A Fontainebleau, en bicicleta

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...

Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Just abans de Cannes...

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting marriedDesprés de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rockedHistòria d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Creativitat encotillada

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.

Un passeig per Londres

Aprofito el cap de setmana llarg del primer de maig per a fer un salt a Londres. Viatjo per primer cop amb l’Eurostar, el tren que uneix Londres amb París i amb Brussel·les a través del Channel Tunnel, meravella d’enginyeria de 50,2 Kilòmetres de llarg i 75 metres al seu punt de màxima profunditat, que el tren cobreix en uns dotze minuts. De la Gare du Nord a l’estació de St. Pancras en poc menys de tres hores, un passeig agradabilíssim per paisatges de verda primavera, per descomptat molt més còmode que l’avió.

A Londres hi retrobo amistats. L’Oriol, que m’acull al pis que comparteix a Islington. En Todor, amb qui passo una bona estona que pertany al seu darrer dia a Londres després de sis anys de viure-hi. La Nora, que no veia des que va marxar de París aquell estiu del 2007 quan jo me n’anava a Montevideo. L’Ana María i la Diana, que també van deixar París buscant altres latituds... En definitiva, si aquest cop he triat Londres era molt més per la gent que hi tinc que no pas per altres motius. Sí, vaig viure a Anglaterra pel 1996-97, i sí, fou aleshores que vaig descobrir la majestuosa Londres per primer cop, però aquells foren episodis de la meva vida que queden lluny i que deixen relativament poc marge per a la nostàlgia. Em costaria molt tornar a viure al Regne Unit. Però Londres fa bo de passejar un cap de setmana, sobretot des de París, que queda a prop.

A Londres també hi trobo històries de la crisi. Una de les capitals de les finances mundials, i conjuntament amb Nova York, centre privilegiat de l’enginyeria financera que va generar la bombolla que ho ha acabat arrossegant tot en el seu esclat. L’Oriol i els seus amics em parlen de gent que perd la feina i les referències en una ciutat on tot gira al voltant de ser “successful”(reeixit), i on els paràmetres d’aquest èxit estan basats en la sublimació de l’opulència, amb indicadors com ara permetre’s unes vacances on es pugui fer el viatge més exòtic i costós possible. Encara veig una concentració important de vehicles esportius de luxe –igual que a París-, perquè la crisi no afecta pas tothom. Tanmateix em sembla que veig una reducció significativa en el nombre de gent que circula. Menys turistes, menys cues a tot arreu, els pubs no tan plens. I una lliura esterlina que arriba gairebé a la paritat amb l’Euro quan fa poc temps valia un 50% més. I uns preus de l’Eurostar molt abaratits.

Constato que un passeig al sol pel South Bank és un gran plaer, que la city s’ha renovat amb arquitectura remarcable i que la ciutat continua essent espectacular, sorprenent. També constato, però, que no crec que pogués viure realment a gust en aquesta ciutat. La deixaré, per tant, com fins ara: com un indret que he de visitar de tant en tant per reveure persones estimades, mentre prenc la temperatura al ventre de la bèstia.

PS: A Londres hi veig en directe com el 2 de maig es converteix en un històric 2 a 6. Però això és una altra història...