Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...