Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

Optimisme justificat?

Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.

Els engranatges de la fi de la civilització

-->

La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

De nou en públic

Amb aquesta entrada torno a posar en marxa el blog. Llevat de la darrera entrada, que era una necessitat vital, el meu blog va quedar mut pel maig de 2011. Per què?

Haurien pogut ésser les inèrcies, perquè mantenir un blog al dia exigeix una mínima disciplina.  A més, quan les posades al dia esdevenien cada cop més escadusseres, una bona amiga m’advertí que quan s’atura després resulta molt difícil de posar en marxa de nou. Li agreixo que no fes servir la metàfora de la bicicleta –si no t’atures, caus-, perquè s’ha fet servir massa sovint; precisament per a referir-se a la construcció europea, i ara que visc a Brussel·les a aquesta mena de metàfores hi estic sobreexposat. Sigui com sigui penso que la meva amiga tenia raó.

I hauria pogut ser la manca de temps material. En algunes èpoques dels darrers dos anys he arribat a anar veritablement molt atrafegat, amb molt de moviment amunt i avall i a vegades mancat de la claredat mental que calia per a posar-me a davant de la pantalla. Gran paradoxa, donat que enfrontar-se a la pantalla en blanc només es pot fer per mitjà d’organitzar el pensament, i per tant sovint acaba resultant un exercici d’una utilitat gairebé terapèutica. En qualsevol cas el ritme de les experiències i dels esdeveniments fou altíssim, i hauria calgut molta disciplina.

El que va passar, senzillament, és que vivia a Palestina, i que hi vivia i treballava en tant que funcionari de Nacions Unides. És per aquest motiu que no podia escriure el que em vingués de gust tal com em vingués de gust sense haver de mesurar molt les paraules i les expressions, i això sí que no tenia temps de fer-ho. El que jo digués o deixés de dir tampoc no era massa important, però per un exercici de responsabilitat elemental i de mínima ètica professional no volia que hi hagués res del que jo fes que pogués causar cap problema a la organització en què treballava i als meus companys i companyes de feina. Ara tot això queda enrere. I a més de poder dir el que em vingui de gust tinc prou temps com per a poder explicar-me millor. Això és el que miraré de fer a partir d’ara.

PS: no deixaré de fer comentaris sobre coses que he vist i fet els dos darrers anys, fonamentalment històries sobre Palestina, a més de comentar el que consideri interessant del que veig cada dia i del que projecto en el futur.