Respectem el protocol!

Sóc en una missió a Malawi. Sí, és que en l’argot de les organitzacions internacionals i en el de certes empreses privades, almenys a França, d’un viatge de feina se’n diu “missió”, com si es tractés d’en James Bond. O, segons el transport, dels més modestos però també més entranyables Mortadelo y Filemón. De fet això meu a Windhoek és una “missió prolongada”, amb la qual cosa el viatge a Malawi és una missió dins de la missió. Pel que fa a l’estada a Malawi, sembla que serà una d’aquelles en que només sortiré de l’hotel per anar a l’única reunió que no es farà en el mateix hotel. Això va per a tota una sèrie d’amics i amigues –i notanamics, i notanamigues-, que m’han dit més d’un cop allò de “home, tu sí que t’ho passes bé, que viatges i veus món!"-. I sí, a vegades el veig, però en ocasions com aquesta més aviat m’he de limitar a imaginar-me’l.

Avui –això ho escric el dimarts 29 d’abril- s’ha muntat un petit sarau perquè per a l’obertura oficial de la reunió ha vingut la vice-ministra d’educació del país hoste, Malawi. Malawi, essent un país petit i relativament ignot, no acull massa reunions internacionals. Motiu pel qual una consulta de les comissions nacionals de la UNESCO dels països del cluster de Harare (Zimbabwe, Zàmbia, Malawi i Botswana) ha estat considerada de nivell prou important. De fet no ha vingut el ministre mateix per compromisos prèviament adquirits. Una proliferació de compromisos que deu anar associada amb la circumstància que a Malawi el ministre d’Educació és el mateix president de la república.

Ja he tingut ocasió de comprovar que els habitants d’aquesta part del continent són tan retòrics i sobretot tan protocolaris com a la part oest, només que en aquest cas no és en francès sinó en anglès. Tota reunió, per petita que sigui, té un president o presidenta que la modera amb cerimònia, tota autoritat ha de prendre la paraula i fer un discurs –sovint llarg, i a més aquí sóc dels que parlen molt de pressa- i tothom qui pren la paraula s’adreça a totes les autoritats. De tota manera això tampoc resulta sempre tan rígid. Ells mateixos, a vegades, s’autoindulgeixen fent servir la fòrmula “all protocol observed” per estalviar-se la lletania. Em recorda aquella frase planiana que deia "es considerin saludats"...

En aquesta ocasió senzillament hem aturat la reunió per a fer l’obertura oficial, amb els discursos de rigor. I les lletanies de rigor. Després hem sortit al jardí per a la foto de família. Curiosa, la foto, perquè les quatre persones de la presidència –la viceministra, la directora de l’oficina de Windhoek i de Harare, la nova directora de l’oficina de Harare, la Soo Choi, una coreana molt bona gent, i l’especialista d’educació de l’oficina de Harare- estaven assegudes en sengles cadires posades en fila. I li dic a la Soo Choi: això sembla la de la conferència de Yalta! Es pixava...

Al vespre la vice-ministra ens ha convidat a sopar, al mateix hotel. Es dóna la circumstància que aquest hotel –molt decent, i ben arreglat-, no deixa de tenir algunes característiques peculiars d’aquelles de les que a vegades potser és millor no saber-ne les causes. O potser sí, qui sap... La particularitat que ens ocupa en aquest moment és que, pel que sembla, fins ara el bar i el fil musical del restaurant només han reproduït la col·lecció de CDs de la casa. Col·lecció que consta aparentment d’un sol CD, que pels temes que conté es podria titular “I love Lloret de Mar”. Coses com ara: “ritmooooooo, ritmooo de la nocheeeeeeeeeeee...” i altres grans èxits dignes de ser comentats pel gran Julià Peiró... Després de sopar la viceministra ens feia un discurs en el que ens explicava coses diverses, en un to desenfadat i agradable, tractant a tothom de tu a tu –cal dir que és tot un personatge, però sobretot molt afable-. La tenia just al davant, al costat de la nova directora de l’oficina de Harare. L’escenari no deixava de ser molt formal. I un cop més les circumstàncies han posat a prova la meva flegma. El cas és que mentre ella anava i venia, que si el SACMEQ, i que si això, i que si allò, al fons sonava... Les mítiques Ketchup i el seu no menys mític “Aserejé”...

PS: per sort no hi ha hagut ningú que es fixés en el fil musical, o si s'hi han fixat no l'han associat amb mi. Només m'hauria faltat el típic graciós benintencionat dient-me: "mira, això és del teu país"...

I per altra banda, el SACMEQ és el “Southern and Eastern African Consortium for Monitoring Educational Quality”, una xarxa de ministres d’Educació que treballa en mecanismes d’avaluació de la qualitat dels sitemes educatius, semblant a l’informe PISA de l’OCDE. El seu secretariat està basat a Harare, i en aquest moment Malawi té la presidència rotatòria.