Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

"Abrazos rotos"

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.

Perquè s'hauria de votar

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.

Looking for Eric

Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.

Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.

Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.

Auvers sur Oise

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...

A Fontainebleau, en bicicleta

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...

Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Just abans de Cannes...

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting marriedDesprés de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rockedHistòria d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Creativitat encotillada

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.

Un passeig per Londres

Aprofito el cap de setmana llarg del primer de maig per a fer un salt a Londres. Viatjo per primer cop amb l’Eurostar, el tren que uneix Londres amb París i amb Brussel·les a través del Channel Tunnel, meravella d’enginyeria de 50,2 Kilòmetres de llarg i 75 metres al seu punt de màxima profunditat, que el tren cobreix en uns dotze minuts. De la Gare du Nord a l’estació de St. Pancras en poc menys de tres hores, un passeig agradabilíssim per paisatges de verda primavera, per descomptat molt més còmode que l’avió.

A Londres hi retrobo amistats. L’Oriol, que m’acull al pis que comparteix a Islington. En Todor, amb qui passo una bona estona que pertany al seu darrer dia a Londres després de sis anys de viure-hi. La Nora, que no veia des que va marxar de París aquell estiu del 2007 quan jo me n’anava a Montevideo. L’Ana María i la Diana, que també van deixar París buscant altres latituds... En definitiva, si aquest cop he triat Londres era molt més per la gent que hi tinc que no pas per altres motius. Sí, vaig viure a Anglaterra pel 1996-97, i sí, fou aleshores que vaig descobrir la majestuosa Londres per primer cop, però aquells foren episodis de la meva vida que queden lluny i que deixen relativament poc marge per a la nostàlgia. Em costaria molt tornar a viure al Regne Unit. Però Londres fa bo de passejar un cap de setmana, sobretot des de París, que queda a prop.

A Londres també hi trobo històries de la crisi. Una de les capitals de les finances mundials, i conjuntament amb Nova York, centre privilegiat de l’enginyeria financera que va generar la bombolla que ho ha acabat arrossegant tot en el seu esclat. L’Oriol i els seus amics em parlen de gent que perd la feina i les referències en una ciutat on tot gira al voltant de ser “successful”(reeixit), i on els paràmetres d’aquest èxit estan basats en la sublimació de l’opulència, amb indicadors com ara permetre’s unes vacances on es pugui fer el viatge més exòtic i costós possible. Encara veig una concentració important de vehicles esportius de luxe –igual que a París-, perquè la crisi no afecta pas tothom. Tanmateix em sembla que veig una reducció significativa en el nombre de gent que circula. Menys turistes, menys cues a tot arreu, els pubs no tan plens. I una lliura esterlina que arriba gairebé a la paritat amb l’Euro quan fa poc temps valia un 50% més. I uns preus de l’Eurostar molt abaratits.

Constato que un passeig al sol pel South Bank és un gran plaer, que la city s’ha renovat amb arquitectura remarcable i que la ciutat continua essent espectacular, sorprenent. També constato, però, que no crec que pogués viure realment a gust en aquesta ciutat. La deixaré, per tant, com fins ara: com un indret que he de visitar de tant en tant per reveure persones estimades, mentre prenc la temperatura al ventre de la bèstia.

PS: A Londres hi veig en directe com el 2 de maig es converteix en un històric 2 a 6. Però això és una altra història...

Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

Al mig de la glacera

Els companys d’expedició m’han deixat sol. En Sohrab, esquiador molt experimentat, fa fora pistes. Després d’un parell de baixades l’Ayeh i l’An-Heleen tenien, visiblement, més ganes de passar una estona a la cafeteria que no pas a les pistes. És el cap de setmana de pasqua, i sóc de nou a les Deux Alpes.

Amb el remuntador dels glaciers m’arribo al peu del restaurant, a la cota 3200. Una baixada d’uns vint metres em permet agafar el funicular del Dôme. Fa la sensació d’estar al metro, donat que és un funicular subterrani excavat a la roca, sota l’espessa capa de glaç. Em deixa al Dôme de Puy Salié, un puig glaçat que separa la glacera de Mantel de la glacera de la Girose. Una lleugera baixada em separa d’un altre remuntador, que em deixa a 3560 metres, la cota més alta de l’estació. Devem estar a uns cinc graus sota zero, i sota un núvol que em tapa el sol però em permet tanmateix de gaudir de l’espectacle circumdant.

A desgrat de la presència escadussera d’algunes ànimes esquiadores, feia temps que no havia tingut una sensació de pau tan intensa. Evoluciono per un mar blanc emmarcat pels pics de la Rateau (3809 m.) i la Meije (3982), que coronen l’enorme glacera, un pla inclinat que s’alça majestuós voltat de cims. Al nord, lluny però present, el Montblanc. Entre la pinta que faig i l'entorn, em torno a sentir astronauta.

Hi tornaré l’endemà, quan faré les fotos, aquest cop amb els companys d’expedició i en un dia radiant. Però ningú em podrà prendre la meva estimada sensació d’immensitat sense límits semblant a la que dóna el desert, una sensació que revisc gairebé un any més tard, aquest cop a la neu i en aquest entorn fantasmagòric que dóna la capa d’aigua evaporada que ens cobreix.

És difícil d’explicar perquè l’home blanc fa coses tan absurdes com dedicar-se per esport a poblar les muntanyes d’enginys mecànics per a transportar éssers humans als cims més alts per a que baixin amb unes llargues, estilitzades i cares planxes als peus i a gran o no tan gran velocitat per camins inclinats de neu domesticada. Una activitat que implica patir de fred, fer una gran despesa física i exposar-se a un nivell de risc considerable. Només es pot explicar quan s’ha experimentat la sensació de velocitat i les pujades d’adrenalina que comporta, el vent glaçat a la cara amb paisatges que tallen la respiració, en un contacte directe amb la muntanya i amb la natura –la més domesticada i per tant “urbana”, però tot i això amb un element feréstec i per tant imprevisible-. Un esport físicament exigent, tècnicament complex i només assequible per a butxaques ben poblades i mentalitats amb un punt masoquista. Però què voleu que us digui. M’agrada.


PS: és dilluns de pasqua, encara no són les quatre de la tarda. Tornem cap a casa. No ens resignem a fer la darrera baixada amb el funicular des de la cota 2600, volem arribar una mica més avall, fins i tot si la qualitat de la neu per sota dels 2400 –on es troba més o menys la isoterma dels zero graus-, serà probablement pèssima. I ho és. Depassada aquesta cota la neu s’està convertint en una mitja pasta trepitjada i amb grans ondulacions que es torna difícil d’esquiar, perquè cal mantenir un mínim de velocitat però sense que aquesta sigui massa gran. Igual que a la carretera que em duia a Walvis Bay, ara fa un any, al mig del desert, amb aquelles estries. Per sota de 40 Km/h era un infern on tot tremolava. I per sobre de 60 Km/h patinava tant que es tornava molt perillosa per a la conducció. És exactament això.
Ja veig el remuntador, està ple de gent. Deuen quedar uns dos-cents metres. No vull perdre velocitat perquè aquí hi ha una pendent però després gairebé no n’hi ha i em pot tocar caminar un bon tros a sobre d’aquesta cosa pastosa que ja fa hores que no és neu. Coses de permetre’s el luxe d’esquiar al mes d’abril. Doble luxe, en el fons... Continuo baixant, però amb tant de sots faig salts. He de frenar. Hi ha tants de sots que el paral·lel és perillós, la cama esquerra em falla. Vaig massa de pressa, intento forçar un moviment de falca. Un bot que no he vist venir i em salta l’esquí dret. I ben aviat me’n vaig a terra.
L’impacte és molt violent, anava força de pressa i el perdre un esquí em fa agafar un moviment circular que para en sec amb el primer cop de pit a terra i amb els braços contra el pit. M’he donat un cop molt fort amb el pal a la part dreta. No em puc moure. En Sohrab i l'Ayeh són aquí. Ai, que no puc respirar.
Uns cinc minuts després em refaig i continuo fent. Tornem amb tren. Demà, a treballar.
No és fins dimarts a la tarda que m’adono que em costa de respirar.
Radiografia. No és el que ens temíem, no hi ha costella trencada. Però probablement una fisura. En tinc per un mes de dolor i de prescindir de la piscina. Merda. Fins i tot havent-me tornat molt més prudent que fa uns anys...
Però ni això em prendrà les ganes de tornar a esquiar.

Welcome

Welcome és el que he vist a la meva darrera anada al cinema. L’acció se situa a Calais, ciutat portuària que viu del trànsit entre França i la Gran Bretanya a través del Canal de la Mànega. Un professor de natació, antiga glòria esportiva, intenta impressionar la seva ex-dona tot ajudant a aprendre a nedar a un kurd emigrat de l’Irak que pretén arribar a Anglaterra... nedant a través del canal . Un drama que ens acosta a la tragèdia d’uns emigrants als que cada cop se’ls tanquen més les portes per a aconseguir l’estatut de refugiat, i que, a partir del moment en que entren en situació irregular, es troben sovint en zones grises on els drets més bàsics desapareixen. Tot això per a gent que, generalment, no busca més que un futur millor per a ells mateixos i per a les famílies, i que sovint fugen de situacions molt complicades a les que la nostra prosperitat no és completament aliena.

Una obra corprenedora i imprescindible que ha creat debat a França, puix que la darrera llei d’imigració va consagrar el que alguns anomenen “delicte de solidaritat”. Aquest tipus penal pretén perseguir els traficants de persones, però la redacció de la norma és prou ambigua com per a possibilitar altres interpretacions. Veiem-ho, incloent-hi textos legals traduïts per mi mateix amb bona voluntat:

Segons llegeixo al Novel Observateur, L’article L622 del codi d’entrada i d’estada dels estrangers i del dret d’asil estipula que “tota persona que haurà, per ajuda directa o indirecta, facilitat o intentat de facilitar l’entrada, la circulació o l’estada irregulars d’un estranger a França serà castigada amb un empresonament de cinc anys i una multa de 30.000 €.” Mentrestant el ministre de l’Immigració, Sr. Eric Besson, es defensa dels atacs d’una colla d’associacions que fa uns dies feren una manifestació contra aquest delicte tot dient que ningú ha estat condemnat per haver donat sopluig, menjar o transport a una persona en situació irregular. Segons ell el delicte només el cometen els traficants de persones.

Pel que llegeixo l’article L622-4 del mateix text estipula que el L622-1 no s’aplica quan es tracta de “persones en dificultat”. “L’ajuda a l’estada irregular d’un estranger no pot donar lloc a procediment penal quan es el fet (...) de tota persona física o moral, quan l’acte en qüestió era necessari en vista d’un perill actual o imminent, necessari a la salvaguarda de la vida o de la integritat física de l’estranger, llevat que hi hagi desproporció entre els mitjans empleats i la gravetat de l’amenaça, o si ha donat lloc a una contrapartida directa o indirecta”.

Evidentment tota llei necessita un reglament per a ser aplicada, però no cal tenir grans coneixements jurídics per a adonar-se que en aquest cas la definició de perill actual o imminent, la necessitat de salvaguarda de la integritat física o la qüestió de la proporció dels mitjans empleats són totes amplament valorables i opinables, potser massa. No em sembla que amb un text com aquest les associacions de voluntaris que presten assistència als migrants es puguin considerar segures al 100%. I no em sembla que aquest fet sigui quelcom per a quedar-se tan tranquil.

Moments de sibaritisme, núm. 7: my choice of restaurants in Paris (10 more)

As my first entry in English and my restaurant travel-guide-like critiques were gently and warmly welcomed by the friend who had become in this case an amusing muse, and as they were welcomed not only by her but by others as well, I promised to come back with more. Paris does offer a large number of places to eat well. Here are a further few, again with the same premises as last time: less than 20-25€ of expense; informal and relaxed atmosphere; and last but not least, discovered in good company.

Le Chartier
7 Rue du Faubourg Montmartre 75009
Created in 1896, the whole place is like a living museum. The building was classified as historic in 1989, and hosts a big hall with classic decoration and sober but yet elegant ambiance. Simple cuisine, based on fresh meat, fish and vegetables. All the classics of a Paris Brasserie –Entrecôte, faux filet, etc.-, some all-time French classics –boeuf bourguignon, choucrute-, and the dishes of the day, all inexpensive. Feels a bit like a canteen, as you will see when the energetic but always respectful waiters note your order. Yet the most remarkable one for a simple but tasty meal in a singular place.

T’Chok Dy
35 rue du Banquier, 75013
A few steps from the Factorie des Gobelins, within easy walking distance from Place d’Italie, you can find this surprising small Thai restaurant which proposes traditional cuisine from Siam. Be prepared for the most tasteful experience. The fish is just excellent, from the amazing scallops (Noix de Saint Jacques), the Hor Mok (steamed fish in banana leaves); other specialites are equally enjoyable, such as the chicken in coconut sauce. There are also other delicacies. Never too spicy, always delicious.

Swann et Vincent
32 Bv Garibaldi, 75015
Is it possible that a restaurant where you only go for lunch because it happens to be within walking distance from your workplace becomes one of your favourite ones? Yes it is, provided that it is like the Swann. Cosy, welcoming, warm ambiance. Salads and antipasti that are simple but with first quality ingredients. Tasteful pasta dishes. Carefully cooked meats. Home made bread. A symphony of simplicity. Definitely rare.

Le café du Marché
38 rue Clerc, 75007
Right in the middle of the 7th arrondissement, not far from the Eiffel Tower, in one of the most scenic streets in the area –pedestrian road, rue Clerc- sits this café with an optimal quality-price ratio. Again, brasserie food as simple as delicious. Salads that are a full meal, well cooked meats, well served fish, amazing deserts, good wine and more than acceptable coffee. All these with the possibility of lunching or dining on a terrasse even in wintertime.

Le Cambodge
10 avenue Richerand, 75010
You better go queue before 20h to reserve a table, or be ready to do so afterwards and have a walk or an apéro on Canal St. Martin while you wait (more details on the website, as there are no reservations on the phone). Whichever way the wait will be worth it. You’ll be asked to be creative when writing your order, and indeed you can make it to the house’s museum or the website. A trip to south east Asia in a place with a very strong personality that welcomes you in its own particular manner. My favourite is the Ban Hoy –Angkorian picnic with assorted salad-, but a Bobun or any rice dish will certainly be enjoyable. The house has its particular rules, but you'll feel at home.

Le verre volé
67 rue Lancry, 75010
Again close to my place sits this cave/bistrot with relaxed and informal atmosphere, served by youthful and multilingual staff that will guide you into discovering wines while having some bistrot-like food. Be ready for a very idiosyncratic French cuisine experience, largely based on pork. Definitely abstain if you’re a vegetarian or you don’t eat pork because of religious observance or simply reasons of taste. If, on the contrary, you like it, just go for it. The patés are just amazing, the caillette de l’Ardèche is an experience not to be missed.

Chez Marianne
2, Rue des Hospitalières-Saint-Gervais, 75004
A charming place in a charming spot, on a corner of rue des Rosiers, in the middle of the Marais, chez Marianne proposes traditional kosher specialities from central Europe, combined with Middle-Eastern recipes such as Falafel or Hummus. Central Europe meets the Mediterranean through the lenses of this millenarian culture. Said to have the best falafel in town.

Lézard Café
32, rue Etienne Marcel, 75002
Another inexpensive an unsophisticated place that will win your heart and stomach through a nice atmosphere and service, and with simple but delicious salads and bistrot cuisine. Nice wines, the Argentinian Malbec is a classic, and a full meal in the terrace to the side of rue Tiquetonne (which is a pedestrian road) will reconcile you with this world. Just off rue Montorgueil, a nice walk from Les Halles.

El Sur
35, boulevard Saint-Germain 75006
Sober modern design that reminded me of my beloved Montevideo, albeit more Gotan than Tango. Just a walk from Ile de Saint Louis or from Place Monge. A good “parrilla” to savour some delicious red meat to the purest River Plate style, with real Chimichurri. I need to refrain from going there often not to get too nostalgic. Empanadas and other criollo specialties, remarkable desserts… Someday I’ll be back to Palermo and walk again those roads that brought me back to my Poblenou.

La Crêperie du comptoir
3, Carrefour de l’Odéon 75006
How dare I refer here a take away place? I do have my reasons. Firstly I love crêpes. Both sucré or salé, as a main course or as a dessert. Secondly, Paris has a culture of take-away crêpes, as a snack that you can eat anytime. I don’t like take away pizzas and find that the general level of kebab in Paris is rather low (sorry but my standard here is the delicious kebabs I used to eat in Rusholme, Manchester), I generally do not like take away sandwiches too much. But I happen to love crêpes.Both ends meet at the Crêperie du comptoir. The only one where you will have a take away with blé noir, as a real galette. Tuna, cheese and marinated tomatoes is my favourite. Great.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.