Una oportunitat per a l'esperança

Feia molt de temps que no vivia un moment d'eufòria col·lectiva tan estés i compartit. La primera victòria electoral d'en Zapatero després dels dies de la infàmia de l'horror posteriors a l'onze de març de 2004; el moment en que es va formar el primer tripartit després de vint-i-tres anys de govern de la Generalitat en mans del President Pujol. Aquests dos eren fins ara els meus moments de referència en termes d'eufòria col·lectiva -en parlo en aquests termes essent conscient que l'alegria no era en cap cas compartida per tothom-. Hi podria afegir alguna victòria del Barça. Però en qualsevol cas, n'he viscut pocs.

El d'ahir, però, encara que fos viscut a París, sota la influència del cercle internacional en què em moc i en companyia d'alguns amics nordamericans, fou quelcom que no havia vist mai, quelcom que qualificaria sens dubte d'únic. I és que no n'hi ha per menys. Per primer cop una persona amb orígens a l'Àfrica arriba a la més alta magistratura del que, mal que ens pesi, és encara el país més poderós del món en aquest moment històric, un país que crea tant de rebuig com de fascinació. Un país que té una realitat molt més rica, complexa i interessant que el que ens poden fer pensar tots els estereotips que en coneixem.

La veritable mesura del que suposa la victòria d'Obama l'he tinguda veient les reaccions que ha evocat a l'Àfrica. Aquest continent oblidat que ha estat casa meva, fins ara, durant aproximadament un any repartit en tres períodes diferents. Tots els amics i coneguts que hi tinc estan eufòrics, perquè per primer cop es reconeixen en el president electe de la primera potència mundial, en el que és el final d'un llarg camí que va començar amb l'esclavitud forçada i va continuar amb la segregació racial, que en alguns casos no es va acabar fins a finals dels anys seixanta, deixant ferides que encara resten obertes. Ferides que a partir d'avui estaran una mica més a prop de tancar-se.

Preguntem-nos quant de temps haurà de passar encara per a que algú amb orígens africans, ja sigui del nord o del sud, arribi a la presidència de la República Francesa, a ser primer ministre de la Gran Bretanya, president del govern espanyol o president de la Generalitat. És ben cert que la presència de negres als EUA -afroamericans, en diuen allà en un terme que evoca els orígens intentant bandejar per sempre qualsevol expressió racista-, data de segles, mentre que a Europa parlem d'una seixantena d'anys, i per tant parlem de minories que han tingut menys temps per a servir-se d'un ascensor social que de tota manera als EUA sembla que estigui més ben greixat, o almenys això ens volen fer creure. Tanmateix, aquest fet no fa pas que la pregunta sigui menys pertinent. Quant de temps ens caldrà?

És un moment per a l'esperança, perquè el canvi és aquí. Hem de ser modestos en les expectatives que es generin, que en molts casos seran decebudes. No obstant, no és pas menys cert que aquest és un moment històric. Disfrutem-lo tal com es mereix.

PS: els quatre criminals de les Açores encara continuen lluny del lloc on haurien de ser -el banc dels acusats-, però almenys ja no governen. Ni en Blair, ni en Bush, ni l'Aznar. Només en queda un, però, el Sr. Durao Barroso, encara president de la Comissió Europea, amb possibilitats de renovar gràcies al suport, entre d'altres del president Sarkozy. La desaparició d'en Bush de l'escena és una excel·lent notícia de la que molts nordamericans que conec se n'alegren dient que per primer cop en vuit anys no s'han d'avergonyir de ser nordamericans. Espero que duri...