Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.

Una visita a l’hospital

El viatge a Jacmel, amb tots els sotracs i el moviment, em va deixar una seqüela física que els recorreguts diaris per Port-au-Prince no han fet millorar, sinó més aviat al contrari.

En Salah no hi entenia res durant la reunió d’ahir a la tarda, quan em veia que reaccionava a certes intervencions amb males cares i gesticulacions facials diverses. Quan sortíem de la reunió li vaig haver d’aclarir que en general el que havien dit em semblava correcte, però que tenia grans problemes per seure. Les meves expressions no eren de desaprovació sinó de dolor, i és que cada cop que canviava de posició veia les estrelles. Tenia una inflamació importat a la zona del còccix. Des de diumenge els desplaçaments en cotxe havien esdevingut una tortura.

En Salah es va avenir a acompanyar-me a l’hospital. Tractant-se d’una zona tan sensible, volia descartar qualsevol mena d’infecció. Així doncs, vam anar a l’hospital de campanya instal·lat pel batalló argentí al davant de la base logística de la MINUSTAH.

L’experiència em va aportar una sensació insòlita i alguns records divertits. La sensació fou quan ens obrien la porta i ens acompanyaven. Els cossos militars sudamericans, almenys pel que fa a l’argentí, i els del sud-est asiàtic, tenen efectius de talla reduïda. Avui hem tingut una reunió a la que hi participaven militars, i ha entrat un nordamericà que semblava un armari. Els de l’hospital, en canvi, són, físicament, més petits que no pas jo. En aquest cas la meva talla és força més petita que la meva sorpresa, fa una sensació tota estranya de tenir un individu vestit de militar i amb arma llarga que és més petit que tu. Els lectors de talla reduïda m’entendran, els altres potser no hi veuen res d’especial, ves a saber.

Els records divertits venen perquè l’hospital està fet de mòduls prefabricats. Encara que els argentins em parlin en castellà –el que, per molt bé que hom parli el francès o l’anglès, sempre és d’agrair quan es tracta de temes de salut, ja que ho fa tot més senzill-, tinc la sensació que en qualsevol moment entrarà l’Alan Alda preguntant pel sargent Klinger.

Després d’una exploració força dolorosa amb un antiinflamatori n’hi va haver prou, i des d’avui ja puc tornar a seure. Ha estat doncs una falsa alarma. Respiro alleujat, mentre penso que jo he tingut atenció mèdica ràpida i eficient, però que això en aquest país és quelcom fora de l’abast de la grandíssima majoria de la població -si ja ho era abans del terratrèmol, ara encara més, donat que aquest va destruir 30 dels 49 centres de salut de les tres regions més afectades-. Sí, és una reflexió molt simple, l’escenari és una mica més complex. Tanmateix aquesta mena de coses cal no oblidar-les ni un moment.

Jacmel

Avui hem fet la primera sortida de Port-au-Prince. Un viatge a Jacmel, el port del sud del país, capital del carnaval, ciutat famosa pel seu centre històric i la seva tranquil·litat. Jacmel es troba al sud-est de Port-au-Prince, a l’altra banda de la serralada que continua el massís de la Selle –que arriba a altituds per sobre dels 2000 metres-.

El camí fins a Jacmel surt de Port-au-Prince en direcció cap al sud i gira a l’oest per a travessar Carrefour, i girar cap al sud abans de Leogane. No sé si m’acostumaré a veure tant de formigó rebregat i tant d’edifici esfondrat com si hagués estat un castell de cartes, sobretot quan penso que a dintre hi havia gent. El camí que fem n’és ple, i és que l’epicentre del terratrèmol del gener de 2010 es troba precisament entre aquestes dues localitats, i els efectes encara en són molt visibles.

Tot just hem deixat Leogane à mà dreta i girem i enfilem la pujada en direcció sud. Som en una illa tropical al Carib, al tròpic. En aquest context, l’absència d’arbrat em resulta xocant. A tot arreu on he posat els peus per aquesta zona els boscos són en general frondosos. Tanmateix Haití, segons em comenten, té un 2% de cobertura forestal –i en tenia un 60% el 1923-. La deforestació té raons històriques, basades en una sobreexplotació dels recursos naturals, però ha estat intensificada per l’impacte dels desastres naturals sobre una orografia complicada, així com per la manca de planificació d’usos del sòl. Així, aquest fenomen s’ha retroalimentat i ha creat una espiral, en un país en que el govern no ha tingut mai ni els mitjans ni la voluntat de fer-hi massa res.

El relleu de l’illa és accidentat i muntanyós. Les elevacions creen espais d’una gran bellesa, però han estat també una font de dificultats per al desenvolupament del país. S’hi afegeix l’estructura de la propietat –dividida entre el latifundisme i el minifundisme- han impedit un evolució positiva del sector agrícola, la base de l’economia des de la colonització, que el permetés d’anar més enllà de la mera subsistència. El paisatge és doncs alhora sublim i desolador. Mentre depassem el miler de metres d’alçada a prop del mar, i els massissos muntanyosos de l’est d’Haití ens mostren el seu poderós perfil.

L’arribada a Jacmel em recorda l’est de Cuba: el mateix aire d’abandonament, espais que sembla que faci molt de temps que van veure els seus millors dies. En aquest cas, però, el problema no és que els edificis caiguin a trossos. Aquí el problema és que han caigut de veritat. El centre històric té l’aspecte d’una ciutat fantasma, amb multitud d’edificis colonials mig ensorrats i amb la marca vermella de l’ISPAN –l’Institut de Salvaguarda del Patrimoni Nacional-, que els identifica com a edificis històrics, per a salvar-los d’ésser demolits. Els bellíssims porxos han esdevingut en alguns casos perillosos, i a les portes tancades dels antics tallers artesans només hi queda algun cartell escadusser d’algun candidat de la darrera elecció.

Al costat del remarcabilíssim antic mercat, una construcció de ferro i fusta del 1830, penso que som en una ciutat fantasma. El mercat és buit, i es veu molt poca gent pels carrers. No obstant, em recorden que és diumenge i que si haguéssim vingut ahir ho hauríem trobat tot ple d’activitat. Activitat en una ciutat en què la runa i la destrucció sembla que hagin passat a formar part del paisatge de la manera més natural; on les cases. Les cases d’estil “Gingerbread” conviuen amb les acumulacions de runa. Estrany.

Jacmel sembla isolada del món a desgrat de ser un port. Pel que em comenten, els grans creuers americans no dubten en fer desembarcar els seus passatgers per a un dia a la platja no massa lluny d’aquí, sense dir-los que no són a la República Dominicana sinó al país del costat. Una altra mostra de fins a quin punt els recursos existents són desaprofitats. Tal com he pensat tants altres cops en països pobres, el problema no és de manca de recursos, sinó de distribució i aprofitament. En el cas d’Haití, però, l’esforç necessari per a aprofitar els recursos existents és ingent.

Tornem cap a Port-au-Prince, després de la meva primera experiència fora de la capital. He vist paratges bells tot i ésser desolats. No he vist la mateixa acumulació de gent i la mateixa desesperació que a Port-au-Prince. Sí que he vist, però, les mateixes carències. Un cop més penso que en aquest país està tot per fer. Tanmateix, no diria pas que tot és possible.

Haití: Per on comencem?

Com a tot país tropical, el dia comença aviat. M’acostumaré a llevar-me entre les sis i les set, per a esmorzar a la veranda. A aquesta hora la calor encara no apreta i s’està la mar de bé. El món de la cooperació sobre el terreny es presta a dinàmiques socials endogàmiques, sobretot en els casos en que les estades són curtes. Hom tendeix a relacionar-se amb els que es troben en situations semblants. Observo però que en els casos de països després d’un desastre o d’un conflicte armat: les condicions de seguretat fan que la majoria de relacions s’estableixin dins del cercle de la feina, i al final tot acaba girant al voltant d’aquest cercle, en una dinàmica tan justificada com, en alguns casos, perjudicial per a un mateix i per al país per al qual treballem. En el meu cas, a més a més, per raons de seguretat estic allotjat amb companys de feina. El primer café del matí a la veranda sol acabar girant entorn de converses relacionades amb el treball.

El nostre allotjament es troba a Clercine, al nordest de Port-au-Prince, a deu minuts en cotxe de la base logística de la MINUSTAH. En aquesta base, adjacent a l’aeroport, hi acampen una part important de les forces de la Missió de Nacions Unides per l’estabilització d’Haití. Com totes les missions de pau de Nacions Unides, es tracta d’un mosaic plurinacional molt variat: 7.803 militars de 19 països diferents; 2.136 policies de la UNPOL de 41 paísos diferents, 464 civils de 115 nacionalitats diferents. Si a aquestes xifres hi afegim el personal de les agències de Nacions Unides que no forma part de la MINUSTAH, arribem al que anomenarem “UNia” (llegiu en anglès, “I-U-È-N-I-A), el país de les Nacions Unides, tota una estructura que se superposa a l’estat Haitià, que respon a una de les definicions del que és un estat fallit.

Des del terratrèmol, la “logbase” també acull la major part d’agències de Nacions Unides. La UNESCO hi té una petita oficina. No obstant, l’augusta organització per a la qual treballo és de les poques que conserva una seu a la ciutat. Efectivament, l’edifici de Petionville, a la part més benestant de Port-au-Prince, resistí al terratrèmol. Això es tradueix en el meu cas en fer una mitjana de dues hores en cotxe per dia, per anar i tornar d’una oficina a l’altra i a casa.

Aquests desplaçaments seran una bona manera de conèixer Port-au-Prince. Gairebé l’única disponible, de fet, perquè les normes de seguretat que tinc l’obligació de seguir en tant que membre del personal de Nacions Unides m’impedeixen caminar lliurement pel carrer; sobre el paper, només puc anar de punt a punt en un cotxe oficial.

Les primeres impressions són poderoses. D’entrada, el terratrèmol, efectivament, va fer molt de mal. Es veu com hi havia molta construcció de formigó que no va resistir, i encara en resta una acumulació de runa enorme que deixa molts espais per netejar. Amb les xifres de víctimes de què parlem, els dies posteriors al terratrèmol devien ser un autèntic viatge a l’horror, amb moltíssima gent atrapada sota les runes. I, de fet, la desenrunar és encara avui un problema de primer ordre.

A part d’això, la ciutat és plena de camps de desplaçats pel terratrèmol. Grans solars i places públiques són ocupats per grans acumulacions de tendes de campanya, aixoplucs de fortuna que la magnitud de la tasca de reconstrucció i la lentitud de la recuperació han fet semi-permanents. Alguns es troben en llocs emblemàtics, com el Champ de Mars, just al davant del Palau Presidencial.

Amb tot plegat, el panorama general de Port au Prince és ben particular. Sobretot perquè la sensació que us envaeix és l’aclaparament, vista l’enormitat de la tasca a fer. Dit en altres paraules, el terratrèmol fou una tragèdia horrorosa, però si va provocar tantes víctimes és també perquè les estructures que existien eren molt precàries. En aquest sentit, la ciutat dóna la sensació d’haver crescut sense planificació ni mitjans, en alguns casos sense els serveis més mínims. Amb l’excepció de les zones benestants, com ara Pétion-Ville, la resta té un aspecte de continuum urbà força anàrquic, entre blocs derruits, camps de desplaçats i zones de barraques, tot acumulat en els espais entre els grans eixos viaris –l’expressió en aquest cas designa carreteres a l’antiga d’estat variable i col·lapse permanent durant el dia-, i adaptat a una orografia complicada. L’únic sistema de canalització d’aigües de refús semblen ser les rieres, i el sistema de recollida d’escombraries i tractament de residus no dóna l’abast. No obstant, tot i la lentitud del desenrunament i la reconstrucció, la fase d’emergència no ha donat lloc a les epidèmies que es preveien. Com a mínim s’ha aconseguit quelcom de positiu. Però tot el que queda per fer aclapara. El govern s’ha proposat d’aprofitar l’onada de solidaritat internacional generada per la tragèdia per a, literalment, refundar el país. Només això ja dóna una idea de la tasca ingent que representa tot el que cal fer aquí.

Haití

Mentre era a Trinidad em va trucar el meu cap. El meu telèfon no en va identificar el número, i per tant no sabia que era ell i per això no vaig despenjar. Més tard em va enviar un e-mail en el que em deia el mateix que m’havia dit en un missatge a la bústia de veu: “Ferran, t’interessaria anar a Haití fins a finals de mes?”. La sorpresa fou considerable. No obstant, un cop més vaig reaccionar tal com ho solc fer: “perquè no? Endavant!”. No podia deixar passar una nova oportunitat de fer quelcom d’alhora complicat i interessant, sobretot després d’un primer semestre de 2010 que des del punt de vista laboral no havia tingut massa suc ni bruc.

Així doncs, vaig desembarcar a París procedent de Trinidad el dissabte 10 de juliol al matí, i al cap de quatre dies torno a creuar l’Oceà Atlàntic. Aquest cop, per sort, sense passar pels Estats Units d’Amèrica; canvio d’escala per volar de París a Pointe-à-Pitre, a la Guadalupe, un arxipèlag del Carib que, ves per on, forma part de la República Francesa i és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Fa una sensació molt estranya, com d'ésser a França i al tròpic al mateix moment. Coses del colonialisme.

Un altre vol d’Air France em durà fins a Port-au-Prince, la capital d’Haití. En aquest no hi cap ni una agulla. L’avió és ple de gom a gom i tinc la sensació que bona part del passatge ha aprofitat per a comprar tota mena de coses que, suposo, a Haití no es deuen poder trobar o deuen ser més cares. El passatge en general porta unes bosses de mà molt voluminoses, que depassen clarament els límits establerts normalment per les companyies aèries. L’embarcament és particularment caòtic, amb gent que ara s’asseu i ara s’aixeca, i bosses que van amunt i avall. Per sort no hi ha cap pollastre viu ni cap cabra, però poc se n’hi falta.

Tan aviat aterrem a l’aeroport internacional Toussaint L’Ouverture que veig clar on som: el país més pobre de l’hemisferi occidental, el número 149 en termes de l’Índex de Desenvolupament Humà. La terminal fou parcialment afectada pel terratrèmol i encara no ha estat del tot reconstruïda, així que arribem a un edifici provisional. Al control de passaports m’adono que no tinc l’imprès de la declaració d’aduana. Quan li dic a l’agent de control, em fa un gest amb la mà com dient: “no hi fa res. Passa”. Pel que sembla no es preocupen ni de fer girar la roda de la burocràcia.

Sortint de la terminal tinc una sensació semblant a la de Dakar o altres aeroports de països pobres africans: un nombre important de gent espera l’arribada d’algú a fora la terminal, en una aglomeració un pèl adotzenada. L’aparcament presenta l’estat d’aquelles infrastructures que no han estat tocades des del dia que foren inaugurades, no sembla que hi hagi hagut cap manteniment i tot es veu més aviat deixat. Tinc problemes per a localitzar la persona que em ve a buscar, però finalment la trobo.

A la rotonda de la sortida de l’aeroport veig el primer quatre per quatre de la missió de Nacions Unides, la MINUSTAH, amb la metralladora armada i els cascos blaus en posició de patrulla. M'envaeix aquella estranya sensació, com si estigués en una pel·lícula. Però no; altre cop no és una pel·licula sinó que és ben real. Em sorprèn immediatament, també, la gran quantitat de gent que es veu a tot arreu, aquesta ciutat és realment densa.

No tinc prou ulls per a veure-ho tot. En menys de mitja hora som a Clercine, on passaré les properes dues setmanes i mitja. Un condomini vallat amb cases de planta baixa, un jardí extens que fins i tot té una piscina i pistes de tennis; un grup electògen assegura el suministrament elèctric en tot moment, fins i tot si hi ha talls, i hi ha connexió a internet de banda ampla. D’entrada, doncs, les condicions són força millors de les que vaig trobar a Zimbabwe. Encara que, tot just sortir al carrer, em pugui adonar que visc en una mena de gàbia daurada, que té poc a veure amb les condicions de la majoria de la població.

Compartiré casa amb dues persones que també treballen a l’oficina, que m’acullen amb gran cordialitat. Els ventiladors van a tot drap, que fa una calor humida molt intensa. I fa moltes hores que viatjo. Me’n vaig a dormir aviat, amb aire condicionat i sota la mosquitera que duia des de París.

Exercicis d’estil, núm. II

8 de juliol. Trinidad. Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.

9 de juliol. Miami beach.

De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.

10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.

Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.

11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!