Cambodja

Resulta difícil resumir les impressions d’un país d’història tan rica i enormement complexa. Sobretot quan la visita hi és breu i relativament limitada en l’espai. Així doncs, em limito a les pinzellades:

Un riu que esdevé un mar: amb l’excepció de les muntanyes del nord i de l’est, Cambodja té un relleu poc accidentat. El Mekong travessa el país de sud a nord, i amb els seus afluents hi ha creat, més cap a l’oest, un mar interior. El Tonle Sap és un gran llac on el corrent canvia amb les estacions. Durant l’estació de les pluges augmenta considerablement el seu volum i extensió –s’arriba a multiplicar per nou-. El llac nodreix el país de peix i en rega l’arròs. El domini del sistema fluvial i l’emmagatzematge d’aigua sembla haver estat una de les claus de l’esplendor de l’Imperi Khmer i de la seva capital, Angkor.

Una atmosfera densa, el pes de la història recent: la població és visiblement jove, cosa que dóna una idea de l’enorme impacte demogràfic del genocidi dels khmers rojos. Des que arribem a Cambodja sento com si l’aire fos més pesat. La visita a la presó S-21 i als camps de la mort ajuden a entendre aquesta pesantor, i és que el que es va viure en aquest país a la segona meitat dels anys setanta del segle vint és completament esfereïdor. Una quarta part de la població fou massacrada, en el context d’una revolució social que pretenia (re?)instaurar una espècie de paradís terrenal agrari. Grans desplaçaments de població de la ciutat al camp, modelats en el desastrós Gran Salt Endavant de la Xina maoista; una persecució sistemàtica que arribà fins a l’eliminació física no només de la intel·lectualitat sinó de tot fet urbà, assimilat amb l’enemic de classe. Els resultats en foren un genocidi, un desastre econòmic i social al que només posà fi la invasió per part del Vietnam. Curiosament totes les potències occidentals continuaren reconeixent l’autoritat del govern dels Khmers rojos tot i ser genocides, en una mostra particularment fastigosa de la realpolitik de la guerra freda. Tot això ja és història, però encara història viva d’un país on quatre dels màxims responsables d’aquesta follia estan sotmesos a judici i se’n defensen tirant pilotes fora amb un cinisme que fa feredat. Un gran i dolorós esforç per a enfrontar-se a un passat tenebrós. Mentrestant, el país viu un progrés relatiu basat en convertir-se en la maquila entre les maquiles, i anar-se obrint al turisme.

Angkor: la seva importància simbòlica és tan gran que fins i tot són a la bandera del país. Els temples d’Angkor són testimoni d’un passat gloriós, d’una civilització apassionant. Investigacions recents ens diuen que eren en la seva majoria mausoleus dels emperadors. Fos el que fos, aquestes venerables pedres evoquen un temps en què Angkor arribà a ser l’aglomeració urbana més important dels temps pre-industrials. Un conjunt imponent, una de les meravelles del món que justifica tot un viatge. De tots els temples em quedo amb el més enigmàtic: el Bayon.

Vietnam

Hem deixat Laos en avió, havent fet bones visites i passejades per Vientiane i Luang Prabang, a més d’un parell d’escapades fluvials de natura. Aterro a Hanoi per segon cop. De nou a Vietnam, un altre país d’història particularment turmentada durant el segle XX, epicentre d’un dels grans terratrèmols de la guerra freda, escenari de la primera gran derrota militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Una derrota de la que no sembla que n’hagin après massa res, vistes algunes de les seves aventures militars més recents.

Venint de Laos, fa la impressió que a Vietnam hi ha gent per tot arreu. I és que són com a dotze o tretze vegades més habitats, amb només un 45% més de superfície. Uns vuitanta milions de persones, tants vietnamites com alemanys, encara que aquest número quedi petit al costat del veí xinès. Els carrers de Hanoi són sempre plens i sorollosos. Hi abunden les motocicletes, que en massa actuen com un fluid, prenent la forma que s’adapti millor al recipient. Això fa que creuar un carrer sigui tota una experiència. Si no hi ha semàfors, el millor que podeu fer és és anar avançant lentament mentre observeu el trànsit que ve. Sense aturar-vos ni fer moviments bruscos el flux de motocicletes se us adaptarà com si fóssiu una pedra al mig del riu.

Les motocicletes són la clau d’una certa democratització del transport privat, i un indicador de l’ascens social, essent el que un treballador mitjà es pot permetre. I a fe que les aprofiten! Sovint hi veureu una família sencera al damunt. La pobresa s’ha reduït molt significativament des del llançament el 1986 de les reformes del Doi Moi, el procés de liberalització amb l’objectiu d’arribar a una “economia de mercat d’orientació socialista”. El país ha tingut creixements al voltant del 7% anual durant tota la darrera dècada; el 2006 es va incorporar a l’Organització del Comerç Mundial, i pel tombant de la dècada va assolir la categoria de país d’ingressos mitjans, mentre s’acostava a assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Una trajectòria d’èxit en termes d’indicadors macroeconòmics, mitigats però per l’increment de les desigualtats, particularment les regionals, i la presència de desequilibris que poden posar en perill aquesta trajectòria.

Aquesta evolució econòmica es reflecteix en un país que us acull amb els braços oberts i que transmet un dinamisme i una energia considerables, que contrasten amb el ritme tranquil i pausat de Laos. A Vietnam hi fem un recorregut més encarat a les visites culturals i paisatgístiques que no pas a la contemplació o la conversa. En termes gairebé telegràfics:

A Hanoi ens passegem pel barri vell i els seus comerços. Els carrers no només tenen els noms d’oficis, sinó que encara conserven, majoritàriament, la concentració per sectors que a casa nostra s’ha anat perdent –el carrer de les botigues de seda, la zona de l’artesania de fusta, la del metall...-.  A l’estació de tren ens atén una senyora més de la “vella escola”, que sense massa contemplacions ni explicacions ens ven els bitlles per al tren que acaba decidint ella que ens va millor. Hanoi és l’encreuament de camins i el gran mercat del nord, una ciutat tradicional i capital més política que econòmica. El millor de Hanoi és asseure’s en un restaurant de carrer i degustar un plat tan simple com deliciós a ran de terra i observant el cabal ininterromput de gent i vehicles.

La ciutadella de Hué, la capital imperial, us dóna una idea de l’esplendor dels temps passats, i de l’enorme influència xinesa a tota la regió, que és una mica com la romana a casa nostra, per bé que les seves manifestacions més visibles siguin més modernes. Encara que comparada amb altres ciutats imperials de la zona sigui més aviat petita, la ciutadella de Hué és imponent; en sorprèn el color, als murals i a les pedres. I en contrast amb el que passa en altres casos, la ciutat imperial no queda aïllada de la resta. Un passeig just al nord de la ciutadella us mostra una zona de restaurants, karaokes i altres comerços on, de turistes, se’n veuen ben pocs. Hué és un plaer.

Hoi An és l’antic port del centre del Vietnam. La seva ciutat vella és bellíssima i de mesura humana, un plaer per a la passejada, amb un punt de trobada únic entre l’arquitectura tradicional i la colonial. No obstant, la inscripció del centre històric a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO ha estat aprofitada per a convertir la zona en una gran àrea comercial a l’aire lliure. Els edificis històrics –alguns de molt interessants, com el museu de la ceràmica o les diverses societats xineses, altres no tant- resten flanquejats per comerços clarament orientats al turisme. Entre aquests en destaquen els modistes on us podeu fer un vestit a mida de bona qualitat per preus prou mòdics. Encara que el centre conservi una bellesa encisadora, em sembla que potser n’han fet un gra massa. Fins i tot hi ha un fil musical als carrers amb música d’ascensor!

Saigon ens resulta ser una sorpresa molt positiva. Sí, Saigon, perquè el nom oficial de Ho Chi Minh és d’un ús més administratiu que corrent. Diverses amistats ens havien dit que la ciutat era un Cafarnaüm insuportable, i jo ja em preparava per un Hanoi multiplicat. Tanmateix el centre convida a la passejada, i té prou espais verds com per a poder respirar. Saigon bull d’activitat i encomana dinamisme.

El delta del Mekong és un formiguer entre arrossars. Una extensió enorme molt poblada i amb una activitat proporcional a la importància geogràfica, econòmica, social i política d’aquest gegant asiàtic que banya sis països. Això fa que els paisatges bucòlics de fluvialitat tropical siguin més fàcils de trobar, per exemple, a Kerala que no pas al delta del Mekong. Mercats flotants, extracció massiva de sorra –per a la construcció del Vietnam i potser per a l’exportació, aquest seria tema per a una altra entrada-, comerç i transport, en un riu que vertebra el territori de tots aquest països.

Al delta del Mekong hi visitem, entre d’altres indrets, dues perles: a prop de Chau Doc, a la frontera amb Cambodja, ens passegem per una de les comunitats Cham, a Chau Giang. Us imagineu una mesquita a Vietnam? Doncs n’hi ha unes quantes, testimoni de l’aiguabarreig humà al llarg dels segles. L’altra perla: el Mont Sam, sis quilòmetres a l’oest de la població fronterera, que domina tots els voltants i ofereix una espectacularíssima panoràmica sobre Cambodja. Vist des d’aquí, el país veí és una gran extensió on els arrossars es transformen en un mar interior. El veurem quan torni a sortir el sol que ara s’hi pon.

Laos

Visitem la República Popular de Laos. Aquest país té uns set milions d’habitats -segons un cens del 2010-, aproximadament la mateixa població que Catalunya, però amb unes vuit vegades més superfície. Un enclavament tropical entre Vietnam, Cambodja, i Tailàndia, que també fa frontera amb Birmània i la Xina. Un creuament de camins entre gegants, dotat d’uns recursos naturals molt significatius i certament exuberants, i que fins fa quatre dies era un dels països més aïllats i desconeguts del món.

La darrera vegada que aquest país havia estat notícia a casa nostra –i possiblement l’única que jo recordi- fou pel febrer del 1995, quan es va saber que s’hi havia amagat el Sr. Luís Roldán, fugit d’Espanya un any abans per escapar-se de la justícia. En Roldán havia estat director general de la Guàrdia Civil, i fou un dels màxims exponents de la corrupció durant el període d’hegemonia socialista a Espanya, generada en aquest cas al voltant d’un aparell de seguretat amb gravíssimes mancances en termes de control democràtic. La lluita contra el terrorisme va justificar el manteniment d’amplis marges de discrecionalitat i de fons reservats, que foren aprofitats per a alguns individus per a activitats delictives diverses, algunes exclusivament en benefici propi. La reaparició del Sr. Roldán fou aprofitada per algun enginyós per a inventar-se un acudit que feu efímera fortuna: hom s’estranyava que hagués costat tant de retrobar-lo “si estaba aquí al Laos”.

En tot cas aquest país té coses molt més interessants per a discutir, encara que la seva història hagi estat, almenys durant el segle XX, marcada per una de les tragèdies més horribles i desconegudes de la història contemporània. La seva posició estratègica va motivar que els Estats Units d’Amèrica el convertissin en un escenari ocult de la guerra del Vietnam. La CIA hi llançà tota una sèrie d’operacions encobertes per tal de dificultar els moviments del Viet Minh i tallar-li les línies d’abastiment –la famosa “ruta Ho Chi Minh” passava per Laos-. Van convertir un sector del país en una base militar nord-americana clandestina, mentre promovien i recolzaven una guerrilla anticomunista tot manipulant el poble Hmong, i bombardejaven el país d’una manera completament salvatge. De fet es calcula que durant la guerra del Vietnam es van llançar contra Laos i Cambodja tres vegades més bombes que totes les que es van llançar al Japó durant la Segona Guerra mundial. Un altre dels crims de guerra amb implicació directa del premi Nobel de la pau Kissinger. Aquest interessantíssim documental (en anglès), ho explica tot plegat amb detall:

 Avui Laos és tota una altra cosa. Nominalment continua essent una República Democràtica Socialista, des de mitjans dels noranta els passos vers l’adaptació d’un model semblant al vietnamita –obertura econòmica progressiva- han estat constants. El país es mou ara per ara entre tota una sèrie d’equilibris més aviat precaris. La pressió per l’accés als seus recursos naturals és enorme; els paisatges idíl·lics comencen a estar amenaçats per la desforestació i per una miríada de projectes per a aprofitar els recursos hídrics i minerals. La meitat el producte interior brut continua depenent d’una agricultura que és gairebé de subsistència. La relativament recent obertura del país fa que es trobi encara en una fase en què tot és possible. De les converses amb amistats que hi viuen en deduïm que els esforços per a evitar que el país es malvengui tenen menys probabilitats d’èxit del que potser seria desitjable. La sensació és que el país està en venda. Òbviament els laosians tenen tot el dret de treure el màxim profit dels seus recursos. Però una democratització que és només de façana fa força probable que d’aquests recursos només se’n beneficiï una molt petita minoria.

Per a un turista europeu Laos és encara un paradís que ofereix una bellesa natural molt variada i uns atractius culturals de primer ordre. Pel que fa a la primera, mentre el turisme és el sector econòmic que creix de manera més ràpida, de moment encara conserva un cert equilibri. És a les mans de les autoritats de Laos d’optar per un model més semblant a l’ecoturisme que es practica a Costa Rica que no pas a altres models de depredació ràpida, com els de les costes del nostre país. Pel que fa als atractius culturals, una joia com Luang Prabang és ara per ara un parc temàtic del budisme. Molt ben conservat i destinat al turisme forà d’un cert poder adquisitiu –lluny doncs de la massificació d’altres destinacions de la zona-. En aquest sentit, la protecció atorgada per la classificació com a patrimoni mundial de la humanitat per part de la UNESCO hi ha ajudat, perquè fins ara ha impedit intervencions urbanístiques massa agressives. Fora de la zona de protecció, però, s’hi construeixen una mà d’hotels que podrien afectar molt negativament aquest equilibiri. Luang Prabang és doncs un altre exponent de l’equilibri precari entre protecció i rendiment econòmic.

Luang Prabang és un indret ideal per al descans i la meditació, entre el monestir i el balneari. El paisatge és bellíssim i de dimensions humanes. El ritme és exageradament tranquil. Una passejada de bon matí per a descobrir uns quants de les desenes de monestirs budistes que hi ha és un plaer en tots els sentits. I, si es pot, convé arribar-hi en un viatge igualment lent, per a descobrir el país que hi ha al darrera de la postal.

Goodbye, Anand. I will miss you!

I met you in Paris. I was living in my small Bermuda triangle with its superb view over the Ecluses des Recollets, on Quay de Valmy. My landlady told me about a young Indian filmmaker who would undoubtedly be interested in meeting someone working for UNESCO. A young Indian filmmaker –I thought-, that must be interesting!

Going up the stairs I finally met by chance my neighbour from downstairs. You, Anand. A first invitation for an informal tea and chat was followed by other occasions, all of them following the same thread: interesting conversation. I was always fascinated by your fresh perspective on things, as well as comforted and amused by your crisp sense of humour, which is in fact a supreme form of intelligence.

Since those conversations, the rest was a beautiful collection of other moments. A birthday celebration on Quay de Valmy with an improvised picnic, which ended in the small hours with you playing tabla; the avant-avant-première of your fascinating “India Inside Out” at your friends’ cave in Paris; a visit to Provins with you and Supryia -and Ulrike!- in a beautiful September morning; meeting your family and discovering Hyderabad in your company…

Once again I learnt about a good friend passing away in a rather improbable manner. I saw some strange comment on Facebook being posted on your wall. I did not check then. The next morning my friend Ramya e-mailed me from Bangkok a link to a press article. Then I learnt about your tragic and avoidable death.

I do not want to dwell on the tragic circumstances of your departure from this world. Nor I want to elaborate on the enormous fragility of our frail existence. I just want to keep it simple and easy, as simple and easy a pleasure was relating to you. I just want to say out loud I was blessed with meeting you and sharing all those moments. And that I will miss you.