El president de la República francesa, el Sr. Nicolas Sarkozy, sortia ahir de passar unes hores ingressat a l’Hospital militar de Val de Grâce, després de patir un defalliment durant la seva consuetudinària sessió d’allò que tot el món anglosaxó en diu “jogging” però per un d’aquells inextricables misteris de la natura a casa nostra en diem “footing”. Córrer per esport, vaja.
L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.
Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.
Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.
L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.
Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.
Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada