Per motius de feina em toca viatjar a Santiago de Chile. En el més pur estil de l’organització per la que treballo des de fa uns anys, la decisió arriba per sorpresa i amb molt poc temps per a que em prepari. He de volar a Santiago, me n’assabento uns deu dies abans i no ho tindré tot a punt –vol inclòs, que em gestionen des d’allà- fins quatre dies abans, dos de feiners-. Catorze hores de vol des de París. Marxaré un diumenge al vespre per aprofitar la nit i la diferència horària i poder arribar a Santiago dilluns al matí a una hora raonable. Per sort tinc un vol directe, amb la qual cosa faré el viatge, d’uns 14.000 kilòmetres, de la manera més ràpida possible al meu abast.
Arribo a l’aeroport gairebé dues hores i dos quarts abans de la sortida del vol. Oblidar-me quelcom cada cop que faig un viatge és una tradició indefectible. Aquest cop, m’havia preparat un entrepà per sopar que m'he deixat a sobre la taula de la sala. I a fe que el trobaré a faltar. A l’aeroport Charles de Gaulle un diumenge a les nou del vespre tot està tancat, no hi ha ni un mal bar obert. Tanmateix, tampoc tindré temps per a res. L’àrea de facturació d’Air France és plena de gent fent cua per a facturar les maletes, però el nombre de mostradors oberts és escàs. La crisi es fa sentir, i els passatgers dels darrers vols del dia som atesos pel personal mínim imprescindible. Això vol dir cues i nervis, perquè es tracta de vols de llarg recorregut i per tant força concorreguts: Santiago de Chile, Buenos Aires, Tokio, Johannesbourg... Una hostessa es passeja i va apuntant quants passatgers queden per a facturar a cada vol, i ho va cantant per un “walkie-talkie”. Això em tranquil·litza perquè entenc que, tot i que l’hora de cloure l’embarcament s’acosta perillosament, no ens deixaran a terra.
Efectivament, acabo entrant al Boeing 777 quan tothom ja està assegut, després d’haver passat un control de seguretat amb una llarga cua; de quatre arcs detectors de metalls només en funcionava un, els altres estaven deserts. Curiosa sensació, la de travessar un avió ple entrant a través de la primera classe, la classe de negocis, la turista millorada i la primera secció de la turista per arribar gairebé a l’altra punta, sentint-me observat i reconegut com a tocatardà. Em venen ganes de dir a tothom que a mi no em mirin i que si tenen res a dir ho comentin amb el personal d’Air France i el d’Aeroports de París, si és que encara queda algú.
Feia temps que no dormia tanta estona en un avió, almenys anant en classe turista. Hi haurà influït el cansament de la setmana. Em desperto però amb temps per a les espectaculars darreres dues hores de vol. Havent sobrevolat Paraguay travessem els Andes. És un dia d’estiu assolellat, i l’espectacle resulta magnífic. L’avió vola sobre la majestuosa cadena de serralades. La poderosa silueta de l’Aconcagua, els llacs de San Juan de los Andes... I un lent canvi de paisatge per valls de somni i altiplans desèrtics, per a veure com finalment l’avió es precipita cap al mar de núvols que cobreix la capital de Xile.
A l’aeroport, aprofito que viatjo per feina, i per tant amb un passaport diplomàtic, per a poder gaudir d’un dels avantatges que ofereix en algunes parts del món: saltar-me una cua enorme a immigració. Escurçar l’espera resulta molt agraït després d’un vol tan llarg. Faig quelcom que fins ara només havia fet a Bogotà: contractar i pagar un taxi sense haver-hi pujat. Tarifa fixa segons el lloc on es vagi i taxi garantit, per a evitar els taxis sense llicència.
Retrobo el taxista en una sortida plena de gent amb cartells que esperen algú. Feia temps que no havia vist una sortida tan plena de gent. Per arribar al carrer encara és pitjor, la porta més propera està bloquejada per càmeres de televisió. El taxista es mostra contrariat perquè hem de caminar una mica més, i ofereix una disculpa que jo no li he demanat ni amb paraules ni amb gestos. “Esto es por el festival, que empieza mañana”. Li pregunto quin festival. “El festival de Viña del Mar, el más grande festival nuestro”. El meu interès pel tema s’acaba quan descobreixo que un dels habituals d’aquest festival d’estiu és un tal Raphael...
Santiago em rep amb un dia gris, calorós però no massa. Immediatament reconec les dimensions americanes: hi ha espai. I tot i ser el primer cop que vinc, m’envaeix una curiosa sensació de déjà vu. El paisatge desèrtic que havia vist des de l’avió als antiplans andins es reprodueix aquí, i em recorda la meva arribada a Namíbia. El desert...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada