Al conillet de Duracell li fallen les piles

El president de la República francesa, el Sr. Nicolas Sarkozy, sortia ahir de passar unes hores ingressat a l’Hospital militar de Val de Grâce, després de patir un defalliment durant la seva consuetudinària sessió d’allò que tot el món anglosaxó en diu “jogging” però per un d’aquells inextricables misteris de la natura a casa nostra en diem “footing”. Córrer per esport, vaja.

L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.

Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.

Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.

A la Xina, danses escoceses!

Després de la sorpresa de l’Anand vaig acabar sopant efectivament a casa del meu amic Jaïr. Es donava una ocasió rara: un amic comú, en James Brodie, passava uns dies de vacances a París. En James viu a Beijing, on treballa fent traduccions de l’anglès al xinès.

En James és un personatge singular. A la ratlla de la trentena, és casat amb una francesa encantadora, i tot just fa un any tingueren una filla. És una persona d’una grandíssima creativitat, que canalitza a través de la música. Amb intel·ligència, ritme i sentit de l’humor composa cançons que són en general molt divertides. Seria com una mena de Javier Krahe escocès.

La conversa evoluciona ràpidament per tots els racons de la vida de la Xina, un gegant que cada cop avança de manera més ràpida. Entre això, les anècdotes més diverses, i és que en James en té de boníssimes. Em quedo amb una de les més divertides. Fa uns mesos treballava com a intèrpret en una trobada internacional de joves relativa al projecte “Mondialogo”, organitzada per la UNESCO. Un matí que li toca fer de guia turístic prova d’afaitar-se a l’hotel on s’allotjaven. Pren la maquineta d’afaitar del mateix hotel, que resulta ser d’una qualitat pèssima. Però ell no ho constata fins que no s’ha afaitat mitja cara. Definitivament no pot continuar, i acaba fent tota una visita de llocs turístics amb mitja cara afaitada i l’altra per afaitar...

En James ens explica que amb altres escocesos ja ha organitzat diverses vegades vetllades de danses escoceses a Beijing, que han gaudit de gran èxit. En el fragor de la conversa, i amb molt de sentit de l’humor en James ens diu: “ja ho veureu. Serà com la fal·lera de la salsa a Europa. Però a la Xina, amb danses escoceses!”. Serà qüestió de comprovar-ho d’aquí a uns anys...

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

14 de juliol a París

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.

U2 a París

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

Sensation

M’escapo amb uns amics als Països Baixos per al cap de setmana. Tenim entrades per a “Sensation White”, una festa de música electrònica ben particular. L’escenari no n’és altre que l’Amsterdam Arena, un estadi de futbol reconvertit per a l’ocasió en enorme discoteca. Per tal de crear l’ambient adequat hom (o don)demana a tothom i a totdon que vagi vestit de color blanc. L’efecte és ben curiós, com de germanor gairebé sectària, encara que cal remarcar que el blanc té un efecte sedant considerable.

Les discoteques no han estat mai el meu fort, però aquesta festa, per l’escenari i per tota l’escenificació, val la pena de veure-la almenys un cop. Resulta un espectacle únic de llum, d’imatge i, sobretot, de so. Sí, vist en perspectiva planetària no deixa de ser una més de les coses absurdes que fa l'home blanc, en aquest cas l'home blanc vestit de blanc. Uns quants milers de persones tancats en un recinte i movent-se de manera més o menys acompassada amb una música basada en una percussió generada electrònicament, tot això de nit i per diverses hores. Però bé, no deixa de tenir la seva part divertida.

I el cap de setmana no només és aquesta festa. Dissabte faig la primera banyada de l’any a la platja de Scheveningen. Aquesta localitat propera a La Haia és força més coneguda per la seva presó, on hi són reclosos els pressumptes criminals de guerra jutjats al Tribunal Penal Internacional i a alguns tribunals especials. És en aquesta presó on es va morir Slobodan Milosevic, per exemple. El cas és que aquí és on faig la primera banyada de l’any. Jo que solia fer-la per Setmana Santa i a la Costa Brava... Aquest any serà pel mes de juliol i a la mar del Nord. La vida dóna moltes voltes. Són les coses de passar-la "pels puestus"...