14 de juliol a París

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.