Tranquils, que no passa res. O potser sí...

La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.

Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.

I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.

Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?

La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.

Tarda de tardor a París

Dijous passat era el principi del final de dues setmanes de feina infernals. Per a celebrar l'avinentesa tal com es mereixia, havia quedat amb en Jaïr i la Kremi, la meva família a París, amb l'únic objectiu de compartir estona i conversa fent estrictament el que ens vingués de gust.

El temps ens va fer un regal inesperat: una formosa tarda de tardor, que la ventada del dia anterior convertí en un espectacle deliciós, amb una atmosfera neta i lluminosa, completament radiant. Un capvespre d'aquells on els colors adquireixen una brillantor dramàtica, on sembla que fins i tot els edificis més llunyans es puguin abastar amb les mans. Mentre el sol encaminava lentament la seva llum cap a altres latituds, decidírem fer la tornada més llarga però més agradable agafant l'autobus.

Els finestrals ens oferiren un paisatge espectacular, amb un moment únic: el de creuar el riu. Deixant enrera l'ampla i majestuosa esplanada dels Invalides, El pont Alexandre III ens oferí el panorama habitual, d'una espectacular bellesa sublimada en aquest cas per les condicions atmosfèriques. A mà esquerra, la perspectiva del Quai d'Orsay, el revolt del Quai Branly i la Torre Eiffel, asseguda a la riba del riu com si vigilés la ciutat, ja il·luminada i perfilada pels tons vermellosos del capvespre. A l'altra banda del riu, el Grand Palais, que amb l'Elisi al davant emmarca graciosament el començament dels Camps Elisis des de la Place de la Concorde. A mà dreta, el Petit Palais i l'arribada del cours de la Reine a la dita plaça, l'autèntic rovell de l'ou de París, punt de sortida del pas triomfal que va del Louvre a l'arc de Triomf passant pels Camps Elisis, per després continuar per l'avinguda de la Grande Armée fins a La Defense, en una de les perspectives urbanes més espectaculars i majestuoses del món. Amb la llum d'aquesta tarda del principi de la tardor, quan els arbres encara no han estat despullats pel fred però ja han pres un to ocre que es confon amb els tons del capvespre, el passeig em recorda que he tornat a una de les ciutats més belles del món, que he conegut, que he viscut, amb remarcables i llargues interrupcions, durant els darrers tres anys i mig.

Me l'han dit més d'una vegada, la sort que tinc, sobretot gent que coneixen la ciutat. Tanmateix la meva impressió és diferent. La meva relació amb París s'explica amb una metàfora masculina, que entenc tot i això com a no sexista, perquè podria ser perfectament reversible. Viure a París és com tenir una xicota, una parella, realment particular. Bella, bellíssima. Culta, glamurosa, amb un estil incomparable. Extremadament interessant. Atractivíssima. Però que es permet tractar-vos com un drap brut sempre que li passa pel barret, cosa que s'esdevé força sovint. En definitiva, una senyora que no només fa bo de conèixer sinó que us pot enamorar amb una gran passió. Però a qui tard o d'hora acabareu dient: xata, ets fantàstica, però que t'aguanti un altre, que jo ja en tinc prou...

Ja en tornem a tenir set..

En una entrada de fa tres mesos reflexionava sobre el fet que el govern de Zimbabwe va decidir, a finals de juliol, eliminar deu zeros de la seva unitat monetària, per tal entre d'altres coses d'evitar un col·lapse total de sistemes informàtics i comptables diversos, que ja no podien funcionar amb tants zeros. La meva amiga Bekezela, amb molt d'humor, em deia "sí, han marxat, però no et preocupis que tornaran a casa per Nadal".

Doncs la veritat és que sembla que efectivament tornen a casa per Nadal, però ho fan a ritme de grans magatzems o de llums de Nadal a Barcelona o a París -el Nadal comença a arribar a mitjans d'octubre a llocs com "El Corte Inglés"-. I és que de moment ja n'han tornat set. Sí, en tres mesos han guanyat set zeros. La taxa oficial d'inflació de Zimbabwe se situa en 231.ooo.ooo%. L'escassetat general de subministraments afecta també a la moneda. Ignoro si en aquest moment es tornen a fer servir els curiosos bitllets amb una quantitat forassenyada de zeros i amb data de caducitat, ho ignoro però ja ho preguntaré i en tot cas m'imagino que sí, que els tornen a fer servir. Sigui com sigui el que sí que s'està produïnt -em comentaven l'altre dia- és la consolidació d'un sistema de preus triple -un preu si es paga en cash, un altre si es paga per transferència bancària ordinària, i un altre si es paga per transferència bancària d'un compte en divises-, en funció de l'escassetat de moneda. Per a qui encara no s'hagi tornat boig tingui l'oportunitat de fer-ho. Tot plegat amb uns preus que en termes reals també van pujant, productes bàsics escassos... El mateix infern que vaig viure en persona, però una mica pitjor a mesura que va passant el temps. Tal com deia, el marge per a que la situació es continuï podrint existeix, encara en queda.

Aquest marge continua existint, entre d'altres coses, perquè ara fa un mes que es va signar un acord per a compartir el poder entre el ZANU-PF i l'oposició del MDC. La solució "a la kenyana" -acceptem mantenir el president que ha robat les eleccions tot compartint el poder per a evitar un bany de sang-, no s'acaba de concretar. La disputa pel control dels ministeris clau -economia i, sobretot, interior- continua, amb acusacions creuades de manca de voluntat per a arribar a un acord. L'impasse en les negociacions ha estat tan seriós que ha calgut reactivar la mediació sudafricana. L'oposició, però, ha refusat d'assistir a la reunió prevista a Swaziland -president de torn del grup de seguretat de la SADC-, on havien de coincidir amb totes les parts en conflicte i els mediadors sudafricans encapçalats pel recentment dimitit president Thabo Mbeki. Tsvangirai ha dit que no hi anirà perquè fa mesos que li neguen la concessió d'un passaport i només li concedeixen documents de viatge provisionals cada cop que ha de sortir del país. Una mostra més de l'assetjament continu a que és sotmesa l'oposició. Aquesta és una de les claus de tot el tema. L'estratègia del ZANU-PF al poder ha estat la intimidació directa combinada amb un intent deliberat d'exasperar tothom. Espero que no ho aconsegueixin, perquè el sofriment humà que tota aquesta pantomima continua provocant és incalculable.

Gomorra

La declaració d'un "arrepentit" de la màfia va fer saltar el tema a totes les portades: la camorra -la màfia napolitana- vol matar Roberto Saviano, l'autor de la novel·la-reportatge "Gomorra", publicada el maig de 2006, que ha estat recentment duta al cinema.

Saviano esdevé un altre escriptor amenaçat de mort, una nova icona de la lluita sense fi per la llibertat d'expressió. Aquest cop, però, l'amenaça no ve de cap grup polític, ni de cap fonamentalista religiós, sinó d'una de les estructures de crim organitzat més antigues i persistents del món: la camorra. La màfia napolitana, una estructura nascuda de la fallida de la transició entre l'ordre feudal de l'antic règim i l'estat modern al sud d'Itàlia, que fou aliada dels liberals quan li va convenir, i es convertí en el filtre del poder de l'estat.

El millor que podem fer per Saviano és llegir el seu llibre i veure la pel·lícula que ha inspirat. El llibre encara no l'he llegit, però la pel·lícula és molt recomanable. Per què ha molestat tan al clan dels Casalesi, una de les famílies camorristes més importants? Perquè el que ens ensenya és molt lluny de la imatge romàntica de la cosa nostra siciliana mostrada per la saga d'"El padrino". Lluny de la retòrica dels "homes d'honor", Gomorra ens mostra un món extremadament sòrdid, on la violència no és res més que el que és: la garantia i sovint l'únic recurs d'un sistema de dominació social brutal, arbitrari i extremadament corrupte. La sublimació del caciquisme més ranci. Un sistema que converteix regions senceres d'Itàlia en hostatges del crim. La fallida continuada de l'estat de dret, que converteix la cosa pública en un mecanisme d'enriquiment privat cimentat en la protecció contra l'amenaça autogenerada i la llei del silenci. Un sistema del qual l'afer de les escombraries, vegonyosa connivència entre industrials del nord i corruptes del sud, no és més que la conseqüència més visible, lluny de ser l'única.

Recomanable, molt recomanable, perquè la nostra Europa neta i polida no està lliure de porqueria, en cap dels sentits. I sovint tenim una certa tendència a oblidar-nos-en.

"Vous êtes très honorable, monsieur"

Surto del metro a quarts de deu del matí, per a cobrir els deu minuts a peu entre l'estació i la feina. Camino amb prou feines despert, de cara al sol entelat d'un dia benigne de tardor. Vaig de vint-i-un botons, cosa que em tocarà fer durant un parell de setmanes pel cap baix.

A mig camí em sorprèn un senyor amb pinta d'estar més aviat perdut. Em fa senyal perquè m'aturi. Quan em paro em trobo de cares a un home d'edat més llarga que mitjana, vestit amb una elegància decadent, i amb faccions del sudest asiàtic. Immediatament em pregunta d'on sóc, i em torna a sorprendre: "Barcelona? Ah, Perpignan! Catalan!". No sé si el fet català és massa conegut al sudest asiàtic, però en aquest cas ho semblaria. M'explica que fa temps que viu a Niça, que acaba d'arribar a París però li han robat la cartera a la Gare de Lyon...

Quan ja fa uns segons que tinc clar que em demanarà diners em desarma amb una frase que, sense que ell ho sàpiga, o almenys sense que les coses passin exactament com ell es pensa, farà el fet. "Vous êtes très honorable, monsieur". Em diu que sóc molt honorable! Aquesta trobada casual entre la cortesia asiàtica i el protocol nostrat em sembla un prodigi. Immediatament em toca reprimir una gran rialla i unes gairebé incontenibles ganes de tossir a la pujoliana.

Em diu efectivament que necessita monedes per a trucar. N'hi dono, i que truqui o esmorzi on en faci el que més li vingui de gust. Més enllà de tota consideració moral, s'ho mereix només pel fet d'haver estat capaç de fer-me somriure d'orella a orella, cosa que no és fàcil a aquestes hores del matí.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.