Cop d'estat a Honduras

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

"Emergenza"

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.

In memoriam: Michael Jackson

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Tres pel·lícules interessants

L'onada generada pel festival de Cannes i altres continua portant títols interessants a les pantalles de París. A continuació comentaris en el format habitual sobre tres pel·lícules més que he vist recentment, totes tres prou interessants.

Jaffa
Emocionant drama centrat a Jaffa, ciutat de la riba mediterrània que esdevingué gairebé un barri de Tel-Aviv i que es caracteritza encara avui pel seu esperit obert i població mixta. No és un film sobre la relació entre israelians jueus i àrabs, aquest és només el rerefons d’una història que ens confronta a grans preguntes sobre la vida i la mort, els lligams familiars, l’amor, la fidelitat... Extraordinària interpretació de la joveníssima actriu Dana Ivgy, que expressa tantes coses gairebé sense paraules. Mentrestant, la més veterana i coneguda Ronit Elkabetz (“La visite de la fanfare”, i altres) fa una bona interpretació, encara que hauria guanyat en credibilitat si no hagués abusat tant del maquillatge i del no despentinar-se.
Teatral, emotiva, tràgica

Sunshine Cleaning
Dels mateixos productors que la deliciosa “Little Miss Sunshine” –segons la mateixa promoció de la pel·lícula-, en certs aspectes es repeteix la història, amb un to més proper al drama que a la comèdia. Alan Arkin hi torna a interpretar el paper d’un avi que fa de mentor d’una criatura que té un talent amagat. Aquesta criatura és el fill de la protagonista, que malda per establir el seu propi negoci, una empresa de neteja d’escenes de crims. La història recupera la manera de viure i les aspiracions i anhels del somni americà vist des de baix, des del punt de vista de la classe treballadora, amb un fons d’optimisme tot i les dificultats.
Entretinguda, curiosa, lluminosa

Who’s that knocking on my door
Reestrenada a França, aquesta cinta del 1967 és una de les primeres pel·lícules d’un dels grans del cinema, Martin Scorsesse. L’obra a partir de la qual es donà a conèixer al públic francès quan fou presentada al festival de Cannes. Hi mostra la vida a Little Italy a través dels ulls d’un jove de barri interpretat per Harvey Keitel. Més enllà de la història en ella mateixa, conté escenes de gran qualitat i creativitat fílmica on ja es mostrava el grandíssim talent del director. N'hi ha una, una escena eròtica amb "The End" dels Doors com a fons musical, que no m'estranyaria que hagués inspirat Francis Ford Coppola per al seu impactant principi d'Apocalypse Now.
Obscura, interessant, remarcable.

Aquell SIMCA 1200

Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.

I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.

A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.

Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.

Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.

Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

"Abrazos rotos"

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.

Perquè s'hauria de votar

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.

Looking for Eric

Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.

Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.

Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.

Auvers sur Oise

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...