Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...