En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix.
L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.
4 comentaris:
T'entenc força... Buscar "pis" a París va ser una de les experiències més penoses que he viscut fins ara.
Aquest tipus de gent són l'únic que de debò fa lleig aquesta ciutat.
(sóc el xicot de la Judith Calabria, que segueixo el blog des de fa un temps :)
Ostia, quina ràbia de tio, insultar esta lleig, i segur a algú que fa aquestes coses li donarà igual, així que lo millor patada als ... i a corre tu, jjeje.
Kamatxin
gun, gràcies pel comentari i encantat!
Efectivament, si no fos per aquesta mena de gent aquesta ciutat seria realment incomparable. Però malauradament aquesta mena d'actituds no es redueixen al fet de buscar pis, en podria explicar un centenar que realment responen al tòpic del parisí arrogant i francament maleducat...
Records a la Judith!!!
Efectivament, Kamatxin. Una bona patada als collons. Llàstima que en aquest cas tot va passar per telèfon...
Abraçades!!!
Publica un comentari a l'entrada