Aquesta és la bandera que oneja a la porta de ca'ls veïns. No sé si es tracta de negocis il·lícits, d'un reconeixement simbòlic de l'equivalència entre colonialisme i pirateria (al cap i a la fi només fa divuit anys que Namíbia és independent, i Klein Windhoek és un suburbi blanc edificat en una zona de la que la població negra fou expulsada el 1959, durant l'època més crua de l'apartheid), o senzillament és cosa de la canalla. El cas és que veig aquesta bandereta mentre escric.De fet no és el primer cop que tinc un veí pirata. Quan era petit en tenia un altre, l'Antoni Latorre Coll, l'Antònio. El veí del 15. Jo era ben petit, i l'Antònio, amb la complicitat de la seva dona, la Mercè, i de la seva filla, l'Anna, es va servir de la seva fal·lera marinera i d'una curiosa col·lecció d'objectes diversos (un barret de disfressa, trabucs de col·leccionista, un sabre) per a explicar-me històries sobre el seu passat de pirata. Històries que em vaig empassar amb fascinació i sense dubtar. Durant una temporada, segons explicava la Mercè, quan anava a jugar a casa l'Anna hi entrava amb recel i cara d'espantat...
PS: Antònio, que ens vas deixar ja fa anys: allà on siguis, aquesta va per tu!
2 comentaris:
hablando de todo un poco, y sin cambiar de tema, en los recuerdos de infancia le tengo siempre un lugar reservado al barco pirata de playmobil.
yo no tenía vecinos piratas, pero me conformé con Jack London y Emilio Salgari. ¿Cómo no te puede caer bien un tipo como Salgari, con los bigotes que me llevaba? (os ruego, por favor, que le echéis un vistazo a su foto oficial). Además con ellos conocí Malasia, las antillas, el caribe, américa central...
¡Viva Honduras!
Publica un comentari a l'entrada