Laos

Visitem la República Popular de Laos. Aquest país té uns set milions d’habitats -segons un cens del 2010-, aproximadament la mateixa població que Catalunya, però amb unes vuit vegades més superfície. Un enclavament tropical entre Vietnam, Cambodja, i Tailàndia, que també fa frontera amb Birmània i la Xina. Un creuament de camins entre gegants, dotat d’uns recursos naturals molt significatius i certament exuberants, i que fins fa quatre dies era un dels països més aïllats i desconeguts del món.

La darrera vegada que aquest país havia estat notícia a casa nostra –i possiblement l’única que jo recordi- fou pel febrer del 1995, quan es va saber que s’hi havia amagat el Sr. Luís Roldán, fugit d’Espanya un any abans per escapar-se de la justícia. En Roldán havia estat director general de la Guàrdia Civil, i fou un dels màxims exponents de la corrupció durant el període d’hegemonia socialista a Espanya, generada en aquest cas al voltant d’un aparell de seguretat amb gravíssimes mancances en termes de control democràtic. La lluita contra el terrorisme va justificar el manteniment d’amplis marges de discrecionalitat i de fons reservats, que foren aprofitats per a alguns individus per a activitats delictives diverses, algunes exclusivament en benefici propi. La reaparició del Sr. Roldán fou aprofitada per algun enginyós per a inventar-se un acudit que feu efímera fortuna: hom s’estranyava que hagués costat tant de retrobar-lo “si estaba aquí al Laos”.

En tot cas aquest país té coses molt més interessants per a discutir, encara que la seva història hagi estat, almenys durant el segle XX, marcada per una de les tragèdies més horribles i desconegudes de la història contemporània. La seva posició estratègica va motivar que els Estats Units d’Amèrica el convertissin en un escenari ocult de la guerra del Vietnam. La CIA hi llançà tota una sèrie d’operacions encobertes per tal de dificultar els moviments del Viet Minh i tallar-li les línies d’abastiment –la famosa “ruta Ho Chi Minh” passava per Laos-. Van convertir un sector del país en una base militar nord-americana clandestina, mentre promovien i recolzaven una guerrilla anticomunista tot manipulant el poble Hmong, i bombardejaven el país d’una manera completament salvatge. De fet es calcula que durant la guerra del Vietnam es van llançar contra Laos i Cambodja tres vegades més bombes que totes les que es van llançar al Japó durant la Segona Guerra mundial. Un altre dels crims de guerra amb implicació directa del premi Nobel de la pau Kissinger. Aquest interessantíssim documental (en anglès), ho explica tot plegat amb detall:

 Avui Laos és tota una altra cosa. Nominalment continua essent una República Democràtica Socialista, des de mitjans dels noranta els passos vers l’adaptació d’un model semblant al vietnamita –obertura econòmica progressiva- han estat constants. El país es mou ara per ara entre tota una sèrie d’equilibris més aviat precaris. La pressió per l’accés als seus recursos naturals és enorme; els paisatges idíl·lics comencen a estar amenaçats per la desforestació i per una miríada de projectes per a aprofitar els recursos hídrics i minerals. La meitat el producte interior brut continua depenent d’una agricultura que és gairebé de subsistència. La relativament recent obertura del país fa que es trobi encara en una fase en què tot és possible. De les converses amb amistats que hi viuen en deduïm que els esforços per a evitar que el país es malvengui tenen menys probabilitats d’èxit del que potser seria desitjable. La sensació és que el país està en venda. Òbviament els laosians tenen tot el dret de treure el màxim profit dels seus recursos. Però una democratització que és només de façana fa força probable que d’aquests recursos només se’n beneficiï una molt petita minoria.

Per a un turista europeu Laos és encara un paradís que ofereix una bellesa natural molt variada i uns atractius culturals de primer ordre. Pel que fa a la primera, mentre el turisme és el sector econòmic que creix de manera més ràpida, de moment encara conserva un cert equilibri. És a les mans de les autoritats de Laos d’optar per un model més semblant a l’ecoturisme que es practica a Costa Rica que no pas a altres models de depredació ràpida, com els de les costes del nostre país. Pel que fa als atractius culturals, una joia com Luang Prabang és ara per ara un parc temàtic del budisme. Molt ben conservat i destinat al turisme forà d’un cert poder adquisitiu –lluny doncs de la massificació d’altres destinacions de la zona-. En aquest sentit, la protecció atorgada per la classificació com a patrimoni mundial de la humanitat per part de la UNESCO hi ha ajudat, perquè fins ara ha impedit intervencions urbanístiques massa agressives. Fora de la zona de protecció, però, s’hi construeixen una mà d’hotels que podrien afectar molt negativament aquest equilibiri. Luang Prabang és doncs un altre exponent de l’equilibri precari entre protecció i rendiment econòmic.

Luang Prabang és un indret ideal per al descans i la meditació, entre el monestir i el balneari. El paisatge és bellíssim i de dimensions humanes. El ritme és exageradament tranquil. Una passejada de bon matí per a descobrir uns quants de les desenes de monestirs budistes que hi ha és un plaer en tots els sentits. I, si es pot, convé arribar-hi en un viatge igualment lent, per a descobrir el país que hi ha al darrera de la postal.