Marcinema

El marcinema és un bonic neologisme o paraula de nova creació per a ser inclosa al diccionari de definicions improbables que ben aviat començaré a escriure, i que designa les pel·lícules vistes durant el mes de març, o bé l'acció i efecte d’anar al cinema durant aquest mes. Ja que ens hi posem, millor que explorem la polisèmia, no troben? Si, ja ho sé, potser seria més interessant i enriquidor explorar la Polinèsia, però de moment no tinc pressupost. El que sí que he explorat en el marcinema és Àsia. Dit això, aquí ho tenen, en el format habitual de crítiques curtes en extensió però tan profundes com sigui possible en significat:

Harvey Milk
Una extraordinària interpretació de Sean Penn per a una interessant biografia de Harvey Milk, la primera persona que accedí a un càrrec electe als EUA fent bandera de la seva homosexualitat, tot esdevenint regidor de la ciutat de San Francisco l’any 1977. Tot un símbol de la lluita del col·lectiu gai pels seus drets. La recreació de l’època és remarcable, les interpretacions notabilíssimes. Un llarg camí recorregut i encara molt de recórrer pel dret de cadascú a estimar com vulgui.
Implicada, colorista, ben interpretada

Die Welle (l’onada)
Basada en una història real que va tenir lloc a Palo Alto, als EUA, represa per una novel·la escrita a Alemanya, Die Welle explica la història d’un professor d’institut que respon a una pregunta sobre el totalitarisme amb un experiment: reproduir a la classe les condicions que creen una dictadura. Un enormement suggeridor exercici d’exploració sobre els mecanismes de la dinàmica de grups, profundament explorats per la psicologia social. Uns mecanismes que permeten crear adhesions explotant les pors i els desitjos més íntims: la voluntat de reconeixement, la necessitat de pertinença, la voluntat de transcendir les fronteres socials. Tots els ressorts, tan explotats i coneguts, però tan potents, tan actuals i tan presents.
Trepidant, inquietant, poderosa

24 City
Un documental amb parts dramatitzades, 24 City explora la transició econòmica xinesa, del col·lectivisme al “socialisme de mercat”, que no és res més que capitalisme amb un fort control estatal. El director construeix un mosaic a partir de les experiències dels treballadors d’una fàbrica desafectada per a construir un hotel de luxe. Diverses generacions parlen, des dels qui van edificar la fàbrica passant pels qui veieren la revolució cultural treballant-hi, fins a les generacions més recents marcades per un esperit completament diferent, el dels emprenedors. Tots testimonis d’una societat que s’ha transformat de cap a peus a una velocitat que encara té el mon mig esverat.
Històrica, coral, contemplativa

Tokyo Sonata
A un home el fan fora de la feina. Aquest fet desencadena la descomposició d’una família, en una atmosfera marcada pel pudor, la culpabilització i una estructura social fortament patriarcal. Una poderosa exploració dels efectes de la crisi actual, en aquest cas en una societat com la japonesa. La comunicació i la part que hi tenen els silencis, la destrucció de totes les seguretats, la recerca per part de cadascú del seu somni. I la comprovació que, mal que bé, tothom se’n pot sortir. Tot en una narració rítmica i estèticament interessant, amb alguns personatges de rica evolució.
Veraç, íntima, propera

The chaser
Un thriller a la coreana, que comença molt bé i es desenvolupa de manera interessant, però acaba essent massa llarg i a voltes incoherent. Dues hores de les que potser en sobra. Un personatge central que creix, algunes situacions tumultuosament ridícules, i, ho he de confessar, una manera de parlar que em feia molta gràcia perquè em recordava la meva cap a Harare, coreana, en els gestos i en les expressions. Moments d’una bellesa estranya, bona fotografia, tota una sèrie d’elements interessants. Però una història tan revirada que encara no sé si em va convèncer o no.
Enrevessada, moguda, exòtica

Avui fa un any!

Doncs sí. Avui el “Trenkapins, pels puestus” fa un any. Fou una tarda a Windhoek, capital de Namíbia, on tot just acabava d’arribar, quan em vaig decidir finalment a posar en marxa aquest quadern de bitàcola del meu viatge per la vida.

Des d’aleshores, comptant tots els viatges fets per via aèria i el viatge terrestre per Namíbia, un que realment ho mereix per tot el que va significar, i sense comptar altres viatges de més mal de quantificar –Bruges, Brussel·les, Amsterdam, els Alps francesos-, els números m’esparveren. Des que vaig començar el blog fins avui he viatjat 91.935 kilòmetres, el que equival a 2,30 vegades la circumferència del planeta. Aquest càlcul comprèn estades en tretze països i quatre continents diferents.

Tinc amics i amigues que hauran fet encara més kilòmetres en aquest any, però no són ni molt menys la majoria de la gent que conec. Sigui com sigui, es tracta d’una bella quantitat de “puestus” que justifica perfectament el nom del blog. Tot un cúmul d’experiències i emocions que he anat explicant-me i explicant-vos en petites dosis. Algunes de prou fortes, però no prou per a prendre’m les ganes de continuar els moviments, tant els esperats com els inesperats.

Per molts anys, tants com em vingui de gust i tants com hi hagi persones amigues a qui els vingui bé de fer-hi un cop d’ull.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Les deux Alpes

A sobre Venosc i Mont de Lans, al departament de l’Isère, als Alps, s’hi esquia des de fa força dècades, després que els jocs olímpics d’hivern del 1924 a Chamonix comencessin a estendre el gust per l’esquí als Alps francesos. Als anys 30 es fan als primers refugis als Alps –un “alpage” és una pastura de muntanya, típicament en un pla en alçada. En aquest cas n’hi ha dos, el de Venosc –al sud- i de Mont de Lans –al nord-. Més tard arriba el primer hotel, i pel Nadal del 1946 el primer remuntador mecànic. Ben aviat s’inaugura l’escola d’esquí, es van instal·lant més remuntadors i arriben més hotels mentre es va consolidant el concepte d’estació d’esquí. El 1951 l’estació adopta el que serà el seu nom fins avui: les deux Alpes, donat que està situada en un pla que comprèn l’alpage de Venosc i el de Mont de Lans. Des d’aleshores, el creixement ha estat constant, en diferents èpoques anant de la massificació de l’esquí a la del surf sobre neu, passant per l’auge dels esports de muntanya a tots els nivells, per arribar a les xifres d’avui: 29.000 places hoteleres, 320 Kms de pistes esquiables, una glacera entre la cota 3100 i la 3600 on fins i tot s’esquia l’estiu (a la foto). Un domini esquiable que un hom (o un don) no se l’acaba en una setmana. Un paisatge privilegiat al mig dels Alps on es pot dinar en un restaurant de vistes incomparables a 3100 metres on us sentireu al mig del cel.

Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.

El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.

Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.

Torino

La capital del Piemont, ciutat romana que fou la primera capital de la Itàlia unificada. La ciutat de la FIAT, la ciutat far del Risorgimento, la seu de la casa dels Savoia, que foren reis d’Itàlia. Avui capital italiana del cinema. I tantes altres coses, entre d’altres la de ser la “capital de la formació de les Nacions Unides”, per trobar-s’hi el centre internacional de formació de la Organització Internacional del Treball i el UN Staff College. Per una formació en aquesta darrera institució passo una setmana de febrer en aquesta ciutat que serà tot un descobriment.

I és que Torino no té ni la fama ni la reputació d’altres ciutats italianes, de l’encant romàntic de Venècia al caos mediterrani de Nàpols passant per la capitalíssima majestuositat de Roma o l’harmonia renaixentista de Florència. I és potser per haver estat eclipsada per les altres que Torino sorprèn. El centre històric és de bella factura i de bon passejar i conté una varietat important d’edificis remarcables, la perifèria amaga algun tresor postindustrial i l’entorn és d'un paisatge imponent, entre els Alps al nord i a l’oest i la serra del Monferrato per l’altra banda.

Hi passo una setmana de febrer entre curs de formació, retrobar velles amistats, delícies gastronòmiques –la Bagna Caoda, una deliciosa salsa a base d’all i anxoves que es menja com una fondue on es suquen vegetals; i sobretot, els gianduiotti, deliciosos bombons de xocolata feta amb sucre, cacau i anous-. Recuperar el bon hàbit del deliciós ristretto, un cafè curt, curtíssim i tot i això amb crema, a la piazza San Carlo. I passejar, passejar i passejar pels seus porxos i per les avingudes porxades del centre.

Tornar a entrar en contacte amb un país on tinc pendent de viure-hi una llarga temporada, en algun moment de la meva vida que espero que arribi algun dia.

Llargmetratges de febrer

Si el mes de febrer no haurà estat tan cinematogràfic com el gener no és a causa del clima, que s'ha mantingut com el d'un hivern molt rigorós, sinó més aviat per haver tingut altres ocupacions, amb viatges inclosos. Un d'aquests viatges m'haurà permès, no obstant, una experiència que es mereix una entrada a part: la del museu de cinema de Torino. Però això ja arribarà. Per ara, heus aquí quatre comentaris sobre el que he vist més recentment.

Into the wild
Aquesta se m’havia escapat tot i haver passat un temps important a la cartellera, suposo que devia coincidir amb alguna de les meves prolongadíssimes absències de París. La vaig veure doncs en pantalla petita. Una llàstima, perquè el millor que té és la fotografia dels espectaculars i bellíssims espais naturals. La resta suposo que haurà entusiasmat molta gent, però a mi em va decebre si no és que em va indignar. Basada en la història real d’un postadolescent nordamericà que decideix allunyar-se del món de totes les abundàncies i de la buidor més absoluta. Rebel sense causa que en busca alguna, sembla que plantegi un dilema moral. Però no és més que un frau. Només ho pot abandonar tot qui ho té tot. I la majoria del món no té temps per a abandonar res perquè estan massa ocupats a procurar-se els mitjans per a arribar a l’endemà.
Convencional, adolescent, fraudulenta

Walkyrie
Entenc que un film de Hollywood sobre l’Alemanya nazi es parli en anglès i no en alemany, encara que ens trobem amb el ridícul que un Tom Cruise encarni amb el seu accent ianqui un noble alemany que parla amb generals de la Wehrmacht de curiosos accents britànics a les ordres d’un Adolf Hitler parlant un (ridícul) anglès amb rastres d’accent alemany. Si fem abstracció d’aquest fet, i d’alguna possible incongruència històrica, i deixem de banda els comentaris sobre el fet que el mateix Cruise sigui una de les figures més prominents d’una secta de sonats, Walkyrie val la pena de veure, perquè és una pel·lícula molt ben feta, amb molt de ritme i escenes interessants. Que ens recorda que ni un règim tan sinistre com l’alemanya nazi era monolític, i que honorar el compromís individual amb l’ètica més elemental sempre és possible, encara que pugui ser molt costós.
Curiosa, espectacular, elèctrica

LOL (Laughing out loud)
Marcada pel retorn d’una Sophie Marceau ja madura però tanmateix bellíssima i que en aquest cas fa de mare. Història de com els adolescents (d’entre els rics d’un país ric) s’enfronten a la vida, i de tots els misteris de la comunicació entre pares i fills a l’era del Messenger. Prou divertida i amb algun moment interessant, per molt que sigui, com en dirien aquí, “franco-francesa” –és a dir amb abundància d’elements difícils de captar fora de l’hexàgon, que és com els francesos anomenen França de manera familiar-, i res més que una història de nens i nenes més aviat consentits –el XVIè arrondissement de París-. Potser seria interessant veure-la en paral·lel a històries com La haine o d'altres sobre adolescents francesos contemporanis, encara que aquesta tingui una pretensió única: l'entreteniment.
He de reconèixer que vaig passar una bona estona i vaig riure força. Serà que ja m’he afrancesat del tot?
Contemporània, divertida, poca-solta

Gran Torino
Definitivament en Clint Eastwood és com un bon whisky. Com més envellit, millor; sec, profund, dur, i riquíssim en aromes i matisos. Gran Torino ens explica tantes coses que resumir-la en unes poques frases resulta impossible. Un home enfila el final de la seva vida amb una agror vital i un aire d’haver-ho vist tot que no li impedirà d’aprendre coses noves d’aquest món que canvia tan ràpidament, ni de dir-hi la seva a la seva peculiar manera. Gran interpretació, el ritme just, temàtiques tan humanes com actuals. Una joia.
Dura, humana, fascinant

I en vindran més, que el març ve carregat de coses interessants.

Adéu, Pepe, i moltes gràcies

Rebo amb consternació la notícia de la mort d'en Pepe Rubianes, consumit per un dels càncers més letals, el de pulmó.

Després d'una llarga carrera com a membre de Dagoll Dagom, companyia de la que era membre fundador, i després de passar pels Joglars, evolucionà en solitari amb diversos espectacles, d'entre els que es destaca "Rubianes solamente", que va estar en cartell durant anys.

Poderosa ironia, sarcasme corrosiu sobre la vida. Sempre recordaré el seu gag sobre el bar de tapes, on totes prenien vida en una mena de simfonia gastronòmica extraordinàriament creativa i divertida.

I per sempre quedarà el seu exercici de delimitació dels límits de la llibertat d'expressió pel qual fou atacat ferotgement per la caverna espanyola, que s'aferrà a una de les inmundícies que encara inclou el codi penal espanyol, el delicte d'"injúries a Espanya".

Gràcies per fer-nos pensar, gràcies per fer-nos riure. Descansa en pau en el teu serengueti estimat, i ens veiem a l'univers quan toqui.