Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.