Tarda de tardor a París

Dijous passat era el principi del final de dues setmanes de feina infernals. Per a celebrar l'avinentesa tal com es mereixia, havia quedat amb en Jaïr i la Kremi, la meva família a París, amb l'únic objectiu de compartir estona i conversa fent estrictament el que ens vingués de gust.

El temps ens va fer un regal inesperat: una formosa tarda de tardor, que la ventada del dia anterior convertí en un espectacle deliciós, amb una atmosfera neta i lluminosa, completament radiant. Un capvespre d'aquells on els colors adquireixen una brillantor dramàtica, on sembla que fins i tot els edificis més llunyans es puguin abastar amb les mans. Mentre el sol encaminava lentament la seva llum cap a altres latituds, decidírem fer la tornada més llarga però més agradable agafant l'autobus.

Els finestrals ens oferiren un paisatge espectacular, amb un moment únic: el de creuar el riu. Deixant enrera l'ampla i majestuosa esplanada dels Invalides, El pont Alexandre III ens oferí el panorama habitual, d'una espectacular bellesa sublimada en aquest cas per les condicions atmosfèriques. A mà esquerra, la perspectiva del Quai d'Orsay, el revolt del Quai Branly i la Torre Eiffel, asseguda a la riba del riu com si vigilés la ciutat, ja il·luminada i perfilada pels tons vermellosos del capvespre. A l'altra banda del riu, el Grand Palais, que amb l'Elisi al davant emmarca graciosament el començament dels Camps Elisis des de la Place de la Concorde. A mà dreta, el Petit Palais i l'arribada del cours de la Reine a la dita plaça, l'autèntic rovell de l'ou de París, punt de sortida del pas triomfal que va del Louvre a l'arc de Triomf passant pels Camps Elisis, per després continuar per l'avinguda de la Grande Armée fins a La Defense, en una de les perspectives urbanes més espectaculars i majestuoses del món. Amb la llum d'aquesta tarda del principi de la tardor, quan els arbres encara no han estat despullats pel fred però ja han pres un to ocre que es confon amb els tons del capvespre, el passeig em recorda que he tornat a una de les ciutats més belles del món, que he conegut, que he viscut, amb remarcables i llargues interrupcions, durant els darrers tres anys i mig.

Me l'han dit més d'una vegada, la sort que tinc, sobretot gent que coneixen la ciutat. Tanmateix la meva impressió és diferent. La meva relació amb París s'explica amb una metàfora masculina, que entenc tot i això com a no sexista, perquè podria ser perfectament reversible. Viure a París és com tenir una xicota, una parella, realment particular. Bella, bellíssima. Culta, glamurosa, amb un estil incomparable. Extremadament interessant. Atractivíssima. Però que es permet tractar-vos com un drap brut sempre que li passa pel barret, cosa que s'esdevé força sovint. En definitiva, una senyora que no només fa bo de conèixer sinó que us pot enamorar amb una gran passió. Però a qui tard o d'hora acabareu dient: xata, ets fantàstica, però que t'aguanti un altre, que jo ja en tinc prou...