Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.
Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...
En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.
PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.
2 comentaris:
aquest me'l dediques a mi, oi?? jejeje!!! molt bé això de ficar-nos en situació!!! un petonet molt fort!
Sí, va amb una dedicatòria personal. De tota manera t'he de comentar que l'altre dia vaig arribar al que ja és el màxim en aquest aspecte: la pregunta "a quin país del món ets?" me la va fer algú que he conegut a París, i me la va fer a París. Primícia simptomàtica...
Publica un comentari a l'entrada