrair que l’estada sigui més llarga que el viatge, però no arriba ni a ser el doble d’hores. Una experiència que, amb tota franquesa, no tinc massa ganes de repetir.

Surto de l’hotel a la municipalitat de Providencia amb tota la tarda per davant. En una ciutat tan enorme i amb tant poc temps, em toca anar per feina. Com que no tinc temps ni ganes de buscar un autobus, me’n vaig directe al metro. Un metro que sembla una barreja del de París i el de Madrid: la sinalèctica em recorda Madrid, mentre els vagons són clarament francesos –només a París n’he vist d’iguals, amb neumàtics situats en paral·lel a les rodes metàliques, imagino que per a reduir el soroll-. El bitllet té tres preus diferents segons les hores del dia, i les estacions de les línies menys cèntriques tenen codis de color diferents, alternats –una de verda seguida per una de vermella i etc., amb estacions de tots dos colors, d’enllaç, de tant en tant-. Un sistema per a desdoblar la línia i fer possible que circulin més trens per la mateixa via. Indici clar de la importància del metro com a transport públic en una ciutat tan gran, indici encara més clar de les mesures a prendre per a conciliar tota una sèrie de problemes: reduir la contaminació atmosfèrica que ha donat una trista fama a la ciutat, que a l’hivern resta perpètuament coberta d’una capa de smog, barreja de boira i contaminació; fer possible la mobilitat en un espai tan enorme on les distàncies donen sentit al vehicle privat, en una societat fortament desigual on no tothom se’l pot permetre.

Em planto a la Moneda en un quart d’hora. No puc evitar que se’m posi la pell de gallina davant de l’estàtua del President Allende, mirant al cantó nord del palau, el mateix que encara veig al meu cervell en imatges en blanc-i-negre i bombardejat per l’aviació, en aquell onze de setembre d’infausta memòria de l’any 1973. “Once de Septiembre” és com es diu una de les avingudes importants de la ciutat, en aquests darrers dies de presidència de la senyora Bachelet, dies abans que el nou president electe, Miguel Piñera, amo de mig país, assumeixi el poder. La premsa va plena dels rumors segons els quals tindria la intenció de nomenar ministre de defensa el general retirat Òscar Izurieta, que fou comandant en cap de l’exèrcit de terra, i és cosí del notori Ricardo Izurieta, successor de Pinochet com a cap suprem de les forces armades el 1988, quan el sinistre assassí es va vestir de civil per a plebiscitar-se i el poble xilè el va enviar a un retir daurat de senador vitalici només pertorbat per la demanda d’extradició interposada per un tal Garzón, que el va retenir a Londres durant uns mesos. La futura oposició recrimina al president electe que es pugui atrevir a nomenar ministre un militar, i un amb aquest historial; els partidaris de Piñera recorden que és retirat, i per tant igual que qualsevol altre ciutadà. Indicació clara de com estan les susceptibilitats en un país on, com al nostre, la democràcia només arribà a base d’un compromís històric on la impunitat dels uns demanà l’oblit dels altres.

Travesso el centre en direcció al mercat central, on dino. Constato com els Andes són una veritable frontera. A diferència del Mercado del Puerto de Montevideo, aquest és un veritable mercat, amb un espai per a restaurants al bell mig. Si a Buenos Aires i a Montevideo el que domina és la carn, a Santiago de Chile el que destaca és el peix. En aquesta tarda d’estiu austral em regalo una deliciosa mariscada regada amb una mitja ampolla d’un excel·lent Sauvignon Blanc del Valle de Casablanca. Un cop més comprovo que aquest raïm dóna excel·lents resultats al nou món –per fer servir la nomenclatura antiga que tant agrada als francesos-. I puc dir sense equivocar-me que degusto el millor ceviche que he pogut tastar fins ara.

Havent dinat surto del mercat i m’encamino cap a l’altra banda. Una cosa tan senzilla com creuar el riu Mapocho és tota una experiència. El barri de Recoleta de Santiago no té massa a veure amb el barri del mateix nom a Buenos Aires. Si a la capital Argentina Recoleta és el barri més parisí, elegant exclusiu, a Santiago, tot i limitar amb la zona més cèntrica, té tot l’aspecte d’haver viscut millors èpoques. Cases d’estil germànic que definitivament han vist millors dies conviuen amb blocs de pisos sense suc ni bruc, tot amb un cert aspecte deixat dels serveis municipals. Una altra d’aquelles invisibles fronteres urbanes que sempre m’han fascinat: els llocs on travessar un carrer vol dir entrar en un altre món.

Travesso el Parque Forestal –un nom extraordinàriament pretensiós per a un jardí que s’allarga en paral·lel al riu fins a la plaça Baquedano, entre edificis de gust germànic i francès- gairebé de punta a punta, fins arribar al mercat d’artesania de Bellavista. El panorama des del cerro deu valdre la pena, però ja se m’han fet gairebé les sis de la tarda i no tinc temps. Em perdo per l’espacio Bellavista amb una sensació estranya. Seguint un consell de la recepcionista de l’hotel, he acabat en un espai comercial i d’oci que no és pas lleig, però sí enormement despersonalitzat. Em sento com si fos al Maremàgnum.

Al vespre retrobo la Gemma, que no he vist des de fa uns vuit anys, quan la Raien tot just tenia mesos i en Martí no devia ser més que un distant projecte. La Gemma m’ensenya Santiago amb un bon recorregut en cotxe, des de la Plaza Egaña fins a Concha y Toro –el petit barri colonial de carrers estrets-, passant pel barrio Brasil, l’escenari actual de la gentrificació de la capital xilena. Descobreixo una gran ciutat amb racons insòlits, de les grans avingudes a les petites viles als racons més insospitats, i una mica de tot. Una gran urbs americana, amb molta extensió i espai, al mig d’una plana hostil, semidesèrtica. Amb la Gemma repassem la política catalana, la llatinoamericana i les interioritats de les Nacions Unides.

Al matí següent em queda poc temps. Passeig, bon dinar i cap a l’aeroport. Precisament a l’aeroport de Santiago descobreixo finalment perquè no he pogut trobar grans ampolles de vi als supermercats de la ciutat, més enllà de les limitacions del poder adquisitiu del xilè mitjà: pel que sembla els millors vins de Xile són sistemàticament destinats a l’exportació.

Marxo amb la sensació d’haver vistat una illa. Una illa al mig d’un desert que no és d’aigua sinó marcat per les fronteres físiques: l’àrid Atacama al nord, els poderosos Andes a l’Est, el Pacífic hostil a l’Oest, la fi del món al Sud. Una insularitat física i una duresa del medi que determinen un caràcter, i és que els xilens són potser els menys llatinoamericans dels llatinoamericans. A veure quan em tocarà tornar a l’illa.

París – Santiago, 32:54 (I)

Per motius de feina em toca viatjar a Santiago de Chile. En el més pur estil de l’organització per la que treballo des de fa uns anys, la decisió arriba per sorpresa i amb molt poc temps per a que em prepari. He de volar a Santiago, me n’assabento uns deu dies abans i no ho tindré tot a punt –vol inclòs, que em gestionen des d’allà- fins quatre dies abans, dos de feiners-. Catorze hores de vol des de París. Marxaré un diumenge al vespre per aprofitar la nit i la diferència horària i poder arribar a Santiago dilluns al matí a una hora raonable. Per sort tinc un vol directe, amb la qual cosa faré el viatge, d’uns 14.000 kilòmetres, de la manera més ràpida possible al meu abast.

Arribo a l’aeroport gairebé dues hores i dos quarts abans de la sortida del vol. Oblidar-me quelcom cada cop que faig un viatge és una tradició indefectible. Aquest cop, m’havia preparat un entrepà per sopar que m'he deixat a sobre la taula de la sala. I a fe que el trobaré a faltar. A l’aeroport Charles de Gaulle un diumenge a les nou del vespre tot està tancat, no hi ha ni un mal bar obert. Tanmateix, tampoc tindré temps per a res. L’àrea de facturació d’Air France és plena de gent fent cua per a facturar les maletes, però el nombre de mostradors oberts és escàs. La crisi es fa sentir, i els passatgers dels darrers vols del dia som atesos pel personal mínim imprescindible. Això vol dir cues i nervis, perquè es tracta de vols de llarg recorregut i per tant força concorreguts: Santiago de Chile, Buenos Aires, Tokio, Johannesbourg... Una hostessa es passeja i va apuntant quants passatgers queden per a facturar a cada vol, i ho va cantant per un “walkie-talkie”. Això em tranquil·litza perquè entenc que, tot i que l’hora de cloure l’embarcament s’acosta perillosament, no ens deixaran a terra.

Efectivament, acabo entrant al Boeing 777 quan tothom ja està assegut, després d’haver passat un control de seguretat amb una llarga cua; de quatre arcs detectors de metalls només en funcionava un, els altres estaven deserts. Curiosa sensació, la de travessar un avió ple entrant a través de la primera classe, la classe de negocis, la turista millorada i la primera secció de la turista per arribar gairebé a l’altra punta, sentint-me observat i reconegut com a tocatardà. Em venen ganes de dir a tothom que a mi no em mirin i que si tenen res a dir ho comentin amb el personal d’Air France i el d’Aeroports de París, si és que encara queda algú.

Feia temps que no dormia tanta estona en un avió, almenys anant en classe turista. Hi haurà influït el cansament de la setmana. Em desperto però amb temps per a les espectaculars darreres dues hores de vol. Havent sobrevolat Paraguay travessem els Andes. És un dia d’estiu assolellat, i l’espectacle resulta magnífic. L’avió vola sobre la majestuosa cadena de serralades. La poderosa silueta de l’Aconcagua, els llacs de San Juan de los Andes... I un lent canvi de paisatge per valls de somni i altiplans desèrtics, per a veure com finalment l’avió es precipita cap al mar de núvols que cobreix la capital de Xile.

A l’aeroport, aprofito que viatjo per feina, i per tant amb un passaport diplomàtic, per a poder gaudir d’un dels avantatges que ofereix en algunes parts del món: saltar-me una cua enorme a immigració. Escurçar l’espera resulta molt agraït després d’un vol tan llarg. Faig quelcom que fins ara només havia fet a Bogotà: contractar i pagar un taxi sense haver-hi pujat. Tarifa fixa segons el lloc on es vagi i taxi garantit, per a evitar els taxis sense llicència.

Retrobo el taxista en una sortida plena de gent amb cartells que esperen algú. Feia temps que no havia vist una sortida tan plena de gent. Per arribar al carrer encara és pitjor, la porta més propera està bloquejada per càmeres de televisió. El taxista es mostra contrariat perquè hem de caminar una mica més, i ofereix una disculpa que jo no li he demanat ni amb paraules ni amb gestos. “Esto es por el festival, que empieza mañana”. Li pregunto quin festival. “El festival de Viña del Mar, el más grande festival nuestro”. El meu interès pel tema s’acaba quan descobreixo que un dels habituals d’aquest festival d’estiu és un tal Raphael...

Santiago em rep amb un dia gris, calorós però no massa. Immediatament reconec les dimensions americanes: hi ha espai. I tot i ser el primer cop que vinc, m’envaeix una curiosa sensació de déjà vu. El paisatge desèrtic que havia vist des de l’avió als antiplans andins es reprodueix aquí, i em recorda la meva arribada a Namíbia. El desert...

De la rive droite a la rive gauche

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!

Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.

Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

Pinzellades de Colòmbia

Per primer cop a la vida he passat el cap d'any a l'hemisferi sud. I en aquest cas, a prop de l'Equador, i per tant amb moltíssima calor al mes de desembre. Un viatge molt sentit i molt intens en tots els aspectes. Esperat, perquè el tenia pendent des del 2007 i perquè el darrer tram del 2009 es va fer dur; ideal, perquè el feia per a celebrar el trentè aniversari d'un dels meus millors amics, colombià; sentit, per trobar-me en un moment de canvi i per la gent amb qui anava.

Heus aquí algunes pinzellades, cadascuna de les quals mereixeria una entrada pròpia:

Soroche: el mal d'altura, quan la davallada del percentatge d'oxigen a l'aire mareja i redueix l'esforç físic a una experiència dolorosa. El vaig experimentar a l'arribada, i molt més fortament ahir, quan vaig passar del nivell del mar a tres mil metres en una hora. Passejar-se per Montserrate -si, el santuari que domina Bogotá, consagrat a la patrona de Catalunya-, esdevenia complicat.

Medellín: un animal. La ciutat més interessant que he vist de fa temps, que amb molt d'esforç, intel·ligència i imaginació ha passat de ser el símbol del narcotràfic a ser una ciutat oberta al món i amb ambicions legítimes de lideratge i innovació. Impressiona molt, és com una Sarajevo envoltada de muntanyes però topical -en diuen la ciutat de l'eterna primavera- i conté tots els contrastos d'un país tan desigual i fascinant com Colòmbia, des de mansions als barris exclusius fins les barraques que colonitzaren les muntanyes a base de pobresa i desplaçats per la violència, i que lentament han anat trobant la dignitat.

Estels: feia molt de temps que no veia una nit tan estelada com la que he pogut veure al parc nacional del Tayrona, a la Sierra de Santa Marta, on els Andes arriben al Carib. El govern d'Uribe en volia fer una destinació turística de masses i per una vegada els ecologistes van aconseguir preservar un parc natural que és una autèntica joia. I ho és perquè no s'hi pot arribar amb vehicles a motor i l'accés s'hi troba restringit. Aquí és on Colòmbia ha de voler assemblar-se més a Costa Rica que a la República Dominicana, aquí és on cal privilegiar el turisme de qualitat contra el de quantitat.

Sucs: a cap país havia pogut gaudir tant dels sucs de fruites. La cultura del suc de fruita fresca a Colòmbia és tan gran com la varietat de fruites disponibles. A qualsevol hora és un element nutritiu, hidratant i refrescant que ajuda a superar els rigors de la calor tropical. Al nostre país la cultura dels sucs ha quedat reduïda als tetra briks i a una determinada subcultura de la vida sana Una llàstima. Aquesta és una de les múltiples coses que podríem aprendre de Colòmbia.

La gent: alegre, extremadament amable i cortès, amb una idea del servei al client que no havia vist enlloc, ni als EUA on tot -fins i tot l'atenció al client- està completament marcat pel lucre i res més. Que no tenim el que vol? Doncs ens sap greu i li ensenyarem on ho pot trobar, el que toca és fer-li la vida fàcil. Realment impressionant.

I més pinzellades que vindran si el temps ho permet.

La seguretat dels collons

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.