S’acaba un gener de cine

No és pas que la meva vida s’hagi convertit en una pel·lícula. O potser sí, aneu a saber. En qualsevol cas el que aquest títol evoca és el final d’un mes en què he continuat anant al cinema de manera assídua. Perquè m’agrada, però també perquè les circumstàncies meteorològiques han continuat essent particularment propícies per a aquesta activitat. Pocs dies de sol on fes bo de passejar, molts dies grisos i freds on asseure’s còmodament davant d’una pantalla esdevenia una manera òptima de passar el temps i una temptació massa gran .

Heus aquí algunes crítiques telegràfiques del que he vist darrerament:

Revolutionary road
La parella de Titanic es torna a trobar en un drama psicològic situat als EUA dels anys cinquanta. Una història molt més rica del que podria semblar, amb l’evolució de dos personatges i la seva lluita per a alliberar-se del quadre d’unes vides convencionals en una societat tradicional i conservadora. En Di Caprio només l’he pogut suportar a Blood Diamond, on fa la única interpretació remarcable que li he vist. Per contra ella, Kate Winslet, demostra en aquesta pel·lícula que és una grandíssima actriu, que en aquest cas es mereix qualsevol premi molt més que Penélope Cruz per VCBCN. Només per la seva interpretació ja val la pena de veure de veure un film que ofereix moltes més coses.
Corprenedora, intensíssima, emotiva

Religolous
Dirigida per Larry Charles (el mateix director de Borat), Religolous ens presenta, amb l’estructura d’un documental, la visió de l’humorista nord-americà Bill Maher sobre el tema de la religió. Un interessant passeig pel món, centrat sobretot en un país on la llibertat de culte coexisteix amb una religiositat que ho impregna tot, fins i tot la política. Personatges tan reals com insòlits, situacions estúpides que apunten a la part més ridícula del fenomen religiós en un cant a la raó i a l’esperit crític. Esbiaixada en alguns casos, però sorprenent i, sobretot, molt divertida.
Hil·larant, compromesa, interessant

Slumdog Millionaire
Un concursant de la versió índia del popular concurs de preguntes i respostes 50x15 està a punt de guanyar deu milions de rúpies (uns cent seixanta-mil Euros, una fortuna a Europa i encara més a l’Índia). Una investigació policial destinada a esbrinar si fa trampes ens proporciona un apassionant viatge per una de les potències emergents del segle XXI, des del punt de vista de les seves capes de població més humils. La narració té un gran ritme i resulta tan interessant que fins i tot un final previsible no la desmereix. Imprescindible.
Trepidant, profunda, espectacular

Espion(s)
Un bala perduda que treballa a l’aeroport i es permet petits furts acaba implicat en una trama d’espionatge entre París, Londres i Síria. Un thriller amb personatges complexos i que evolucionen, molt ben actuat. Millor del que m’esperava, fins i tot si ens podem fer moltes preguntes sobre la versemblança de tot plegat, és una bona pel·lícula.
Sorprenent, inquietant, dinàmica

Che: guerrilla
La segona entrega de la biografia del Che Guevara de Stephen Sonderberg, centrada a l’etapa boliviana que va acabar amb el seu assassinat. Al principi no vaig entendre perquè en Sonderberg se centrava primer en l’insurrecció a Cuba i després en l’etapa boliviana, deixant de banda un període interessantíssim de la vida del Che, el moment en què prengué part activa en la construcció de l’economia socialista cubana, abans de protagonitzar diverses missions a l’Àfrica. Aquesta segona entrega és la resposta a aquesta pregunta: hi veiem com tot allò que va funcionar a Cuba fou un fracàs a Bolívia, perquè les condicions objectives per a una insurrecció revolucionària no hi eren presents. El Che caigué víctima dels propis errors i d’una repressió patrocinada per la CIA que va tenallar el continent sencer durant dècades. Una mort que el convertí en un mite, un mite de la lluita dels oprimits, un mite de la dignitat humana.
Trista, convulsa, tràgica

Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Ché Guevara.

Hasta siempre comandante.

Vaga general

Avui dijous hi ha hagut una vaga general a França. Dos milions i mig de persones s’han manifestat a tot el país segons diuen els sindicats, mentre el govern els compta en un milió. No obstant la paràlisi total que els mitjans de comunicació anunciaven com a més que probable sembla que no s’ha produït, sobretot perquè l’aturada dels transports no ha estat total.

La vaga general arriba dos dies després que el Partit Socialista presentés una moció de censura contra el govern. Òbviament en van perdre la votació en no tenir la majoria parlamentària, però tanmateix la moció va servir per donar la imatge que al país hi torna haver oposició política, després que els socialistes hagin passat els primers anys de la presidència Sarkozy barallant-se entre ells. Aquesta moció de censura i la vaga han donat a la primera secretària socialista, Martine Aubry, l’oportunitat de perfilar-se públicament, mentre la seva rival Segolène Royal assistia al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

I és que l’escena política francesa continua marcada per l’hiperpresidència Sarkozy, la d’un home que fa tots els possibles per a ésser sempre al centre de la notícia. Des de fa un any s'ha trobat amb més d'una esbroncada en els seus desplaçaments pel país. Darrerament el seu gest més visible pel que fa a la crisi ha estat exhortar públicament als dirigents de la banca a que renunciessin als bonus, a tots els emoluments extraordinaris lligats als beneficis que solen rebre. I és que el sector bancari de moment se n’està sortint, però ho fa gràcies a les enormíssimes quantitats de diner públic que se li han posat a disposició des dels governs dels països desenvolupats. Aquest gest de Sarkozy no resta motius als promotors de la vaga, que precisament reivindiquen que les conseqüències de la crisi no les acabin pagant els assalariats i les persones de recursos més modestos. De moment en Sarkozy se’n surt convocant els interlocutors socials a una reunió al mes de febrer. Ja veurem què en sortirà.

Contra l'oblit

El passat dissabte dia 17 hi hagué a París una nova manifestació de protesta per l’atac israelià a Gaza. Els mitjans de comunicació francesos es van fer ressò d’una manifestació de mestres que segons ells tingué una participació d’unes sis mil persones, però van ignorar de manera gairebé total la manifestació sobre el tema de Gaza, tot i que, pel que vaig veure, us asseguro que hi havia molta més gent que no pas sis mil.

Vaig seguir el recorregut entre la Place du Châtelet i l’Opera. Per primer cop hi havia una mínima aproximació a l’Oest de la ciutat. Els organitzadors volien arribar a l’ambaixada israeliana. Malauradament aquesta es troba, a París, massa a prop de l’ambaixada nord-americana i del mateix palau de l’Elisi. No van rebre l’autorització necessària. Un desplegament policial un altre cop massiu aïllava el perímetre de la manifestació de la resta del món.

Un cop més em vaig sentir molt incòmode. Continuo convençut que manifestar-se contra la salvatjada israeliana és un deure cívic. Veig molta gent amb aquest esperit. Però també veig, un cop més, com una part de la manifestació continua cridant “Allahu Akbar” (Déu és més gran) i m’hi sobren les consignes a favor de Hamas. Per això no he anat a la manifestació d’avui, i em sap greu, perquè la d’avui era potser la més necessària, ara que els israelians s’han precipitat a declarar un alto-el-foc encara precari per a no deslluir l'investidura d'en Barack Obama com a nou president dels EUA. Perquè el món no se n’oblidi, ara que comencem a sentir notícies inquietants sobre l’ús d’armament prohibit com ara les bombes de fòsfor. Ara que comencem a conèixer la magnitud de l’horror creat per l’exèrcit d’un país que s’autodenomina com a democràtic.

Em comenta la Mary Lynn, companya de feina, que la manifestació d’avui ha estat tan gran com les altres. N’estic content, perquè cal que el món no oblidi, ara que els mitjans de comunicació sembla que facin tot el que puguin per a forçar l’espiral del silenci, ara que la BBC s’ha negat en rodó a promocionar una crida de les ONG més grans (Oxfam i altres) per a l’ajuda humanitària a Gaza. És necessari continuar mobilitzats, per aconseguir que la magnitud de la salvatjada tingui almenys algun efecte positiu: el de forçar que totes les parts tornin a la negociació. La prova del nou serà la posició del govern nord-americà, perquè són els únics que poden forçar una negociació. Només ho podran fer, però, si abandonen les pernicioses posicions de l’administració Bush, que consistien en dir amén a tot allò que fes el govern israelià. A veure si ara, per fi, veiem un canvi.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

I a part de les 21...

El conjunt d’impressions sobre cinema de les entrades anteriors mereix ésser completat amb un repicó, la referència d’algunes pel·lícules que he vist també en els darrers temps –durant la segona part de 2008-, però en aquest cas en algun hotel o a bord d’avions de llarg recorregut. Les que recordo són les següents:

Namesake
En un hotel de Harare vaig poder veure aquesta petita joia, una altra mirada a les problemàtiques de la vida dels migrants. En aquest cas, es tracta de les diferències amb la segona generació, i els esforços dels pares per a transmetre’ls la seva cultura en un xoc amb la del país d’acollida. Quelcom que he pogut discutir amb alguns amics que ho han viscut en les pròpies carns.
Emocionant, veritable, equilibrada.

What happens in Vegas
Les conseqüències d’una nit de disbauxa a Las Vegas on dos individus que s’acaben de conèixer descobreixen enmig de la ressaca que, com a part de la festa, s’han casat. Una comedieta estrictament per a passar l’estona.
Histriònica, exagerada, previsible.

Blood Diamond
En un altre llarg viatge no em vaig poder estar de repetir aquest film d’acció amb pretensions informatives i reivindicatives prou reeixides. A desgrat de no deixar d’ésser una nova visió de l’Àfrica molt marcada pels estereotips construïts al nord, és no obstant una història que ens aproxima a la gestació de les desgràcies d’un continent que no són tan llunyanes com semblen.
Trepidant, implicada, interessant.

Indiana Jones and the Kingdom of the crystall skull
Creuant l’oceà atlàntic de tornada de Montevideo vaig veure la quarta entrega de la saga d’Indiana Jones. No aporta absolutament res al personatge i a la saga, més enllà de l’aparició d’un fill que prefigura l’herència del que fou un mite del cinema d’acció que amb aquesta nova i prescindible entrega queda reduït a la més gran vulgaritat.
Prescindible, innecessària, tediosa.

Wall-E
Una altra pel·lícula familiar per als incondicionals del cinema d’animació. Futurista història d’amor cibernètic en el context d’una humanitat errant després d’un desastre nuclear. Molt ben feta, una petita joia per a petits i grans.
Tendra, divertida, deliciosa.

The constant gardener
Una altra pel·lícula de temàtica africana que també vaig repetir en un avió després d’haver-la vist a París quan va sortir. Basada en una novel·la que encara he de llegir, és un altre film de denúncia de l’espoli a què és sotmès un continent sencer on la vida té, realment, un altre valor. Encara recordo el silenci sepulcral que es va emparar de la sala del cinema en acabar el film a París.
Colpidora, compromesa, bella.

I això és tot per ara, però n'hi haurà més, espero.

Equívocs lingüístics

Un altre dels avantatges de viure en una gran ciutat que no deixa de ser una de les capitals del món és la possibilitat d'accedir a una vida cultural prou rica, que inclou fòrums intel·lectuals de primer ordre. Ara fa unes setmanes, un amic colombià que és com un germà -d'aquelles persones que hi són a les madures, però també a les verdes-, em va convidar a sentir una conferència a "Science Po", escola d'elit on s'ha format gran part de la classe política i dirigent de França.

Es tractava d'una conferència sobre la situació a Colòmbia, per part de diverses persones entre les que destacava el senyor Carlos Gavíria Díaz, ex-magistrat del Tribunal Constitucional, professor de dret constitucional i president del Polo Democrático Alternativo, l'únic partit significatiu d'oposició de l'esquerra democràtica que ha sorgit a Colòmbia en força temps. El senyor Gavíria fa bo d'escoltar. Les seves paraules comuniquen una visió cívica d'aprofundiment de la democràcia a base d'una educació i responsabilitat ciutadanes que és necessari reivindicar i exercir arreu. De les seves paraules i de les dels altres intervinents se'n deriva també que la situació a Colòmbia és lluny de ser tan simple com el mateix govern del país ens voldria fer creure, en una visió de les coses amplament difosa pels mitjans de comunicació més grans, segons la qual la violència és la conseqüència de l'existència i acció de les FARC. Així doncs, s'acaba amb la guerrilla i s'acaba el problema. Malauradament, però, l'escenari és una mica més complex, perquè el crim i la corrupció associats amb el narcotràfic no són monopoli de les FARC. No només hi ha altres grups armats sinó que aquesta corrupció esquitxa significativament totes les institucions de l'estat, sobretot el poder legislatiu.

Un altre dels ponents era un representat d'una coordinadora de grups indígenes que estaven organitzant una marxa sobre la capital per a ser rebuts pel president -cosa que pel que sembla finalment no es va produir-. El seu testimoni posava de relleu la pervivència d'una problemàtica que va resorgir poderosament a principis del 1994 amb la rebel·lió zapatisa a Mèxic, però que no ha deixat d'ésser present a l'Amèrica Llatina des de fa cinc segles: la qüestió dels drets col·lectius dels grups indígenes. La seva intervenció fou interessant, però em va crear grans problemes.

I és que el senyor en qüestió es referia a l'organització de la marxa com a una "minga". La Real Academia de la Lengua defineix aquest terme com a derivat del mot quechua "mink'a", i utilitzat a l'Argentina, Chile, Colòmbia, Equador, Paraguay i Perú amb el significat d'una "Reunión de amigos y vecinos para hacer algún trabajo gratuito en común". El diccionari també inclou l'altre significat possible, referit a l'òrgan sexual masculí.

La meva feina m'exigeix compostura en totes les situacions, i això inclou conservar cara de pòquer en ocasions en què puc estar escoltant les animalades més indignes que us pogueu imaginar -coses de la diplomàcia-. No obstant aquell dia acabava de sortir de la feina després d'un dia molt ple i tens, i en aquell moment em sentia relaxat. Estava, diguem-ne, "amb la guàrdia baixa". Per això vaig tenir problemes greus tot sentint que si la minga cap aquí i la minga cap allà, i que si "esta minga está creciendo", i "esta minga va a llegar hasta el final". El meu amic Jair s'estranyava de veure'm convulsionar-me, vermell com un tomàquet i tapant-me la boca. I com més reia més ridícul em sentia i més ganes de riure tenia.

Fou una estona divertida però llarga. Coses de la minga.

21 pel·lícules (3 de 3)

I set més...

Hunger

Una nova aproximació a la vaga de fam dels presos de l’IRA de 1981. Un d’aquells moments que cal no oblidar perquè l’evolució de les coses ens faria pensar que moltes situacions semblants no s’han esdevingut o no foren el que foren. És a més un film d’una grandíssima qualitat estètica.
Colpidora, bellíssima, intensa.

Johnny Mad Dog
Imagineu-vos allò dels periodistes incrustats en unitats de xoc a l’Iraq, però en aquest cas en una unitat de nens soldats a la guerra de Libèria. La brutalitat en estat pur, que ens acosta a la realitat de les guerres més horribles del nostre temps, assumint que no hi ha guerra que no sigui horrorosa. Alguns dels participants, antics nens soldats, han explicat que la de debò era encara pitjor.
Brutal, corprenedora, necessària.

Che: el argentino*
Reconstrucció de la vida del Che, des que va conèixer Fidel Castro a Mèxic el juliol del 1955 fins la marxa final i victoriosa sobre La Habana a finals del 1958. Més interessant que romàntica.
Sincera, èpica, tropical.

Il divo*
Reconstrucció d’una part significativa de la vida d’un dels polítics més importants de la Itàlia del segle XX, Giulio Andreotti, set vegades primer ministre en una època crucial per a entendre el present del país. Una de les múltiples interpretacions possibles de la història, de gran qualitat cinematogràfica.
Fascinant, teatral, valuosa.

Burn after reading*
Aquesta té crítica d’en Fray, amb qui estic d’acord.

Frozen river
Una altra història que toca el tema de les migracions clandestines, altre cop als Estats Units d'Amèrica. I molts altres temes interessants, en una narració rica.
Trista, veritable, profunda.

Espelho magico
Un grandíssim cineasta, Manoel de Oliveira, ens presenta la seva darrera creació fins avui. Suposo que als 90 anys no deuen caldre massa explicacions. Riquíssima en símbols. Una obra per a incondicionals de l’autor.
Llarga, críptica, teatral.

Les tres pel·lícules marcades amb un asterisc (*), no les vaig veure a París sinó a Barcelona. En tots tres casos amb una excel·lent companyia.

Racisme

El nombre de morts a Gaza arriba almenys a 1.017 segons fonts mèdiques palestines, la meitat dels quals serien civils, mentre el secretari general de Nacions Unides s'ha desplaçat a la regió per a estimular les negociacions per a un alto-el-foc, i mentre el govern israelià debat sobre el que cal fer a partir d'ara. L'opció sobre la taula és la "tercera fase", que consistira en passar a la lluita casa per casa. Quelcom que implicaria molts morts en ambdues bandes i que es podria girar en contra dels candidats a les eleccions, més enllà de fer encara més repugnant la imatge d'Israel al món. Una imatge que necessitarà moltes campanyes publicitàries i de propaganda per a refer-se, sobretot ara que l'infame Bush finalment se'n va.

La voràgine dels esdeveniments fa que fer comentaris sigui inútil si no és sobre el context general, tal com vaig intentar fer fa uns dies. Em vaig oblidar, però, quelcom que em va deixar absolutament estupefacte. El dia 4 de gener agafava l'avió per tornar a París des de Barcelona. L'atac israelià ja durava nou dies. El número del diari "El País" d'aquell dia informava entre d'altres coses sobre l'inici de l'ofensiva per terra. A més, hi havia una entrevista amb l'Abraham B. Yehoshúa, escriptor que pretesament representa la consciència de l'esquerra israeliana, conjutament amb figures com ara Amos Oz o David Grossman. En Yehoshúa hi fa una crida a l'alto-el-foc i diu que s'hauria d'aturar l'ofensiva, però també la justifica amb un argument presumptament pragmàtic, que per a mi ratlla el racisme:

Pregunta: "Usted ha dicho que la campaña militar sobre Gaza está justificada".

Respuesta: "Sí, está justificada, porque lo que es injustificable es que Hamás dispare 70 cohetes en un día. A nadie le gusta ver lo que está pasando en Gaza, pero es una decisión moralmente correcta. La comunidad internacional dice que es una respuesta brutal y demasiado fuerte. La gente habla de David contra Goliat, pero hay que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor, porque hay que hacerles entender que tienen que parar los cohetes. Una respuesta moderada no les impresionaría (...)".

El fet que algú presentat com a consciència de l'esquerra israeliana justifiqui l'atac és quelcom que ja em costa d'assimilar. Però que ho faci amb arguments com aquest, segons el qual un mort israelià és molt més intol·lerable que cent o mil palestins, em sembla absolutament inadmissible. Fins i tot em fa vergonya escriure aquest comentari i entrar en aquesta mena de consideracions. Només ho faig perquè això va sortir publicat en un diari que és potser el més influent del món hispànic, i perquè em sembla evident que, per molt que Hamàs sigui un moviment amb tendències totalitàries, la situació dels territoris ocupats a Palestina fa molts anys que pot ser comparada amb l'apartheid. Aquesta mateixa mena de discursos és la que utilitzaven els esquadrons de la mort a Sud-àfrica -o la policia, o el mateix exèrcit-, quan deien que lluitaven contra els "terroristes" negres perquè eren comunistes. Quan deia quelcom així fa vuit anys el que passava normalment era que em deien radical si no és que em deien proterrorista o directament m'insultaven. Ara em sembla que no cal ni dir-ho, només cal llegir o escoltar.

21 pel·lícules (2 de 3)

Doncs aquí n'hi ha set més:

Vicky, Cristina, Barcelona
La polèmica generada a casa nostra sobre la pretesa visió reduccionista de Barcelona o de la identitat catalana em sembla absurda perquè aquest no és en cap cas el propòsit del film. No està gens malament de tenir una postal promocional com aquesta en temps de crisi. Dit això, em va resultar molt decebedora, sembla la redacció sobre les vacances d’una adolescent, amb tots els tòpics possibles.
Dolorosament previsible, estereotípica.

Entre les murs
Poseu una càmera dins la classe d’un institut de secundària i veureu tota la dificultat i les contradiccions que afronten uns professionals molt poc valorats però amb un rol importantíssim per a tota la societat. Quina és l’educació que volem?
Apassionant, imprescindible, implicada.

Coluche, l’histoire d’un mec
Pel·lícula biogràfica sobre en Coluche, l’humorista francès creador dels Restos du Coeur, una contribució concreta a la millora de les condicions de vida de les persones sense sostre. Se centra en l’aventura per la qual Coluche es presentà a les eleccions presidencials del 1981 que durien François Mitterrand a la presidència. La recreació de l’ambient de l’època sembla ben reeixida.
Per a iniciats i nostàlgics. Interessant.

Enfants de Don Quichotte (Acte 1)
Documental que presenta la gestació d’una espectacular i commovedora mobilització social a França, la tardor i l’hivern del 2006-2007, quan el Canal St. Martin de París (on visc) es va convertir en un gran campament de gent sense sostre.
Controvertida, polèmica, compromesa.

Tokyo!
Tres històries amb la ciutat de Tokyo com a escenari. No he vist massa res de japonès i contemporani, i aquesta em va fer riure molt a estones i em va acostar a una cultura que em fascina.
Divertida, inhabitual, sorprenent.

Body of Lies
L'última gran pel·lícula d’acció que he vist, que no decebrà els amants dels films d’espies més actuals i dels efectes especials. Millor del que m’esperava.
Trepidant, espectacular, preocupant

The visitor
Una estranya forma d'atzar fa que les vides un professor d’universitat en hores baixes i d’uns immigrants sense papers es creuin. Una exploració interessant de les relacions humanes i de, sobretot, un terreny desconegut per a la majoria: la complicada vida dels migrants sense papers, on els drets individuals més bàsics desapareixen.
Commovedora, simpàtica, humana.

El misteri de l'amor

Dels llibres que m’han regalat darrerament, el que més m’ha agradat, amb diferència, és aquesta novel·la d’en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista dels Antònia Font. Aquests Antònia Font que tanta companyia m’han fet en aquest darrer any de quatre continents en què m’he sentit més astronauta que mai.

Els incondicionals del grup en qüestió hi trobaran aquest món tan particular, tan surrealista, oníric, humorístic, tendre, humà, desconcertant i desconcertat de les històries que ens expliquen, on ens hi podem reconèixer encara que a vegades no ho sembli. Un llenguatge literari que trobo interessant i molt creatiu. Tot plegat, amb molt més contingut del que podria semblar.

PS: moltes gràcies de nou, Núria.

21 pel·lícules (1 de 3)

Al bloc germà, el meu amic Fray Peskuezo de Eskuerzo, primer i únic integrant –fins ara- del Mester de Clerecía del segle XXI, hi sol fer crítiques de cinema. En el meu cas, normalment no en faig més que comptades, per dos motius. Per una banda, perquè m’agradaria tenir més temps per a fer-ne i no crec que hi pugui dedicar el temps que aital tasca faria necessari, i per l’altra normalment solc ser força positiu amb el que veig –potser massa i tot-, i per tant per a alguns i algunes potser no seria una referència massa bona.

Em vaig passar tot el periple africà sense veure massa res si no fos pel Wild Cinema Festival de Windhoek i alguna pel·lícula escadussera vista en algun hotel o en algun avió. Així doncs, tenia moltes ganes de cinema, i per això em vaig fer soci dels MK2, una cadena de cinemes prou gran com per a poder permetre’s alhora els grans èxits de taquilla i pel·lícules més minoritàries. A més, els MK2 del Quai de Seine i del Quai de Loire em queden a prop de casa, només em cal un passeig pel canal que sol ser força agradable i que puc fer en bicicleta.

Des que me’n vaig fer membre, a finals d’agost, fins ara, he vist 21 pel·lícules –llevat de les vistes de nou en algun avió o en algun hotel-. No tinc temps de fer 21 crítiques llargues, però tanmateix em proposo fer-vos participar de la meva opinió amb alguna frase i en tres adjectius per film. A veure si me’n surto...

Star Wars: The Clone Wars
Un divertimento només per a incondicionals de la saga o per a pel·lícules d’animació, i els primers en poden sortir decebuts. Ho dic perquè en dec ser un.
Oportunista, inexacta, malaguanyada.

Gomorra
Aquesta deu ser l’única que té entrada pròpia en aquest mateix blog!!!

Le sel de la mer
Una nova mirada sobre el conflicte palestino-israelià, en aquest cas una metàfora de la Nakba (el “desastre” de 1948 per als àrabs). La meva encisadora partenaire d’aquell dia té ascendència jueva i va sortir indignadíssima, només la va poder calmar un bon sopar amanit amb uns quants moments propis de la meva faceta de Peter Sellers de pa sucat amb oli que curiosament només ella és capaç de suscitar.
Prescindible, excessivament malenconiosa, irreal.

Back soon
Comèdia centrada a Islàndia que ens mostra una curiosa història d’un indret ignorat, que era de fet un país fins ara modèlic, amb uns escenaris naturals espectaculars. Com a comèdia de l’any em sembla molt superior a la guanyadora del Globus d’Or (VCBCN, vegeu més avall), tot i que potser caldria actualitzar-la vist el desastre causat a Islàndia per la crisi financera.
Hil·larant, insòlita, fresca.

Inju, la bête dans l’ombre
Thriller a la francesa basat al Japó, que segueix una intriga creada per les obsessions d’un individu estúpidament crèdul i banau. Ni per passar l’estona.
Massa llarga, previsible, falsament trepidant

Rumba
És estrany veure una pel·lícula filmada amb un llenguatge de clown, no veia res semblant des de Jacques Tati –tot i que cal salvar les distàncies-.
Divertida, sorprenent, molt particular

Séraphine
La història d’una pintora neoexpressionista poc coneguda i gairebé oblidada, un personatge tràgic, una recreació de la vida de l'època. Estèticament reeixida, però massa llarga.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.

-7º C

-7º graus centígrads, aquesta és la temperatura mentre escric, la mínima d'aquesta nit serà de vuit graus negatius en una ciutat on ahir nevava. Un fred glacial que sento fins al cor, un cor encara més fred quan sento que ja hi ha 651 morts a Gaza, segons els serveis d'emergència palestins.

Miro les clapes de gel sobre les aigües del Canal St. Martin. L'aigua glaçada, com em quedo jo quan sento que l'exèrcit israelià ha bombardejat una escola amb bandera de Nacions Unides, un dels únics refugis possibles per a una població víctima del terror més absolut.

Ni aquests paisatges insòlits són un consol. Estan glaçats com jo mateix.

Encara que no ho sembli, trigarà molt a sortir el sol. Tinc l'impressió que serà un any per a passar amb el cor glaçat.

No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.