La seguretat dels collons

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

Indignació. Tenim el país que ens mereixem?

Se'm fa difícil escriure res després d'haver sentit el comentari inicial del Cafè de la República d'aquest vespre, a Catalunya Ràdio. El podreu sentir via web per uns dies, a la secció de ràdio a la carta. Parlava dels individus Millet i Montull, els principals implicats en l'escàndol del Palau de la Música, que de moment se'n surten amb càrrecs però al carrer, i amb una simple retirada de passaport. Una iniquitat autèntica. Se'm fa difícil perquè no sé si tindria res a afegir-hi, a part del que expressava el meu germà en una nota al llibre de les cares (el nom que hauria de tenir el Facebook en català), quan comentava el show de pandereta de les complicitats polítiques que ha aixecat el cas. Aquests passejant pel carrer i altres engarjolats per molt menys mentre el senyor jutge fa l'efecte de trobar-se en col·lusió amb el món polític per a passar per sobre de les ramificacions del cas. Sobretot, que continuem essent un oasi.

Només hi puc afegir un dubte que em volta pel cap des que vaig marxar, i que cap de les llarguíssimes distàncies ha pogut apaivagar: és de debò que tenim el país que ens mereixem?

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Massa aviat

El premi Nobel de la pau del 2009 ha estat atorgat al President dels Estats Units d'Amèrica, el senyor Barack Obama, "pels seus esforços extraordinaris per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles". M'ha agafat de sorpresa, i em toca dir amb tota humilitat que no em sembla una decisió apropiada.

No he de convèncer a ningú del respecte que sento pel senyor Barack Obama. Vaig expressar la meva simpatia, reconeixement i esperança quan fou elegit, en aquesta entrada. Em va alegrar especialment que fos la primera persona d'orígens africans que esdevenia president, tot un símbol després de segles de segregació, i a més perquè va guanyar amb un missatge de reconciliació i esperança.

Barack Obama ha aportat a l'escena internacional un nou llenguatge i algunes propostes concretes, particularment en termes de desarmament nuclear. Ha tornat a implicar el seu país amb el multilateralisme. També sembla disposat a l'esforç per a trobar una solució pacífica i amb possibilitats de durar per al conflicte israelo-palestí. Ha cancel·lat el projecte d'escut de defensa antimíssils que deu haver estat durant anys el somni del complex militar-industrial del seu país. I hi ha més coses. De tota manera, crec que encara som al moment de les propostes. Encara no hem arribat al moment dels resultats tangibles. És per això que aquesta distinció no em sembla justificada.

Puc entendre que a algú vulgui expressar un suport fer per a les seves propostes, mentre el força a no defallir i continuar esforçant-se, en un moment particularment complicat en el seu escenari polític nacional, donant-li un premi com per anticipat. Fins i tot així em sembla que és excessiu i arriba massa aviat.

Descansa en pau, Negra, i gràcies per tot!!!

Gràcies per la companyia, gràcies per recordar-nos el camí, gràcies per tantes coses.

Cinema d'estiu

Aquest estiu ha fet molt bon temps, i els festivals de cinema a l'aire lliure a París han coincidit o bé amb absències meves o bé amb períodes de molta feina. Així doncs, darrerament he vist poc cinema. Però no em puc estar de comentar algunes pel·lícules:

Fausta
Una noia indígena que treballa a la capital i que pateix el síndrome de "la Teta asustada", segons el qual la seva mare li transmeté, a través de l'alletament, la por de tota una generació castigada per la violència política; la revolta social i la repressió del poder, en un país complexe on la desigualtat i el factor indígena continuen essent capitals per a entendre'n la realitat. Un producte rar i molt més que remarcable, que no té res del realisme màgic, ho té tot del realisme social.
Inusual, lluminosa, commovedora.

Crossing the bridge: the sound of Istambul
Aquest interessantíssim documental ens passeja per Istambul i per la Turquia actual a través de la música. Ens mostra com la música popular reflecteix els canvis socials, les inquietuds i els anhels de les noves generacions, que busquen expressar-se incorporant ritmes i missatges nous als de sempre. Tot això en un país fronterer entre allò que solem anomenar occident i orient.
Apassionant, alegre, agradable.

The Reader
Kate Winslet brilla de nou en una interpretació extraordinària. Un paper complexíssim per a una història enrevessada que ens porta a revisitar la barbàrie i els seus efectes desastrosos sobre tota l'espècie. En aquest cas des del punt de vista d'una persona al cantó dels perpetradors, de la que també podem observar el sofriment, tot i que no ens faci oblidar qui va fer què a qui.
Dura, complexa, fascinant.

Whatever works
Una bona comèdia d'en Woody Allen en el seu medi natural, el de la classe mitjana de Nova York. Torna al seu registre habitual per a explicar una història on ens diu que, al cap i a la fi, la vida pot ser més simple del que sembla. Sobretot si no ens la compliquem. Grandíssims diàlegs, personatges insòlits però divertits. Val la pena, és de les pel·lícules que poden tornar les coses al lloc després d'un dia gris.
Divertida, còmica, fresca.

Inglorius basterds
Es tracta d'una obra només per a incondicionals de Tarantino. Hi trobem aquest director en estat pur, només que ha canviat de temàtica i d'escenari. La resta, la mateixa. Els plans arriscats -aquest cop en un nombre menor que el que és habitual-, les escenes d'una estètica preciosista i banalitzadora de la violència, les escenes de diàleg interminables amb personatges suposadament insòlits. En aquest sentit, de dues hores i mitja en podria sobrar una. Això sí, en Brad Pitt broda un paper divertidíssim -per a qui li agradi aquest llenguatge-.
Típica, estereotipada, exageradíssima.

The September Issue
Després de The Devil wears Prada tornem al mateix tema, el funcionament del món de la moda, un negoci molt lucratiu i considerablement influent en l'estètica de les nostres societats. En aquest cas es tracta d'un documental sobre el número de setembre de 2007 de la revista Vogue, a través del seguiment de l'activitat d'Anna Wintour, l'editora en cap de l'edició nordamericana de la revista. Hi veiem com quelcom de tan sensible com una estètica que acaba per tenir un fort impacte sobre tot allò que trobem per vestir-nos a les botigues depèn de les fílies i fòbies personals d'una colla de personatges de mèrits dubtosos. Imprescindible per a entendre com funciona aquest món.
Interessant, informada, valenta.

Irina Bokova

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Times of change

Since 6 September I have been working without interruption except for one day, Sunday 13. I was seconded to one of the Commissions of UNESCO’s Executive Board. Amongst the decisions to take there was the nomination of a candidate to the post of Director-General, which is tantamount to the election of a Director-General, unless there would be an unexpected and never seen before battle at the upcoming General Conference.

During these very exciting weeks I could observe from the inside an intergovernmental negotiation at the highest level, to put it in nice words. A great learning moment that, for the time being, will only be commented in private as to all its various dimensions. Nine candidates; five ballots. An opaque process with people negotiating in our name, as they stand to “defend the interest of our [respective] country[ies]”, which has in my view two fundamental problems: on the one hand, everything happens in secret, behind closed doors. This leaves too wide a margin for this high interest of our respective countries (States is a much more appropriate term) to become “so high” that in the end it relates much more to the interest of a small minority than to the general interest. This happens quite often. In the end, if one lives in a more or less democratic state, at least there is some space left for accountability. Otherwise everything remains in the unique and private domain of an elite. An elite that, for most countries, is nothing but one of the main obstacles to human development.

On the other hand, I have fundamental doubts about the interest of humankind being the result of the mere addition of the interests expressed along these division lines that we have given ourselves basically through centuries of fights. To put it differently and using an example, if we look at what is happening in terms of response to Climate Change, we can see everyone concentrating mostly on short-term interest, while it seems that no one really thinks about a longer term, in this very future generations everyone invokes. Yes I know, this is a much longer discussion and my view is rather pessimistic. Anyway, there will be more entries.

In any event, the final result of this game is Egypt 27, Bulgaria 31. While I warmly welcome the fact that for the first time in history there will be a female Director General of UNESCO (Yes, a WOMAN, Mrs. Irina Bokova, this is indeed historic!), I remind and underscore that I was always a great fan of Mr. Hristo Stoichkov, whom I could see live many times, scoring many goals. In addition I express my satisfaction of the fact that, lately, there are no problems in my private life. It must be that I actually do not have one.

More information will follow. For the time being I can say that I am happy. And that I would not be if the Egyptian candidate had been elected. Out of the respective profiles and vision statements. There will be more, in person. By now it is time to carry on working, since as my mother use to tell me, “it is those who are tired who do the work” –free translation from Catalan, as the rest of the article-. Moreover, my salary is paid by the taxpayer. So have a good night.

PS: the pictures are, respectively, from early August and from yesterday. It is “the yard” at UNESCO’s HQ. The corner is Av. Lowendal with Av. Suffren.

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Air France en català!!??!!

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.

Una flor al cul, o el telèfon volador

Veiem la cinquena copa d'aquest Barça de somni a can Toni, al pis que acaba de llogar al Raval. Situat al carrer Sant Pau, queda just al davant de l'Església de Sant Pau del Camp, que es pot veure amb privilegiada perspectiva des del balcó. Un balcó que serveix d'incomparable talaia per a observar un carrer que bull de moviment a totes hores. Es tracta sens dubte d'un dels racons més calents del Raval.

Havent disfrutat de la darrera copa fins ara, gaudim també d'una bona estona de brisa al balcó. Tot d'un plegat i a mitja conversa sento un soroll sord, com si quelcom hagués caigut. No li dóno importància, perquè si m'hagués caigut el telèfon que duc a la butxaca sens dubte hauria fet molt més d'estrèpit. Curiositats de les vacances: no m'he posat uns mitjons des que vaig marxar de París, i a Barcelona en general vaig amb pantalons curts, i amb les butxaques plenes, entre cartera, claus i dos telèfons. Sí, dos telèfons, el que faig servir a Barcelona amb el número d'aquí i el de París, amb el número d'allà. Coses de la vida de l'expatriat.

Al cap d'una bona estona em disposo a marxar cap a casa. I no trobo el telèfon. Em deu haver caigut però no ho he sentit! Amb dos pisos que hi ha, n'hi ha prou per a que en caure a terra quedi fet miques! I a baix no es veu res... Aplico el remei intuïtiu de rigor: amb el telèfon francès truco al telèfon de Barcelona. I sí, el telèfon sona. El sentim clarament. Però a on?

Torno a trucar i el torno a sentir com sona. Se sent des del balcó, i sembla ben bé a fora... Però no el veig per terra! Això és molt estrany... Amb en Toni sortim disparats cap al carrer. No veiem res per terra. Torno a trucar. El telèfon sona de nou. El veí de sota -el del primer pis- ens mira ple de curiositat darrera d'unes ulleres que emmarquen una cara asiàtica. Diria que té cara de vietnamita, o d'alguna altra contrada del Sud-est asiàtic. El miro a ell i sento el telèfon com sona. Li sona a prop. Repasso el balcó, i al final veig quelcom que es mou en una de les branques d'una planta de balcó. Del seu balcó...

El veí ens torna el telèfon amablement. El telèfon volador a qui una planta d'exterior ha salvat d'una mort segura. Quina xamba! Aquest vespre tinc una flor al cul... O una planta d'exterior...

...i el Passeig de Gràcia sembla la Costa Brava

Tinc la sensació que a l'Ajuntament de Barcelona ja fa temps que se li escapa de les mans el model de "La millor botiga del món". Un cert temps enrera en Quim Monzó va deixar anar aquella frase que trobo digna de la lucidesa habitual de l'autor, segons la qual l'Ajuntament està pensant i dissenyant una ciutat per la gent que la ve a veure, més que per a la gent que hi viu.

La miro amb altres ulls mentre em passejo per la Rambla, i us asseguro que mai en la meva vida adulta hi havia tingut aquesta sensació de descontrol i d'inseguretat. Ja fa molts anys que sembla un parc temàtic per a turistes, però en aquest cas les atraccions ja no es limiten a la suor freda d'un atracament a mà armada en forma de paella regruada de preu exorbitant o de canya de cervesa pagada a preu d'or perquè som a la Rambla. Ara la sensació de descontrol ve per la presència obsessiva, persistent i més aviat molesta de prostitutes, a més dels proverbials però no tan visibles lladres, que es concentren en els furts als turistes perquè saben que la major part, si els arriben a denunciar, rarament es presentaran a un eventual judici.

Tot plegat és mostra de la degradació d'un model que ha provocat efectes diversos. Si he de comptar tots els cops que gent de tot el món m'han dit que Barcelona és una ciutat fantàstica, no acabaré. Això m'enorgulleix, perquè no deixa de ser una ciutat acollidora. Però quan veig gent de tot el món fent a la meva ciutat coses que no s'atrevirien a fer a la seva, m'ho repenso. Tothom n'elogia l'espontaneïtat, l'ambient de llibertat, l'aire fresc. I sí, l'aire fresc i la llibertat són necessaris per crear, però quan algú s'està a qualsevol lloc per quatre dies sol trobar l'aire fresquíssim. I ho dic per experiència. Si és tan fresc per als uns, potser no ho és per als altres. I ho deixo aquí...

PS: l'exemple més reeïxit d'aquesta contradicció es diu Festa Major de la Vila de Gràcia. La foto la vaig fer allà aquest any, tres anys després.

La Costa Brava sembla el Passeig de Gràcia...

Un passeig per la Costa Brava no deixa de ser un passeig per una costa explotada massivament per al turisme. I això en un país que en aquest moment viu les conseqüències d'una crisi que és encara pitjor que a altres indrets per culpa del model econòmic que s'ha imposat com a gairebé únic des de fa unes dues dècades, quan la desindustrialització convertí definitivament el país en un centre de serveis on el sòl i el sol són protagonistes. El deliri del PP espanyol de convertir tota la costa mediterrània en la Florida d'Europa va justificar tot el projecte de l'extinct Plan Hidrológico Nacional. Ens vam salvar del PHI, però el model sempre ha estat el mateix. I per més que en Zapatero, en un nou intent de distreure el personal, s'ompli la boca del seu suposat nou model econòmic, basat en la investigació i la recerca en les noves tecnologies, un model econòmic és el fruit d'una conjunció d'esforços que no es fa en una legislatura sinó en una generació.

Penso en tot plegat mentre caminem de l'aparcament dels jardins de Cap Roig cap a Cala Estreta. La pista està tancada al trànsit motoritzat donat l'alt risc d'incendi. De fet m'agradaria que el trànsit hi estigués prohibit de manera permanent, amb l'única excepció dels poc veïns de la zona i les emergències. N'estic ben convençut, perquè parlem d'un dels pocs paratges d'aquest sector de la costa que es manté sense explotar. Ens queden molt poques cales i molts pocs indrets de difícil accés, i és precisament l'accés difícil el que en permet la conservació. Si no fos així, per exemple, Cadaqués no seria encara el que és -per més que en aquest cas hi hagi hagut també una decisió ferma per part de la gent que hi viu.

Curiós, aquest tema de l'accés. Perquè costa arribar a Cala Estreta o al Crit per terra, però l'accés per mar resta sense límits. La quantitat d'embarcacions que fan malbé fotos i postals i taquen aquí i allà l'immensitat del blau fa que l'aigua sembli el Passeig de Gràcia. Per la quantitat de gent i sobretot pels accents... Un agost a la Costa Brava...

Al conillet de Duracell li fallen les piles

El president de la República francesa, el Sr. Nicolas Sarkozy, sortia ahir de passar unes hores ingressat a l’Hospital militar de Val de Grâce, després de patir un defalliment durant la seva consuetudinària sessió d’allò que tot el món anglosaxó en diu “jogging” però per un d’aquells inextricables misteris de la natura a casa nostra en diem “footing”. Córrer per esport, vaja.

L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.

Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.

Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.

A la Xina, danses escoceses!

Després de la sorpresa de l’Anand vaig acabar sopant efectivament a casa del meu amic Jaïr. Es donava una ocasió rara: un amic comú, en James Brodie, passava uns dies de vacances a París. En James viu a Beijing, on treballa fent traduccions de l’anglès al xinès.

En James és un personatge singular. A la ratlla de la trentena, és casat amb una francesa encantadora, i tot just fa un any tingueren una filla. És una persona d’una grandíssima creativitat, que canalitza a través de la música. Amb intel·ligència, ritme i sentit de l’humor composa cançons que són en general molt divertides. Seria com una mena de Javier Krahe escocès.

La conversa evoluciona ràpidament per tots els racons de la vida de la Xina, un gegant que cada cop avança de manera més ràpida. Entre això, les anècdotes més diverses, i és que en James en té de boníssimes. Em quedo amb una de les més divertides. Fa uns mesos treballava com a intèrpret en una trobada internacional de joves relativa al projecte “Mondialogo”, organitzada per la UNESCO. Un matí que li toca fer de guia turístic prova d’afaitar-se a l’hotel on s’allotjaven. Pren la maquineta d’afaitar del mateix hotel, que resulta ser d’una qualitat pèssima. Però ell no ho constata fins que no s’ha afaitat mitja cara. Definitivament no pot continuar, i acaba fent tota una visita de llocs turístics amb mitja cara afaitada i l’altra per afaitar...

En James ens explica que amb altres escocesos ja ha organitzat diverses vegades vetllades de danses escoceses a Beijing, que han gaudit de gran èxit. En el fragor de la conversa, i amb molt de sentit de l’humor en James ens diu: “ja ho veureu. Serà com la fal·lera de la salsa a Europa. Però a la Xina, amb danses escoceses!”. Serà qüestió de comprovar-ho d’aquí a uns anys...

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

14 de juliol a París

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.

U2 a París

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

Sensation

M’escapo amb uns amics als Països Baixos per al cap de setmana. Tenim entrades per a “Sensation White”, una festa de música electrònica ben particular. L’escenari no n’és altre que l’Amsterdam Arena, un estadi de futbol reconvertit per a l’ocasió en enorme discoteca. Per tal de crear l’ambient adequat hom (o don)demana a tothom i a totdon que vagi vestit de color blanc. L’efecte és ben curiós, com de germanor gairebé sectària, encara que cal remarcar que el blanc té un efecte sedant considerable.

Les discoteques no han estat mai el meu fort, però aquesta festa, per l’escenari i per tota l’escenificació, val la pena de veure-la almenys un cop. Resulta un espectacle únic de llum, d’imatge i, sobretot, de so. Sí, vist en perspectiva planetària no deixa de ser una més de les coses absurdes que fa l'home blanc, en aquest cas l'home blanc vestit de blanc. Uns quants milers de persones tancats en un recinte i movent-se de manera més o menys acompassada amb una música basada en una percussió generada electrònicament, tot això de nit i per diverses hores. Però bé, no deixa de tenir la seva part divertida.

I el cap de setmana no només és aquesta festa. Dissabte faig la primera banyada de l’any a la platja de Scheveningen. Aquesta localitat propera a La Haia és força més coneguda per la seva presó, on hi són reclosos els pressumptes criminals de guerra jutjats al Tribunal Penal Internacional i a alguns tribunals especials. És en aquesta presó on es va morir Slobodan Milosevic, per exemple. El cas és que aquí és on faig la primera banyada de l’any. Jo que solia fer-la per Setmana Santa i a la Costa Brava... Aquest any serà pel mes de juliol i a la mar del Nord. La vida dóna moltes voltes. Són les coses de passar-la "pels puestus"...

Cop d'estat a Honduras

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

"Emergenza"

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.

In memoriam: Michael Jackson

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Tres pel·lícules interessants

L'onada generada pel festival de Cannes i altres continua portant títols interessants a les pantalles de París. A continuació comentaris en el format habitual sobre tres pel·lícules més que he vist recentment, totes tres prou interessants.

Jaffa
Emocionant drama centrat a Jaffa, ciutat de la riba mediterrània que esdevingué gairebé un barri de Tel-Aviv i que es caracteritza encara avui pel seu esperit obert i població mixta. No és un film sobre la relació entre israelians jueus i àrabs, aquest és només el rerefons d’una història que ens confronta a grans preguntes sobre la vida i la mort, els lligams familiars, l’amor, la fidelitat... Extraordinària interpretació de la joveníssima actriu Dana Ivgy, que expressa tantes coses gairebé sense paraules. Mentrestant, la més veterana i coneguda Ronit Elkabetz (“La visite de la fanfare”, i altres) fa una bona interpretació, encara que hauria guanyat en credibilitat si no hagués abusat tant del maquillatge i del no despentinar-se.
Teatral, emotiva, tràgica

Sunshine Cleaning
Dels mateixos productors que la deliciosa “Little Miss Sunshine” –segons la mateixa promoció de la pel·lícula-, en certs aspectes es repeteix la història, amb un to més proper al drama que a la comèdia. Alan Arkin hi torna a interpretar el paper d’un avi que fa de mentor d’una criatura que té un talent amagat. Aquesta criatura és el fill de la protagonista, que malda per establir el seu propi negoci, una empresa de neteja d’escenes de crims. La història recupera la manera de viure i les aspiracions i anhels del somni americà vist des de baix, des del punt de vista de la classe treballadora, amb un fons d’optimisme tot i les dificultats.
Entretinguda, curiosa, lluminosa

Who’s that knocking on my door
Reestrenada a França, aquesta cinta del 1967 és una de les primeres pel·lícules d’un dels grans del cinema, Martin Scorsesse. L’obra a partir de la qual es donà a conèixer al públic francès quan fou presentada al festival de Cannes. Hi mostra la vida a Little Italy a través dels ulls d’un jove de barri interpretat per Harvey Keitel. Més enllà de la història en ella mateixa, conté escenes de gran qualitat i creativitat fílmica on ja es mostrava el grandíssim talent del director. N'hi ha una, una escena eròtica amb "The End" dels Doors com a fons musical, que no m'estranyaria que hagués inspirat Francis Ford Coppola per al seu impactant principi d'Apocalypse Now.
Obscura, interessant, remarcable.

Aquell SIMCA 1200

Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.

I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.

A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.

Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.

Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.

Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.