Tombo a la dreta
per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole
Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint
Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot
d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de
gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics.
Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual
com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em
du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.
A la cornisa de
l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix
li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què
passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí
que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i
sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i
tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.
Tremolo com una
fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com
si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la
seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què
ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una
farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo
caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració
de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la
meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un
senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor
vida.
Continuo caminant
tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor.
Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i
immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se
suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.
M’assec al cafè
du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada