De la rive droite a la rive gauche

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!