Vietnam

Hem deixat Laos en avió, havent fet bones visites i passejades per Vientiane i Luang Prabang, a més d’un parell d’escapades fluvials de natura. Aterro a Hanoi per segon cop. De nou a Vietnam, un altre país d’història particularment turmentada durant el segle XX, epicentre d’un dels grans terratrèmols de la guerra freda, escenari de la primera gran derrota militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Una derrota de la que no sembla que n’hagin après massa res, vistes algunes de les seves aventures militars més recents.

Venint de Laos, fa la impressió que a Vietnam hi ha gent per tot arreu. I és que són com a dotze o tretze vegades més habitats, amb només un 45% més de superfície. Uns vuitanta milions de persones, tants vietnamites com alemanys, encara que aquest número quedi petit al costat del veí xinès. Els carrers de Hanoi són sempre plens i sorollosos. Hi abunden les motocicletes, que en massa actuen com un fluid, prenent la forma que s’adapti millor al recipient. Això fa que creuar un carrer sigui tota una experiència. Si no hi ha semàfors, el millor que podeu fer és és anar avançant lentament mentre observeu el trànsit que ve. Sense aturar-vos ni fer moviments bruscos el flux de motocicletes se us adaptarà com si fóssiu una pedra al mig del riu.

Les motocicletes són la clau d’una certa democratització del transport privat, i un indicador de l’ascens social, essent el que un treballador mitjà es pot permetre. I a fe que les aprofiten! Sovint hi veureu una família sencera al damunt. La pobresa s’ha reduït molt significativament des del llançament el 1986 de les reformes del Doi Moi, el procés de liberalització amb l’objectiu d’arribar a una “economia de mercat d’orientació socialista”. El país ha tingut creixements al voltant del 7% anual durant tota la darrera dècada; el 2006 es va incorporar a l’Organització del Comerç Mundial, i pel tombant de la dècada va assolir la categoria de país d’ingressos mitjans, mentre s’acostava a assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Una trajectòria d’èxit en termes d’indicadors macroeconòmics, mitigats però per l’increment de les desigualtats, particularment les regionals, i la presència de desequilibris que poden posar en perill aquesta trajectòria.

Aquesta evolució econòmica es reflecteix en un país que us acull amb els braços oberts i que transmet un dinamisme i una energia considerables, que contrasten amb el ritme tranquil i pausat de Laos. A Vietnam hi fem un recorregut més encarat a les visites culturals i paisatgístiques que no pas a la contemplació o la conversa. En termes gairebé telegràfics:

A Hanoi ens passegem pel barri vell i els seus comerços. Els carrers no només tenen els noms d’oficis, sinó que encara conserven, majoritàriament, la concentració per sectors que a casa nostra s’ha anat perdent –el carrer de les botigues de seda, la zona de l’artesania de fusta, la del metall...-.  A l’estació de tren ens atén una senyora més de la “vella escola”, que sense massa contemplacions ni explicacions ens ven els bitlles per al tren que acaba decidint ella que ens va millor. Hanoi és l’encreuament de camins i el gran mercat del nord, una ciutat tradicional i capital més política que econòmica. El millor de Hanoi és asseure’s en un restaurant de carrer i degustar un plat tan simple com deliciós a ran de terra i observant el cabal ininterromput de gent i vehicles.

La ciutadella de Hué, la capital imperial, us dóna una idea de l’esplendor dels temps passats, i de l’enorme influència xinesa a tota la regió, que és una mica com la romana a casa nostra, per bé que les seves manifestacions més visibles siguin més modernes. Encara que comparada amb altres ciutats imperials de la zona sigui més aviat petita, la ciutadella de Hué és imponent; en sorprèn el color, als murals i a les pedres. I en contrast amb el que passa en altres casos, la ciutat imperial no queda aïllada de la resta. Un passeig just al nord de la ciutadella us mostra una zona de restaurants, karaokes i altres comerços on, de turistes, se’n veuen ben pocs. Hué és un plaer.

Hoi An és l’antic port del centre del Vietnam. La seva ciutat vella és bellíssima i de mesura humana, un plaer per a la passejada, amb un punt de trobada únic entre l’arquitectura tradicional i la colonial. No obstant, la inscripció del centre històric a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO ha estat aprofitada per a convertir la zona en una gran àrea comercial a l’aire lliure. Els edificis històrics –alguns de molt interessants, com el museu de la ceràmica o les diverses societats xineses, altres no tant- resten flanquejats per comerços clarament orientats al turisme. Entre aquests en destaquen els modistes on us podeu fer un vestit a mida de bona qualitat per preus prou mòdics. Encara que el centre conservi una bellesa encisadora, em sembla que potser n’han fet un gra massa. Fins i tot hi ha un fil musical als carrers amb música d’ascensor!

Saigon ens resulta ser una sorpresa molt positiva. Sí, Saigon, perquè el nom oficial de Ho Chi Minh és d’un ús més administratiu que corrent. Diverses amistats ens havien dit que la ciutat era un Cafarnaüm insuportable, i jo ja em preparava per un Hanoi multiplicat. Tanmateix el centre convida a la passejada, i té prou espais verds com per a poder respirar. Saigon bull d’activitat i encomana dinamisme.

El delta del Mekong és un formiguer entre arrossars. Una extensió enorme molt poblada i amb una activitat proporcional a la importància geogràfica, econòmica, social i política d’aquest gegant asiàtic que banya sis països. Això fa que els paisatges bucòlics de fluvialitat tropical siguin més fàcils de trobar, per exemple, a Kerala que no pas al delta del Mekong. Mercats flotants, extracció massiva de sorra –per a la construcció del Vietnam i potser per a l’exportació, aquest seria tema per a una altra entrada-, comerç i transport, en un riu que vertebra el territori de tots aquest països.

Al delta del Mekong hi visitem, entre d’altres indrets, dues perles: a prop de Chau Doc, a la frontera amb Cambodja, ens passegem per una de les comunitats Cham, a Chau Giang. Us imagineu una mesquita a Vietnam? Doncs n’hi ha unes quantes, testimoni de l’aiguabarreig humà al llarg dels segles. L’altra perla: el Mont Sam, sis quilòmetres a l’oest de la població fronterera, que domina tots els voltants i ofereix una espectacularíssima panoràmica sobre Cambodja. Vist des d’aquí, el país veí és una gran extensió on els arrossars es transformen en un mar interior. El veurem quan torni a sortir el sol que ara s’hi pon.