Optimisme justificat?

Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.