Darreres notícies

Un cop més, les darreres notícies sobre Zimbabwe. Avui hem sabut que el vaixell de la vergonya no només va descarregar tot el que duia -pel que sembla, a la República Democràtica del Congo-, sinó que la seva letal càrrega ha arribat a Zimbabwe. Una notícia penosa, sobretot quan fa una mica més d'una setmana es van conèixer els resultats de la presidencial, segons els quals Tsvangirai, el candidat opositor, va guanyar, però sense arribar al 50%. Pel que sembla hi haurà una segona volta, prevista per al mes de juny, que ningú sap com es pagarà.

I, ben bé des de la primera volta, les informacions sobre pallisses, tortures, violència en general i intimidacions de tota mena perpetrades per grups afins al governamental ZANU-PF contra tot membre o simpatitzant de l'oposició, particularment en zones rurals, poblen la premsa internacional. Mentre la població continua fent front cada dia a una espiral d'hiperinflació combinada amb problemes d'abastiment de tota mena.

De tot plegat no només en continuaré parlant amb detall -gràcies a lectures i converses-, sinó que hi podré afegir experiències viscudes de primera mà. A partir del mes de juny tindré l'oportunitat de fer el meu particular i personal viatge a la gola del llop. La meva presència a Windhoek era deguda al fet que la directora de l'oficina d'aquí també feia de directora de l'oficina de Harare, i jo vaig venir per a donar-li suport, particularment en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides, als països coberts per l'oficina de Harare. Aquesta oficina ja té nova directora, i a mi m'han demanat que m'hi traslladi i hi treballi fins a mitjans de juliol. I no per més temps perquè París em reclama. Continuarem informant. Abans que això no arribi, no obstant, queden dues llargues setmanes...

Em perdo la primavera?

Una molt bona amiga francesa em va enviar aquesta foto, i per primer cop des que sóc a Namíbia vaig trobar a faltar París. El mes de maig a París és incomparable. És quan una ciutat que no sap viure l'hivern i que els té humits i força crus es desperta i va creixent a poc a poc cap a la més esplendorosa de les plenituds. Els dies s'allarguen i l'abundant arbrat urbà floreix i omple la ciutat de colors. Un dia de maig asollellat a París és un espectacle molt remarcable. I si s'acaba com a la foto, encara més. Gràcies, Marina!!!

PS: sí, aquest any em perdo la primavera, mentre a Windhoek som a l'hivern, un hivern tropical al mig del desèrtic altiplà namibi, però hivern al cap i a la fi. Durant el dia el sol crema i les temperatures són pels volts dels 25 graus. Però, quan es pon el sol, l'aire refresca i la temperatura cau en picat, per sota dels 10 graus...

Per altra banda, és clar que la memòria és selectiva, i que sempre trobem a faltar allò que no tenim. Per a quan torni a París, pateixo sobretot perquè després d'aquest temps a Namíbia, amb tant d'espai i tan poca gent, em fa por no esdevenir agorafòbic. Si ja m'ho vaig passar malament tornant de Montevideo, ara vindrà una altra tornada de l'Àfrica. Uf, no ho vull ni pensar...

Roméo Dallaire

Eureka! Finalment vaig poder trobar el Windhoek Book Den, la llibreria que havia buscat més d'un cop sense èxit. Cal comentar que els horaris comercials a Windhoek són ben curiosos. En general els comerços obren a partir de les 8 o les 9, i la majoria pleguen veles a les 17h30. Amb la qual cosa, algú que faci la jornada laboral estàndard del país -de les 8 a les 17h-, només pot anar a comprar el cap de setmana -amb gairebé tot obert de 9 a 13h tant dissabte com diumenge-. Aquest fet és un dels motius que m'havia impedit trobar aquesta llibreria fins ara. Un altre és que, tot i que la llibreria surt a la guia que em vaig comprar abans de venir cap aquí -planeta solitari-, l'explicació d'on es troba és senzillament inútil. I el tercer és que més de la meitat de cops que ho vaig preguntar a personatges locals em van fer una cara com si fos un astronauta i no precisament un astronauta rimador... El cas és que el lloc on era la llibreria me'l va acabar dient un amic indi, i ho va reafirmar una valenciana.

Al Windhoek Book Den hi vaig fer diverses adquisicions -entre elles algun exemplar d'obres d'autors locals-, i hi vaig trobar un llibre que feia anys que volia llegir i que no havia pogut trobar ni a París ni a Londres -potser perquè no havia mirat alls llocs adequats-: "Shaking hands with the devil" (donant la mà al diable), del tinent general Roméo Dallaire, que fou el cap operacional de l'UNAMIR, la missió de les Nacions Unides a Rwanda que no va poder impedir el genocidi. Me'l vaig polir en quatre dies. Havia llegit literatura diversa sobre aquest tema, que m'obsessiona per la seva absoluta brutalitat i per les implicacions que va tenir i ha continuat tenint sobre aspectes diversos de la política internacional. Però res com el relat de Dallaire, el d'un testimoni privilegiat de tot el que va passar tant sobre el terreny com als nivells suposadament més alts de la política mundial. Dallaire ens explica com el món -i particularment el món desenvolupat- va decidir mirar cap a una altra banda mentre es cometien uns crims que aquest mateix món desenvolupat s'havia promès a ell mateix i havia convençut la humanitat de que no es tornarien a veure. Sabent perfectament què passava, i en alguns casos aprofitant-se'n tant com fou possible.

La figura de Dallaire emergeix com la d'un home fortament compromès amb la pau i els drets humans, que va fer amb bona fe tot allò que estava a les seves mans per a impedir l'horrorosa tragèdia, i que és alhora prou lúcid com per a preguntar-se si ell i tota l'UNAMIR no foren més que titelles manipulats per uns i altres. Una lectura molt recomanable.

Sud-àfrica crema

Aproximadament dues setmanes després que jo hi posés els peus per primer cop, Sud-àfrica crema. Johannesbourg, la capital econòmica, i tot Gauteng -la regió circumdant, on també es troba Pretòria, la capital administrativa-, pateixen una onada de violència xenòfoba que durant el cap de setmana i fins avui ha causat 22 morts. Segons tots els comentaristes es tracta d'una explosió de violència de pobres contra pobres, on grups d'esvalotadors apallissen tothom qui es posi pel mig i es dediquen al pillatge. Objectius preferents són els immigrants, quan es calcula que gairebé tres milions de zimbabwesos han fugit del seu país per culpa del col·lapse econòmic, i mentre Gauteng continua essent un pol d'atracció de mà d'obra de totes categories, de Sud-àfrica mateix i a nivell internacional.

En aquesta part del món tothom fa la mateixa pregunta: què passa? Els comentaris són diversos i la resposta no és senzilla, però hi ha algunes coses a dir:

Alguns comentaristes afirmen que es tracta de violència planificada i articulada per bandes criminals, donat que s'ha estès com una reacció en cadena a tots els townships -suburbis pobres, en molts casos autèntics barris de barraques amb carències enormes en termes sanitaris i d'equipaments-, i que fins i tot va arribar al districte de negocis de Johannesbourg. Al respecte es pot dir que altres esclats de violència similars també s'han escampat de manera tan espontània com ràpida, sense necessitar massa organització.

Més enllà de l'anàlisi episòdic, tothom coincideix en que hi ha una problemàtica social evident. Per una banda la transició política sud-africana fou modèl·lica en molts termes i, diuen els apologistes, va conduir a una veritable reconciliació. Però en cap cas va tocar les bases de l'estructura social ni el repartiment de la riquesa. La majoria va accedir al govern amb la promesa de serveis públics de qualitat per a tothom i de garantia de la igualtat d'oportunitats. No obstant, no n'hi ha hagut prou. Tothom acusa al govern de no haver fet prou per a lluitar contra la pobresa, i d'haver concentrat els seus esforços en una elit, en un país on l'epidèmia de la SIDA causa veritables estralls. Així mateix, la política d'immigració sembla haver estat marcada per una aproximació basada en una interpretació extensiva però potser no prou acurada del principi de l'ubuntu. L'ubuntu és un concepte considerat com a tradicionalment africà, i provinent de les llengües dels grups bantu de Sud-àfrica. Segons una definició de l'arquebisbe Desmond Tutu, "una persona amb ubuntu és oberta i disponible per als altres, afirmativa dels altres, no se sent amenaçada quan els altres estan bé, perquè té una seguretat en ella mateixa que ve del fet de saber que pertany a un tot més gran, i que ell o ella és disminuït/disminuïda quan els altres són humiliats o disminuïts, quan els altres són torturats o oprimits". En aquest cas l'ubuntu es traduiria per l'hospitalitat sense preguntes ni condicions, una política de portes obertes i prou, és a dir, sense mecanismes per a donar als nouvinguts les condicions de ciudadania legal i econòmica. Alguns fins i tot afirmen que si el govern sud-africà hagués otorgat l'estatut de refugiats a bona part d'aquests immigrants, hauria pogut beneficiar-se de l'expertícia i el suport de diverses agències de Nacions Unides. Finalment, gairebé tothom coincideix a destacar un dèficit educatiu important, pel qual la població més pobra no ha pogut accedir a una educació per la qual pogués aprendre que són precisament aquells estrangers que són atacats els que en el seu moment van lluitar contra l'apartheid.

En qualsevol cas aquesta crisi expressa diverses coses. El fracàs d'un model econòmic que no té en compte les necessitats de la majoria. I en una lectura regional, l'esclat a la cara del president Thabo Mbeki d'un problema, el de Zimbabwe, que ell ha persistit en negar, no se sap ben bé si per la seva aproximació de "diplomàcia silenciosa" o bé pels seus lligams afectius i fins i tot familiars amb el president Mugabe...

Districte 6

Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.

Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.

El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.

Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.

De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.

El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.

El que em vaig perdre i el que no

La veritat és que em va doldre fins a la medul·la el fet de perdre'm la visita al Cap de Bona Esperança, el punt més sudoccidental del continent africà, on l'oceà índic es troba amb l'atlàntic. Malauradament la colleta va decidir anar-hi quan jo encara no m'havia incorporat al grup, mentre volava de Lilongwe fins al Cap en el meu particular periple. Considerades totes les alternatives -vistes les coses que volíem fer-, van pensar, erròniament, que aquesta era la part que menys m'interessaria. Hem tingut poc temps per conèixer-nos, amb la colleta... Però bé, les alternatives eren la ruta dels vins, l'ascensció a Table Mountain, i altres activitats... I bé, vaig poder observar la grandiositat de la península de Bona Esperança des d'un dels millors punts d'observació possibles: el cim de Table Mountain. Fer-ho des de més a prop és motiu suficient com per a tornar a Ciutat del Cap.

Table Mountain domina la ciutat i fa honor al seu nom. És un massís que forma una planície d'uns tres kilòmetres de punta a punta, i vist des de lluny recorda una taula, una superfície plana equivalent. El seu punt més alt és a 1086 metres sobre el nivell del mar. I mirant cap al sud, el salt talla la respiració, fa gairebé sis vegades l'alçada del salt de Romaboira -al Cap de Sant Sebastià, a Palafrugell, que Josep Pla definí com "l'angle recte més perfecte que a Catalunya formen terra i mar"-. Ja em perdonareu la referència local, però tots els humans tendim a fer el mateix, no veiem les coses tal com són sinó tal com som nosaltres, passant-les pel sedàs de la nostra vivència i la nostra circumstància. En qualsevol cas el salt al sud de Table Mountain -i al nord, de fet-, és espectacular. L'impressionant massís té al flanc est una altra muntanya, "Devil's peak", i a l'oest "Lion's head". Amb la "Table Bay" delimiten l'emplaçament del centre històric, l'amfiteatre natural del "City Bowl".

Dels itineraris possibles per a la pujada vam triar el més fressat, el que puja cap a Platteklip Gorge, el coll de la pedra plana, un coll al mig del massís vist des de la ciutat, que a estones semblava el Passeig de Gràcia, vista la quantitat de gent que hi circulava. Amb l'activitat festiva de la nit anterior la primera part de l'ascenció fou una agonia. Però el panorama realment s'ho val.

Cape Town

Confesso que feia temps que una ciutat no m’impressionava tant. Ciutat del Cap és una de les ciutats més espectaculars que he vist, realment singular, situada en una localització privilegiada que la fa única. La ciutat creix a la punta nord de la península del cap de bona esperança, sota la falda de Table Mountain. Imagineu-vos una Barcelona delimitada per una muntanya que fes dos cops l’alçada del Tibidabo i que caigués com ho fa Montjuic. De Table Mountain cap al Nord, la ciutat i el mar. Cap a l’est, s’estén la ciutat amb totes les seves grandeses i misèries. Cap al sud, el marc espectacular i incomparable del cap de bona esperança.

El centre de la ciutat és una barreja d’influències colonials diverses. Des del districte de negocis, que em recordava molt la zona al voltant del port de Buenos Aires –a l’americana, però sense arribar al gegantisme dels edificis i carrers-, fins a la zona pels volts de Long Street, amb els seus edificis d’inspiració victoriana.

En qualsevol cas el que talla la respiració és contemplar tot el panorama des de Table Mountain. Sobretot quan has fet la pujada a peu, després d’una nit festiva i llarga.

Continuarà...

Dues perles més sobre Malawi

La cervesa local té un nom tan suggerent com “Kuche kuche”, que traduït vol dir “tota la nit”... Més enllà de les múltiples interpretacions possibles, pel que em van explicar aquest nom és degut a la seva baixa graduació alcohòlia (3,5º), que permet beure’n una quantitat considerable abans d’arribar a entrompar-se. En el meu cas el consum fou molt moderat, i la veritat és que és una cervesa lleugera i agradable, perfecta per a la calor tropical. I dir que és bona és molt venint de Windhoek, on els alemanys van exportar la tecnologia i expertícia cervesera. Les cerveses de Namíbia són consumides a tota la subregió.

Una altra de les especificitats de la zona és la forma particular dels endolls. De tres potes, totes cilíndriques, d’un calibre d’uns sis milímetres. Ja a Londres vaig anticipar aquest tema i em vaig procurar un adaptador múltiple. Que no em va servir de res tot i estar preparat per a quatre tipus d’endolls diferents. El sud d’Àfrica és una excepció... Curiosament a Malawi sí que m’hauria servit, però me’l vaig oblidar. A Malawi fan servir el mateix sistema d’endoll que els anglesos, de tres potes quadrades. Quan em vaig adreçar a la recepció de l’hotel demanant si tenien un adaptador, la propietària –neerlandesa i d’una generació propera a la meva- em va dir que ho miraria, però que de moment “fes com jo, amb els endolls europeus fas servir els dos forats paral·lels i llestos”. No va caldre que li expliqués que el televisor de la meva habitació no es podia fer servir, perquè quan el vaig intentar desendollar per a connectar l’ordinador, em vaig quedar amb mig endoll a la mà. “I llestos”... Que bèstia!

PS: bé, potser més que perles eren collonades intrascendents. Però ja que hi som posats...

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...

Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...

Respectem el protocol!

Sóc en una missió a Malawi. Sí, és que en l’argot de les organitzacions internacionals i en el de certes empreses privades, almenys a França, d’un viatge de feina se’n diu “missió”, com si es tractés d’en James Bond. O, segons el transport, dels més modestos però també més entranyables Mortadelo y Filemón. De fet això meu a Windhoek és una “missió prolongada”, amb la qual cosa el viatge a Malawi és una missió dins de la missió. Pel que fa a l’estada a Malawi, sembla que serà una d’aquelles en que només sortiré de l’hotel per anar a l’única reunió que no es farà en el mateix hotel. Això va per a tota una sèrie d’amics i amigues –i notanamics, i notanamigues-, que m’han dit més d’un cop allò de “home, tu sí que t’ho passes bé, que viatges i veus món!"-. I sí, a vegades el veig, però en ocasions com aquesta més aviat m’he de limitar a imaginar-me’l.

Avui –això ho escric el dimarts 29 d’abril- s’ha muntat un petit sarau perquè per a l’obertura oficial de la reunió ha vingut la vice-ministra d’educació del país hoste, Malawi. Malawi, essent un país petit i relativament ignot, no acull massa reunions internacionals. Motiu pel qual una consulta de les comissions nacionals de la UNESCO dels països del cluster de Harare (Zimbabwe, Zàmbia, Malawi i Botswana) ha estat considerada de nivell prou important. De fet no ha vingut el ministre mateix per compromisos prèviament adquirits. Una proliferació de compromisos que deu anar associada amb la circumstància que a Malawi el ministre d’Educació és el mateix president de la república.

Ja he tingut ocasió de comprovar que els habitants d’aquesta part del continent són tan retòrics i sobretot tan protocolaris com a la part oest, només que en aquest cas no és en francès sinó en anglès. Tota reunió, per petita que sigui, té un president o presidenta que la modera amb cerimònia, tota autoritat ha de prendre la paraula i fer un discurs –sovint llarg, i a més aquí sóc dels que parlen molt de pressa- i tothom qui pren la paraula s’adreça a totes les autoritats. De tota manera això tampoc resulta sempre tan rígid. Ells mateixos, a vegades, s’autoindulgeixen fent servir la fòrmula “all protocol observed” per estalviar-se la lletania. Em recorda aquella frase planiana que deia "es considerin saludats"...

En aquesta ocasió senzillament hem aturat la reunió per a fer l’obertura oficial, amb els discursos de rigor. I les lletanies de rigor. Després hem sortit al jardí per a la foto de família. Curiosa, la foto, perquè les quatre persones de la presidència –la viceministra, la directora de l’oficina de Windhoek i de Harare, la nova directora de l’oficina de Harare, la Soo Choi, una coreana molt bona gent, i l’especialista d’educació de l’oficina de Harare- estaven assegudes en sengles cadires posades en fila. I li dic a la Soo Choi: això sembla la de la conferència de Yalta! Es pixava...

Al vespre la vice-ministra ens ha convidat a sopar, al mateix hotel. Es dóna la circumstància que aquest hotel –molt decent, i ben arreglat-, no deixa de tenir algunes característiques peculiars d’aquelles de les que a vegades potser és millor no saber-ne les causes. O potser sí, qui sap... La particularitat que ens ocupa en aquest moment és que, pel que sembla, fins ara el bar i el fil musical del restaurant només han reproduït la col·lecció de CDs de la casa. Col·lecció que consta aparentment d’un sol CD, que pels temes que conté es podria titular “I love Lloret de Mar”. Coses com ara: “ritmooooooo, ritmooo de la nocheeeeeeeeeeee...” i altres grans èxits dignes de ser comentats pel gran Julià Peiró... Després de sopar la viceministra ens feia un discurs en el que ens explicava coses diverses, en un to desenfadat i agradable, tractant a tothom de tu a tu –cal dir que és tot un personatge, però sobretot molt afable-. La tenia just al davant, al costat de la nova directora de l’oficina de Harare. L’escenari no deixava de ser molt formal. I un cop més les circumstàncies han posat a prova la meva flegma. El cas és que mentre ella anava i venia, que si el SACMEQ, i que si això, i que si allò, al fons sonava... Les mítiques Ketchup i el seu no menys mític “Aserejé”...

PS: per sort no hi ha hagut ningú que es fixés en el fil musical, o si s'hi han fixat no l'han associat amb mi. Només m'hauria faltat el típic graciós benintencionat dient-me: "mira, això és del teu país"...

I per altra banda, el SACMEQ és el “Southern and Eastern African Consortium for Monitoring Educational Quality”, una xarxa de ministres d’Educació que treballa en mecanismes d’avaluació de la qualitat dels sitemes educatius, semblant a l’informe PISA de l’OCDE. El seu secretariat està basat a Harare, i en aquest moment Malawi té la presidència rotatòria.

Contradiccions estúpides, redundàncies i frases absurdes

Una de les coses que m’ha ensenyat la feina que tinc ara és el valor del rigor. Treballar en una organització internacional està reforçant en la meva persona l’esforç de ser el més acurat que sigui possible, i de ser molt prudent quan m’aventuro amb quelcom del que no estic segur. També m’ha ensenyat l’hàbit de parlar només quan tinc alguna cosa a dir –això de fet ho he après de veure tanta i tanta gent parlant per no callar-. Perquè a vegades el llenguatge pot ser molt traïdor, sobretot quan va acompanyat de la voluntat de fer-ho bonic quan de fet tampoc cal, o d’una excessiva pressa. A Malawi he tingut l’ocasió de sentir un parell de perles, que me n’han recordat d’altres:

Tot just aterrem al país, i el comandant (o un dels assistents de vol) de South African Airlines comença amb la lletania típica: que si benviguts a Malawi, que esperem que tornin a volar amb nosaltres, etc. Quan tot de sobte enfila una sèrie de frases, i s’embolica...: “remember that smoking is allowed only in specifically designated areas, although in fact this entire airport is a non-smoking area, so you will have to exit the terminal before lighting a cigarette or anything else”. (“recordin que només poden fumar a les àrees específicament designades, però de tota manera tot l’aeroport és zona lliure de fum, per tant hauran de sortir de la terminal abans d’encendre una cigarreta o qualsevol altra cosa”). La manera com sona en anglès aquest “qualsevol altra cosa” fa que immediatament busqui amb la mirada la meva cap, que per casualitat ha acabat asseguda a la mateixa fila que jo. Ens mirem i esclafim a riure...

Altres vegades és realment, com deia, les ganes de fer-ho excessivament bonic. Aquest matí un responsable d’una de les comissions nacionals de la UNESCO parlava d’un concepte interessant: “the fight against the eradication of hunger” (la lluita contra l’erradicació de la fam). Redundància que converteix la frase en una contradicció estúpida, que immediatament me n’ha recordat una altra, llegida en un document que em va caure a les mans a París, redactat per un personatge unesquià dels que mereixerien una entrada per a ell solet: “la lutte contre la lutte contre la pauvreté” (la lluita contra la lluita contra la pobresa). Cal aclarir que la frase li va bé, perquè és dels que es podria dir que més aviat la promou, la pobresa, a base de cobrar un sou més que considerable que certament es podria treballar una mica més. Coses de les estructures burocràtiques internacionals.

Ara, la meva preferida la vaig llegir a Cap Verd. A les Nacions Unides hi ha una expressió molt comuna, “let’s not reinvent the wheel” (no tornem a inventar la roda). En aquest cas el nivell de subtilesa fou màxim, donat que la persona en qüestió va escriure “let’s not reinvent the wheel if it already exists”. No feia prou ràbia la frase soleta que a sobre me li posa un afegitó (no tornem a inventar la roda si ja existeix)...

Tal com em va dir un cop una amiga molt estimada, “no aclares, que oscurece...”.