L'altre dia em van preguntar si era nordamericà. No és pas el primer cop que em passa, però la veritat és que en aquestes latituds algú amb un fenotip com el meu no és precisament quelcom d'exòtic, i no crec pas que el fet es pugui atribuir al meu accent. Sigui com sigui, em va sorprendre.Cosa diferent s'ha esdevingut en les relativament poques ocasions que m'he pogut passejar per Amèrica Llatina, amb l'excepció de la part més austral. Em resulta inoblidable el divertidíssim "jauaryumán" que em deixaven anar a la calle Obispo de La Habana, que em feia trencar de riure cada cop. En una ocasió, i en un altre viatge, la dama que m'acollia va decidir unir-se a la festa amb l'apel·latiu de "gringuito". La conya es va acabar quan em vaig decidir a, cada cop que m'ho digués, recordar-li com m'agradava el seu cul, que vaig qualificar de wagnerià. Amb això volia dir majestuós, imponent. Però malauradament ella va interpretar que el que jo volia dir és que no s'acabava mai. Ai las, la vida és plena de malentesos...
PS: Marieta, si ho llegeixes sàpigues que t'ho dedico amb molt d'amor. Amor, acceptant la teva interpretació, de proporcions wagnerianes. J.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada