Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.