Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.