Més natació i una clau

He marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina en condicions!

A l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

En qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany. Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixo treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodet de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària per a accionar el motor d’arrencada.

A aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat, porta eines.

Al cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany –porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment, més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo, perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del cotxe a les mans. Visca la innovació!

Natació accidentada

Per primer cop des de fa massa dies, tot i haver acabat la feina relativament tard, m’obligo a anar a nedar. Encara sóc a temps d’arribar al centre esportiu que hi ha al costat del campus de la Universitat Hebraica, al nordest de Jerusalem. Des de la meva residència actual en tinc per uns deu minuts a peu.

Ja hi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, però a la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta de l’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individu relativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Si no portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.

Al mostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar a entrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap de menys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi. Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els 30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.

Tot cofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina és gairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, només entrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorrista ve caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una mirada que és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però no t’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directament a l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” li responc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient que em quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res, podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encara plantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot just acabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no me n’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una resposta d’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gent una frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per a entendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això de l’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és, de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc ho deuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massa sentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre, tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugant als escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vint minuts.

Mentre, finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de la resposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien, arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat de les normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguin tan desorganitzats.

Quan arribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comento amb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que és assídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que el dimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien els horaris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que els tenen.

Així doncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada, però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que el client sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saber explicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.

Però bé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant, em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orelles i cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui, queixes intenses.

Quina mandra!

Tel Aviv: la bombolla alegre

Tel Aviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, on caminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turistes es fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la idea del “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predomina l’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Una ciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove, com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalisme racionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat –encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i un front maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges molt domesticades.

Una ciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pel carrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocació festiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxit internacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmplia oferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus, cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque sigui dissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

A Tel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses molt grosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anys quaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb els inevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos ara i adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duu una arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seu propietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueix algun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapament de totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda on Jerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniques en forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i fins i tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. Si Tel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat per culpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada va fer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència la cara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Fins i tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vingui de gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldria oblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a poder sentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.

Gaza: entrar a la gran presó

La meva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir a treballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de fer responsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir una de cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja el vam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribada ja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hi arriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminal d’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos a l’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ens demanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hi assembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’una vaguetat que la fa gairebé absurda.

Un cop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem al costat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell de sortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe. Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, una base militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerra una nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

A la barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que ens han donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una porta automàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur –com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obre quan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu. Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta, l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra, en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrar ni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missions diplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau de l’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Al final dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un punt de control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquen totes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “de facto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de control perquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense “coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una mica més enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern de Hamas.

A partir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors.  Predomina el gris dels edificis a mig fer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obra vista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els de poca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques de la darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àrea extraordinàriament densa.

El que resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. A Gaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per tot arreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un tal nom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Un bloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla. Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passant d’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de coses que podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibida l’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situació acabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a través dels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot el que ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

El primer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i la desolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure on hi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats de guerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic. Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar, i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa ni entenedora.

Primeres impressions

Si les primeres impressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unes quantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:

En tenim prou amb allunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de les mesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato que això té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. La quantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carretera que ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que no sabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-se que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a la carretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pel nord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada. Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hi poden circular vehicles amb matrícula palestina.

Ja arribats a Jerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot, i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigó rematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hi ha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat. L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent. Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstant penso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vist senzillament no s’ho creuria.

A Jerusalem m’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns es diu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic de congom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi havia hagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a prop de la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israel per mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.

Fins ara el que he pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, amb uns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa el tranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de la ciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient de sempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva, militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.

I, sobretot, que aquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agrada gens.

In memoriam: Zahra Abidi

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Nova destinació: Palestina

Des de mitjans del 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva base des de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu en l’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentaren diverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer em van proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina que va sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals no em van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectiva de quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i de fet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´ho proposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de política interna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien més aviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dos interminables processos de selecció per a sengles destinacions llatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es van decidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesos després d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancament de la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot un rosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a París i continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativa a la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballar a Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament era Kabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritat física, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs, gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció de deixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en tot aquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a més bona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah, portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concernien sobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones més properes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho com una oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesos em vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotge feta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar a Jerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.