Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.