Adéu 2008

Doncs sí, finalment el 2008 se’n va. Un any de lluita, un any trepidant, un any en què vaig començar a escriure aquest blog per a explicar per on parava, però sobretot com una necessitat vital, una gran necessitat d’expressar coses, i és que no n’hi havia per menys. Durant aquest any he viscut a dos continents diferents, a Europa i a Àfrica, i he estat treballant a quatre –hi afegeixo Amèrica Llatina i Àsia-. Molts milers de quilòmetres que m’han dut de França a Namíbia i Zimbabwe, amb estades per feina també a Malawi, Bostwana, Uruguay i Vietnam. I visites a Sud-àfrica i a Hong Kong. Milers de quilòmetres. I experiències de tots colors, des de la placidesa de la introspecció creuant el Namib desert fins a la hiperinflació de Zimbabwe, el viure i veure un país que s’està somalitzant. Els grans descobriments i la duresa de les tornades al nostre nord que se suposa que és el millor dels móns possibles.

Si fa exactament un any m’haguessin dit que seria així, no m’ho hauria cregut. No sé què ens durà el 2009 –fa pinta també d’any complicat-, però espero sincerament que continuï en la línia, encara que potser amb una miqueta de calma, que tampoc estaria malament.

I a tothom qui em llegeixi, que l’any que entra us doni bon joc.

Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.

Excés de zel

Avui he viscut una altra situació per al catàleg de moments insòlitament estúpids viscuts en aeroports. El cas és que viatjo amb una certa freqüència –la major part de vegades per feina-, i això m’ha permès esdevenir membre de Plata/Rubí del programa de fidelització de l’empresa que fou companyia aèria de bandera a les Espanyes. Aquesta condició, entre d’altres coses, ha fet que algun cop, molt esporàdicament, em convidessin a passar l’estona d’espera a la sala VIP de la dita companyia tot i fer el viatge en classe econòmica. Aquesta mena de sales son el sinònim de begudes diverses i selectes a voluntat, premsa gratuïta i, en definitiva, una espera relaxada i agradable.

Arribo a l’aeroport d’Orly després de l’enèsim matí que prometia ser tranquil i plàcid i ha acabat essent tan mogut que me l’he passat anant a corre-cuita d’una banda cap a l’altra. Per sort no hi ha cap cua –després veuré que l’avió va mig ple o mig buit, segons els estats d’ànim. La crisi que ja es nota? L’horari? Aneu a saber...-. L’amable senyora de l’enregistrament em dóna la tarja d’embarcament i una invitació per a la sala VIP. "Mira –em dic a mi mateix-, avui almenys passarem una estona més agradable del que és normal."

Quan ja m’encamino cap a la tan exclusiva localització constato que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. El número del seient és de classe negocis. Mirant la tarja d’embarcament veig que la senyora s’ha equivocat de persona. El meu segon cognom coincideix amb el primer d’aquest altre passatger. Fer-se el despistat no és una opció, per dos motius. En primer lloc per una mínima consideració per la persona que seria suplantada. En segon lloc perquè la senyora del mostrador ha comès un error greu en termes de seguretat, que em podria crear molts problemes a mi quan passi el control. Giro cua i me’n torno al taulell.

La senyora en qüestió no sap on posar-se, està visiblement atabalada i em demana disculpes per l’error manta vegada. Li dic que no hi ha cap problema, que no es preocupi, que no passa res. I em diu “però li dono una invitació per la sala VIP igualment”. Quan estic a punt de dir-li que no cal, penso que de fet m’hauria pogut crear un problema greu –amb potencial intervenció de la policia inclosa- si no m’hi hagués adonat de l’error, i per tant accepto.

Aleshores es produeix una situació tan típicament parisenca que resulta tediosa d’explicar. L’individu –no hi ha altre qualificatiu possible- a la recepció de la sala VIP em rep pràcticament amb una esbroncada. “Però com pot ser que vostè tingui una invitació per a la sala VIP si viatja en turista?”, em diu en un to sec i francament desagradable. Encara no li he pogut ni respondre que ja està trucant als mostradors d’embarcament per a demanar explicacions amb un aire que m’abstindré de qualificar. Finalment em diu, en un to d’una condescendència inacceptable, que per aquesta vegada passi, però que no puc entrar en aquesta sala si tinc un bitllet de turista. Em disposo a explicar-li que a Barcelona hi he estat convidat en un cas igual, i encara no he dit “Miri, a Barcelona...” que em talla amb una mala educació extraordinària –marca de la casa, París- i em diu que Barcelona és Barcelona i París és París. Això ja passa de taca d’oli. “Em permet que acabi la frase?”, li dic en un to bastant enfadat. “Puc entendre que a Barcelona el funcionament sigui diferent del de París, però jo no he demanat en cap cas que em convidessin a venir, ha estat la seva companya, per tant això no m’ho hauria de dir a mi”. Per a ser una mica més elegant que ell m’estalvio dos comentaris més –i més tard em penediré d’haver-me’ls estalviat, que ja n’estic fart d’aquesta mena d’actituds-. En primer lloc la seva companya ha comès un error que podia comprometre la seguretat del vol i la de la meva persona, i per tant no entenc que aquesta compensació sigui inadequada, i més en el cas d’un client assidu. En segon lloc, la condescendència se la fiqui on li càpiga.

El que és curiós, i irònicament divertit, és que aquesta sala VIP, compartida per Iberia i TAP, no li arriba a la sola de la sabata a la del Prat, o a les de Barajas, en termes no només de servei –tal com he apuntat- sinó també en qualsevol terme –mobiliari, ambient, connexió a internet, begudes, menjar...-. Això no m’impedirà llegir tranquil·lament el diari mentre degusto un fantàstic porto embotellat el 1989. “És pas malament”, que deia un alcalde de la Catalunya nord...

Excés de precipitació

L'internet ha transformat moltes coses, d'entre elles el nostre accés a la informació. Des que tinc connexió regular a la xarxa cada cop compro menys diaris, si no és en aeroports, en ocasions molt especials en què una determinada notícia m'interessa molt, o quan em dóna pel ritual del diumenge d'esmorzar amb croissant i notícies de paper. Si no es tracta d'un d'aquests casos, accedeixo a la premsa a través d'internet.

L'altre dia ho feia gaudint d'una de les innovacions recents a diversos mitjans, la llista dels articles més llegits pels internautes. Les preferències majoritàries no sempre coincideixen amb el que m'interessa a mi, però sí que em sembla rellevant de veure què és allò que interessa més a la gent. No deixa de ser una manera de captar estats d'ànim col·lectius, per molt que es redueixin als lectors d'un determinat mitjà.

Un titular em crida l'atenció: "Cuidado con los tipos bajos". Ja hi tornem a ser, penso. Un altre estudi fet per algun psicòleg amb molt més pressupost per a investigar que idees que estableix una correlació entre l'estatura modesta -en el meu cas faig aproximadament 163 centímetres, i això fa que em senti al·ludit- i grans dosis de mala llet pròpies de persones que en qui no es pot confiar. Ja imagino la recreació dels perfils psicològics de personatges com ara Cal·lígula, Napoleó, Francisco Franco, Nicolas Sarkozy, Carlos Solchaga, Torrebruno i Josep Lluís Núñez, amb profuses explicacions sobre els complexes creats pel fet de veure el món des d'una mica més avall que la mitjana. Quan ja tinc a la ment la típica i tòpica frase que diu que al pot petit hi ha la bona confitura, un click atura el meu deliri.

L'article es refereix als tipus d'interès baixos. Encara que sigui baixet i algú em pugui considerar interessant, el que llegeixo es refereix estrictament a l'espectre de la deflació, un dels mals que sembla que ens amenacen en aquest context d'ofegament del crèdit, l'oxigen de l'economia. Es tracta d'una molt sòlida argumentació sobre el perquè una baixada generalitzada dels preus no és necessàriament bona. En essència l'economia capitalista és com una bicicleta. Està dissenyada per anar endavant, no per anar endarrera.

M'he precipitat. Millor així.

Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.

Excés de rostre

Dinava amb un amic, i entre els temes de conversa hi havia diverses qüestions d'actualitat. Ens preguntàvem què passa a Grècia, on porten tres dies de disturbis molt greus després que un policia assassinés, pel que sembla a sang freda, un jove que anava amb tot un grup que aparentment els intimidava. Un altre dels avantatges de treballar en un lloc amb gent de procedències tan diverses és la facilitat per a accedir a fonts d'informació o punts de vista més de primera mà, més propers.

Pensava que ja en parlaria amb algun dels meus amics grecs quan pogués, i l'atzar ha fet que me'n trobés una pel carrer, tot sortint de la feina. Jo em preguntava com pot ser que un incident greu però al cap i a la fi aïllat hagi creat aquesta explosió de violència, amb unes escenes de destrucció al centre d'Atenes que resulten insòlites. Tenia clar que hi havia d'haver alguna cosa més.

La meva amiga Maria, natural d'Atenes, companya de feina relativament jove i certament desperta m'ha fet partícep de la seva opinió. Més enllà de la presència evident d'esvalotadors, es constata que també hi ha un element de protesta contra un sistema en crisi. La política grega té uns alts nivells de corrupció, però també conté un cercle d'interessos en què govern, oposició i grups mediàtics es tapen les vergonyes els uns als altres. La única solució per als joves sembla ésser integrar-se com puguin en aquest sistema o buscar respostes fora del mateix, el que explica entre d'altres coses la presència sostinguda d'un moviment anarquista potent.

Aquesta explicació m'ha satisfet, per molt que em doni ganes de seguir investigant i de que, òbviament, no n'hi hagi prou. El cas és que aquí a França mateix, a la tardor del 2005, hi va haver una onada de violència als suburbis que va durar mesos i que no es va acabar fins que es va decretar l'estat d'excepció per primer cop des de l'època de la guerra d'Algèria. El que passa ara a Grècia m'ho recorda en la mesura en que un esclat de violència tan significatiu i estés en el temps i la geografia no es pot explicar senzillament per la presència de gent tan avorrida que no tenen res més a fer que trencar coses. L'element del trencar per trencar, de la destrucció més aviat absurda, no deixa d'existir, però normalment aquests fenomen expressen altres coses. I és que en el nostre benestar i la nostra opulència anem consolidant unes pautes d'exclusió ben marcades. Fa només un parell d'anys es parlava a les Espanyes del creixement del nombre de milionaris. Cada any per les festes nadalenques una de les notícies (a França i a l'estat espanyol) sol ser un nou rècord de la despesa en targeta de crèdit. Però aquestes notícies solen ignorar els mileuristes, totes les persones que treballen en precari i que malviuen com poden, que cada cop són més. El descontentament i la frustració són en alguns casos evidents, i només necessiten una espurna per a expressar-se. Esperem que no sigui una vegada més una efervescència del moment, i que hi hagi alguna cosa que canviï.

PS: avís per a navegants, el predicament de l'infame Berlusconi a Itàlia és fill d'una cultura de l'èxit, de la picaresca i del diner fàcil que s'imposà després de la implosió d'un sistema polític podridament corrupte on qui tallava el bacallà eren la democràcia cristiana i el partit socialista.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

S'acosta l'estiu austral

Zimbabwe continua la seva cursa cada cop més accelerada vers esdevenir un estat fallit. El brot de còlera s'ha estés a la majoria de regions i ja ha causat unes 500 morts. Pel que sembla de brots de còlera n'hi ha hagut de manera periòdica, però el darrer tan fort fou el 1992. El govern ha arribat a tallar el subministrament d'aigua a la capital, Harare, perquè no es disposa en prou quantitat dels productes químics per a tractar-la.

Mentrestant avui hi ha hagut disturbis a la capital. Soldats desarmats es manifestaven per a reclamar el seu salari. Irrisori, de misèria vista la inflació, però tot i així encara impagat. Han hagut de ser dispersats per la policia antidisturbis. Tot plegat incrementa encara més els motius de preocupació. Fins ara Mugabe s'ha negat a aplicar l'acord per a compartir el poder que fou signat el mes de setembre, perquè ha volgut mantenir el control dels ministeris relacionats amb la seguretat i dels econòmics. Nacions Unides estima en cinc milions de persones -vora la meitat de la població-, el total de gent que tindrà necessitat d'assistència alimentària urgent a partir del mes de gener. La comunitat internacional no obrirà l'aixeta de l'ajut fins que Mugabe s'avingui a compartir el poder, però si les coses continuen així l'escenari més possible és una revolta tan generalitzada com anàrquica que forçarà una intervenció d'alguna mena.

Mentrestant el tribunal de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, la SADC, ha declarat il·legals les expropiacions de terres al país, sobretot perquè no hi hagué compensació. El govern de Zimbabwe se'n riu i treu pit, en una prova més que la única cosa que els interessa és la pròpia supervivència, fins i tot per sobre de la seva pròpia població. Mentre esperem que les coses caiguin pel seu propi pes podem anar comptant els morts, tal com en altres situacions que hi ha al món. El sofriment, però, és gairebé inexplicable. Jo només en vaig veure una part.