El que em vaig perdre i el que no

La veritat és que em va doldre fins a la medul·la el fet de perdre'm la visita al Cap de Bona Esperança, el punt més sudoccidental del continent africà, on l'oceà índic es troba amb l'atlàntic. Malauradament la colleta va decidir anar-hi quan jo encara no m'havia incorporat al grup, mentre volava de Lilongwe fins al Cap en el meu particular periple. Considerades totes les alternatives -vistes les coses que volíem fer-, van pensar, erròniament, que aquesta era la part que menys m'interessaria. Hem tingut poc temps per conèixer-nos, amb la colleta... Però bé, les alternatives eren la ruta dels vins, l'ascensció a Table Mountain, i altres activitats... I bé, vaig poder observar la grandiositat de la península de Bona Esperança des d'un dels millors punts d'observació possibles: el cim de Table Mountain. Fer-ho des de més a prop és motiu suficient com per a tornar a Ciutat del Cap.

Table Mountain domina la ciutat i fa honor al seu nom. És un massís que forma una planície d'uns tres kilòmetres de punta a punta, i vist des de lluny recorda una taula, una superfície plana equivalent. El seu punt més alt és a 1086 metres sobre el nivell del mar. I mirant cap al sud, el salt talla la respiració, fa gairebé sis vegades l'alçada del salt de Romaboira -al Cap de Sant Sebastià, a Palafrugell, que Josep Pla definí com "l'angle recte més perfecte que a Catalunya formen terra i mar"-. Ja em perdonareu la referència local, però tots els humans tendim a fer el mateix, no veiem les coses tal com són sinó tal com som nosaltres, passant-les pel sedàs de la nostra vivència i la nostra circumstància. En qualsevol cas el salt al sud de Table Mountain -i al nord, de fet-, és espectacular. L'impressionant massís té al flanc est una altra muntanya, "Devil's peak", i a l'oest "Lion's head". Amb la "Table Bay" delimiten l'emplaçament del centre històric, l'amfiteatre natural del "City Bowl".

Dels itineraris possibles per a la pujada vam triar el més fressat, el que puja cap a Platteklip Gorge, el coll de la pedra plana, un coll al mig del massís vist des de la ciutat, que a estones semblava el Passeig de Gràcia, vista la quantitat de gent que hi circulava. Amb l'activitat festiva de la nit anterior la primera part de l'ascenció fou una agonia. Però el panorama realment s'ho val.