"Vous êtes très honorable, monsieur"

Surto del metro a quarts de deu del matí, per a cobrir els deu minuts a peu entre l'estació i la feina. Camino amb prou feines despert, de cara al sol entelat d'un dia benigne de tardor. Vaig de vint-i-un botons, cosa que em tocarà fer durant un parell de setmanes pel cap baix.

A mig camí em sorprèn un senyor amb pinta d'estar més aviat perdut. Em fa senyal perquè m'aturi. Quan em paro em trobo de cares a un home d'edat més llarga que mitjana, vestit amb una elegància decadent, i amb faccions del sudest asiàtic. Immediatament em pregunta d'on sóc, i em torna a sorprendre: "Barcelona? Ah, Perpignan! Catalan!". No sé si el fet català és massa conegut al sudest asiàtic, però en aquest cas ho semblaria. M'explica que fa temps que viu a Niça, que acaba d'arribar a París però li han robat la cartera a la Gare de Lyon...

Quan ja fa uns segons que tinc clar que em demanarà diners em desarma amb una frase que, sense que ell ho sàpiga, o almenys sense que les coses passin exactament com ell es pensa, farà el fet. "Vous êtes très honorable, monsieur". Em diu que sóc molt honorable! Aquesta trobada casual entre la cortesia asiàtica i el protocol nostrat em sembla un prodigi. Immediatament em toca reprimir una gran rialla i unes gairebé incontenibles ganes de tossir a la pujoliana.

Em diu efectivament que necessita monedes per a trucar. N'hi dono, i que truqui o esmorzi on en faci el que més li vingui de gust. Més enllà de tota consideració moral, s'ho mereix només pel fet d'haver estat capaç de fer-me somriure d'orella a orella, cosa que no és fàcil a aquestes hores del matí.