Em perdo la primavera?

Una molt bona amiga francesa em va enviar aquesta foto, i per primer cop des que sóc a Namíbia vaig trobar a faltar París. El mes de maig a París és incomparable. És quan una ciutat que no sap viure l'hivern i que els té humits i força crus es desperta i va creixent a poc a poc cap a la més esplendorosa de les plenituds. Els dies s'allarguen i l'abundant arbrat urbà floreix i omple la ciutat de colors. Un dia de maig asollellat a París és un espectacle molt remarcable. I si s'acaba com a la foto, encara més. Gràcies, Marina!!!

PS: sí, aquest any em perdo la primavera, mentre a Windhoek som a l'hivern, un hivern tropical al mig del desèrtic altiplà namibi, però hivern al cap i a la fi. Durant el dia el sol crema i les temperatures són pels volts dels 25 graus. Però, quan es pon el sol, l'aire refresca i la temperatura cau en picat, per sota dels 10 graus...

Per altra banda, és clar que la memòria és selectiva, i que sempre trobem a faltar allò que no tenim. Per a quan torni a París, pateixo sobretot perquè després d'aquest temps a Namíbia, amb tant d'espai i tan poca gent, em fa por no esdevenir agorafòbic. Si ja m'ho vaig passar malament tornant de Montevideo, ara vindrà una altra tornada de l'Àfrica. Uf, no ho vull ni pensar...