Em faig gran...

Em ve ella, tota cofoia, i em diu: "t'he d'explicar un acudit!". Es tracta d'una senyora amb un sentit de l'humor senzillament genial. Còsmicament inspirat, increïblement ràpid, exageradament divertit i profundament humà. Hi ha molt poca gent que em pugui fer riure tant, i per tant l'expectativa del que em dirà és gran.

Som en temps de crisi, i és per això que quan em diu "saps quin serà, l'any que ve?", la resposta em surt gairebé d'esma: "el año del consumismo, perquè anirem tots consumismo coche, consumismo piso, etc.".

"Ah, ja te'l sabies..." em fa tota decebuda.

"Sí, és que aquest sorgeix periòdicament en temps de crisi", responc.

"És que jo encara no n'havia vist cap, de crisi".

Me l'ha clavada. Mai ningú se n'havia fotut de la meva edat amb tanta elegància. De fet, tal com ens anem fent grans les diferències d'edat es mitiguen, però en aquest cas cinc anys volen dir haver viscut de manera molt diferent la darrera crisi -en aquest cas diria que la postolímpica, en el meu cas entrant a la universitat i en el seu amb prou feines a secundària-. També hem viscut en un país del que tothom parlava com un miracle econòmic, encara que fos a base d'inflar la bombolla que acaba de petar.

Em faig gran. Però no he vist res. Perquè pel que fa a la crisi em penso que encara no hem vist res.

Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...

Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Vinh Ha Long

La llegenda popular diu que fa molt de temps els vietnamites lluitaven contra els invasors xinesos quan els déus els van ajudar enviant-los una família de dracs. Aquests dracs escopiren foc i jade que es van anar convertint en illes, unes illes que finalment formaren una cadena que va mantenir els invasors a fora. Aleshores els vietnamites van poder fundar el seu país.



Això és Vinh Ha Long, la badia de Ha Long. Situada al nord-est del país, a uns cent setanta quilòmetres de Hanoi, flanquejada al sud pel golf de Tonkin i al nord per la Xina. Cent vint quilòmetres de costa, uns mil cinc-cents quilòmetres quadrats de superfície i 1969 illots. Tot plegat amb un paisatge espectacular i singularíssim, enormement captivador per les seves formes i els seus colors.



Tothom me n'ha dit com n'era de turístic, i no em puc passar de formar part d'un cert adotzenament. Disfruto la posta de sol en una platja que sembla el Passeig de Gràcia en termes d'afluència. Però, per una banda, encara resta dins dels límits del que és sostenible, i el personal, en general, està molt tranquil i relaxat. I per altra banda, fins i tot així valia la pena de venir.


La sensació d'adormir-se en un vaixell al mig de la badia, entre totes aquestes formes i al mig de la calma més absoluta, és incomparable.

Al matí, després d'una ullada de sol que coincieix amb una fascinant excursió en kayak, el cel s'ennuvola i ens ofereix un espectacle incomparable de tons argentats, tots els matisos d'un gris lluminós senzillament preciós. Sort que aquest cop m'he pogut agafar un parell de dies lliures.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.

Una oportunitat per a l'esperança

Feia molt de temps que no vivia un moment d'eufòria col·lectiva tan estés i compartit. La primera victòria electoral d'en Zapatero després dels dies de la infàmia de l'horror posteriors a l'onze de març de 2004; el moment en que es va formar el primer tripartit després de vint-i-tres anys de govern de la Generalitat en mans del President Pujol. Aquests dos eren fins ara els meus moments de referència en termes d'eufòria col·lectiva -en parlo en aquests termes essent conscient que l'alegria no era en cap cas compartida per tothom-. Hi podria afegir alguna victòria del Barça. Però en qualsevol cas, n'he viscut pocs.

El d'ahir, però, encara que fos viscut a París, sota la influència del cercle internacional en què em moc i en companyia d'alguns amics nordamericans, fou quelcom que no havia vist mai, quelcom que qualificaria sens dubte d'únic. I és que no n'hi ha per menys. Per primer cop una persona amb orígens a l'Àfrica arriba a la més alta magistratura del que, mal que ens pesi, és encara el país més poderós del món en aquest moment històric, un país que crea tant de rebuig com de fascinació. Un país que té una realitat molt més rica, complexa i interessant que el que ens poden fer pensar tots els estereotips que en coneixem.

La veritable mesura del que suposa la victòria d'Obama l'he tinguda veient les reaccions que ha evocat a l'Àfrica. Aquest continent oblidat que ha estat casa meva, fins ara, durant aproximadament un any repartit en tres períodes diferents. Tots els amics i coneguts que hi tinc estan eufòrics, perquè per primer cop es reconeixen en el president electe de la primera potència mundial, en el que és el final d'un llarg camí que va començar amb l'esclavitud forçada i va continuar amb la segregació racial, que en alguns casos no es va acabar fins a finals dels anys seixanta, deixant ferides que encara resten obertes. Ferides que a partir d'avui estaran una mica més a prop de tancar-se.

Preguntem-nos quant de temps haurà de passar encara per a que algú amb orígens africans, ja sigui del nord o del sud, arribi a la presidència de la República Francesa, a ser primer ministre de la Gran Bretanya, president del govern espanyol o president de la Generalitat. És ben cert que la presència de negres als EUA -afroamericans, en diuen allà en un terme que evoca els orígens intentant bandejar per sempre qualsevol expressió racista-, data de segles, mentre que a Europa parlem d'una seixantena d'anys, i per tant parlem de minories que han tingut menys temps per a servir-se d'un ascensor social que de tota manera als EUA sembla que estigui més ben greixat, o almenys això ens volen fer creure. Tanmateix, aquest fet no fa pas que la pregunta sigui menys pertinent. Quant de temps ens caldrà?

És un moment per a l'esperança, perquè el canvi és aquí. Hem de ser modestos en les expectatives que es generin, que en molts casos seran decebudes. No obstant, no és pas menys cert que aquest és un moment històric. Disfrutem-lo tal com es mereix.

PS: els quatre criminals de les Açores encara continuen lluny del lloc on haurien de ser -el banc dels acusats-, però almenys ja no governen. Ni en Blair, ni en Bush, ni l'Aznar. Només en queda un, però, el Sr. Durao Barroso, encara president de la Comissió Europea, amb possibilitats de renovar gràcies al suport, entre d'altres del president Sarkozy. La desaparició d'en Bush de l'escena és una excel·lent notícia de la que molts nordamericans que conec se n'alegren dient que per primer cop en vuit anys no s'han d'avergonyir de ser nordamericans. Espero que duri...