Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.