El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.