The Grapes of Wrath, de John Steinbeck

“The people come with nets to fish for potatoes in the river, and the guards hold them back; they come in rattling cars to get the dumped oranges, but the kerosene is sprayed. And they stand still and watch the potatoes float by, listen to the screaming pigs being killed in a ditch and covered with quicklime, watch the mountains of oranges slop down to a putrefying ooze; and in the eyes of the people there is the failure; and in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage”. The Grapes of Wrath, John Steinbeck, Chapter 25, last paragraph.

Una bona lectura per acabar l’any 2013, potser el més dur que pot recordar la meva generació, almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya. Des que el 2008 va petar la bombolla immobiliària la situació s’ha anat deteriorant cada cop més, i aquest any ha arribat a límits insospitats. Es calcula que un 21% de les llars de Catalunya viuen per sota del llindar de la pobresa. Més de la meitat dels aturats ho són de llarga durada (fa més d’un any que busquen feina). I tota una altra sèrie d’indicadors cada vegada pitjors, com ara que tot i la mobilització social el ritme d’execucions hipotecàries no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Aquesta novel·la de Steinbeck és considerada un clàssic nordamericà, la gran novel·la nordamericana. Basada a l’època de la gran depressió, explica la història de la família Joad. Els Joad són masovers. La sequera, les dificultats econòmiques i la transformació del sistema agrícola que adopta un model cada cop més basat en les grans explotacions els porta a una situació on no poden fer front als seus deutes. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia, la nova terra promesa. Es calcula que foren 300.000 persones les que es veieren obligades a fer aquest viatge, a una terra que no fou pas tan promesa com semblava.

La novel·la és una joia del realisme històric, i descriu amb molta cruesa la lluita per la subsistència a que es veuen abocats els Joad, testimoni d’una època de grans canvis socials estimulats per la crisi econòmica. Una crisi molt semblant a la d’avui: una bombolla financera que peta i que acaba afectant a l’economia real; atur massiu i pressió dels salaris a la baixa que porta a la precarització del treball, obligant a la gent a acceptar salaris, literalment, de misèria. Un patronat que demonitza i combat el moviment sindical amb un discurs ideològic sense fissures. Un entorn de classisme brutal on els pobres són culpabilitzats i estigmatitzats. Els queda, com a única resposta, la reivindicació de la pròpia dignitat.

Una lectura rocosa –l’anglès hi reprodueix la parla popular de l’època i el lloc, i això la fa més lenta-, amb un ritme que alterna els capítols narratius amb tota una colla d’intercalats de caràcter més descriptiu, on Steinbeck brilla posant la història dels Joad en un context més ampli. Efectivament la novel·la té molta qualitat i és elogiada com a innovadora, i sobretot tingué un impacte enorme a la societat nordamericana de l’època. Ara bé, encara que potser no en sàpiga prou de literatura com per a dir-ho, tinc la impressió que aquests comentaris tenen sentit en el context de la literatura nordamericana i del seu moment històric, però en termes de qualitats literàries potser no és una obra tan revolucionària. El que vull dir és que el realisme social crític no crec que l’inventés Steinbeck; crec més aviat que aquest recollí el testimoni de la tradició d’una certa literatura europea de finals del XIX, des de Charles Dickens fins a Émile Zola. Crítics literaris experimentats potser em dirien que barrejo coses, però.

Deixant a part les consideracions literàries, està clar que aquesta novel·la és un clàssic perquè els temes que tracta ens continuen interpel·lant, avui més que mai. En els darrers trenta anys hem vist com el que se’ns venia com a el progrés més inaudit de la humanitat ha estat tan mal repartit que s’està posant a ell mateix en perill, i només pot sobreviure amb la por i la repressió massives. A escala global, a Europa, a Espanya i a Catalunya. Necessitem canvis polítics d’envergadura, i la primera prioritat ha de ser aquesta. Si tot el que fem a Catalunya no ens porta a una situació millor en aquest sentit, no haurà valgut la pena.

Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.